Silenci!

Silenci! "Quantes vegades t'he dit que no vull sentir res a classe!"


Jo puc callar, però no podràs aconseguir el silenci mai, no podràs esborrar el soroll dels llapis desgastant la seva mina sobre el full de paper de cel·lulosa, encara que puguis esborrar-ne el rastre.

I el silenci? És temps de callar i escoltar el soroll del planeta, ens parla, intenta comunicar-se amb nosaltres, mostrar-nos el seu dolor, perquè no l'escoltem? La banda sonora de la vida no inclou silencis en els seus pentagrames.
Indignat, proposo dirigir la meva propia partitura amb silencis.



Poso l'orella a terra al carrer, però el soroll dels cotxes passant i les obres en construcció m'envaeeixen.

Poso l'orella a la consulta del metge, però l'aire acondicionat em distreu i em refreda els timpans.

Inclús poso l'orella al radiocasset sense cinta, però en sento un soroll indefinit.

En un acte suicida, intento escoltar a la persona que tinc al meu costat, però no la sento, veig els seus llavis però només sento la veu dels meus pensaments.

Em rallo, agafo una motxilla i m'en vaig al Pirineu, poso la orella a terra i... massa tard, ja hi ha un túnel construït, ja no puc escoltar-te ni a casa teva.

Delirant, em decideixo arrancar el VIII parell craneal i deixo de sentir-me amenaçat pel soroll, però tampoc puc sentir els batecs malalts del planeta.


Potser escoltar simplement ha deixat d'existir, potser s'ha perdut en aquest procés d'evolució, o retrocés. Potser és massa tard per rectificar.

Calleu i escolteu, perquè hi ha moltes veus que necessiten ser escoltades.

I tu, has intentat escoltar el soroll del planeta? Has intentat SAVE THE WORLD?