El despertar de Gaia

Molta gent davant d'una gran mostra de seguretat en un mateix, tendeix a pensar que hi ha un excés d'autoestima, il·lusória, fantasme. Altres creien que sentia molt autoamor. Potser molts creuen que em passo. Però el que és cert és que estic molt bé amb mi mateix, ens entenem. Lluny de tot el que he dit abans, el que sento és un autorespecte. No molt més gran que el que pugui sentir per qualsevol altre persona. I crec que és el que tothom hauria de sentir per ell mateix i per els altres COM A MÍNIM! Últimament començo a sorprendre'm a mi mateix en molts aspectes que tenia amagats, i crec que em falta encara un temps per entendre'ls. La realitat és que el camí del coneixement d'un mateix és tant llarg com la mateixa vida, i els que creuen que ja en tenen prou són els que han acabat de crèixer. Em vaig trobar una fotografia meva de fa molts anys. Quan tenia 5 anys aproximadament. Quina mirada! M'intimidava a mi mateix! Aquella mirada tant forta no era una mirada p...

Quan un nen idiota ho és des de petit i no se'n amaga, sovint surten idees pròpies de la seva condició: extravagants i no molt normals. Fa un temps, quan la gent li preguntava quin era el seu objectiu a la vida, tot i que li preguntaven poc, la seva resposta era alguna cosa com "reduir el món a l'absurd, així tothom podrà ser feliç". Suposem que per una causa noble. Aquest objectiu mica en mica va perdre importància i altres van passar per davant. Oblidant aquest objectiu que cada vegada anava adquirint un sentit diferent, però sempre un plantejament pràctic, perdia una part de si mateix. Així, l'objectiu va començar amb una cosa com "si tothom fos igual d'absurd que jo, el món seria feliç i despreocupat" a lo que els altres li responien "o molt desgraciat..." i segurament tenien raò. Seria una situació insostenible! Tanta gent igual! Més endvant va anar adquirint una certa lògica partint de bases molt il·lògiques: el subconscient. concepte...

Quan ets una persona feliç com jo, que no cau i no s'enfonsa, que sempre apareix amb un somriure a la cara, disposat a alegrar les cares que l'envolten, saltant i dient tonteries com "em veus preocupat?". No, no t'hi veig. Quan ets així les coses complicades es fan senzilles i les coses senzilles es fan complicades. El món és senzill i el temps passa més ràpid. I el que més em sorprent, partint d'aquestes línies inicials, és que hi ha moments que els recordes perquè són únics: els moments en què plores. Plorar és una experiència única, especial, una experiència amb la que aprens moltíssim de tu mateix, que has d'aprofitar cada llàgrima perquè no saps mai quan pot tornar a passar. La recordes plenament perquè hi ha menys plors que Nadals, tot i que n'hi ha més que Olimpiades. Plores i et buides, buides i mires dintre teu el que hi ha, i mires enfora per veure què has tret. És un acte de noblesa, un acte en el que et poses límits a tu mateix i et dius ...

La societat està fatal, on anirem a parar? És culpa de la societat! Vivim en una societat... normal que passin aquestes coses en aquesta societat... El nen d'en Fulano és un drogadicte, la societat no els hi ensenya valors. La germana de la Maria s'ha quedat prenyada amb 14 anys... El nen que maltracte als seus companys... Bàsicament la societat és un cap de turc. Un lloc on pots apuntar amb el dit i desprès espolsar-te les mans perquè saps que no et pots equivocar. Saps que tots provenim d'una educació i d'un context "social". És un bon comodí a utilitzar quan no coneixem les causes reals dels problemes. No acceptem la nostra participació en ella, però si ens sentim fortament influenciats per el seu poder. Però... la societat som nosaltres! Perquè no acceptar directament la nostra culpa i no evadir-la a través d'un intermediari neutre, que prop de queixar-se, el màxim que pot fer és culpar a tots els que la conformen. Així, culpant a la societat ens culpe...

Quan estàs estudiant t'importa qualsevol cosa més que no pas el que has anat escriguent durant mesos i ho tens a sobre la taula esperant que ho recordis i ho memoritzis perquè algú et digui si ho has fet bé. Qualsevol distracció de casa és útil per fugir. M'arribo a preguntar algun cop "Sóc hiperactiu?", perquè no poder centrar l'atenció en alguna cosa durant 5 minuts, a la meva edat és preocupant. Tot i així creus que no pots lluitar en contra del problema, però si en pots fugir. La biblioteca és un bon refugi, moltes vegades un bar amb café el supera. Però la gent pensa que en un bar no pots estudiar, perquè a vegades escoltar a la gent és més entretingut i il·lustratiu que no pas el que et digui un manual de Psicologia. "Si està en un manual és la pura veritat". Per sort, només em vaig comprar manuals quan feia primer, desprès vaig veure que no em servirien mai per res. Si vols fugir de l'atenció de la gent, sens dubte queda't amb la bibliotec...

- Perquè quan truquem a algú que no pot parlar i parla fluixet, ens posem a parlar fluixets nosaltres si ningú ens sent? - És irònic que el "Cubalibre" (Ron amb Cola) es digui com es diu, si el Ron ve de Cuba, i la Coca-cola d'Estats Units, que de fet, intenten fer tot el possible perquè no sigui lliure. - Perquè cony em pillo optatives que semblen carreres senceres? - Si tinc 21 anys, 10 mesos i 10 dies, quants segons de vida tinc? (Calcular mentalment) - Si marxo una hora abans, podré arribar una hora abans - Sexe - Faré un Doodle Jump al mòvil, però només 1 per desconectar (segur que serà 1?) - Sexe Em sembla que m'estic desconcentrant massa, potser el que necessito és anar a donar una volta...

Llevaba años notando que me perseguía. De pequeño era mas consciente de ella, la veía pisándome los talones, y de vez en cuando jugaba a pisárselos yo a ella, pero siempre me ganaba. Siempre detrás mío pero siempre un paso mas adelante. Me dejaba en rídiculo! No podía soportarla! La odiaba! Así que siempre llegaba a casa llorando como niño que era y me encerraba en mi habitación, a oscuras, allí dónde ella no pudiera verme. Aun así, al dia siguiente exploraba con él y me volvía a enfadar de nuevo. Luego crecí, aprendí a ignorarla. Aprendí que sino la miraba tampoco la veía y tampoco me molestaba. Sabía que siempre estaría allí, que tampoco podía deshacerme de ella así que no hacerle caso era la mejor de las opciones. Aún así estaba su preséncia, estuvieras donde estuvieras, si te parabas a pensar (aunque pasara poco a menudo) sabías que te vigilaba. Esa sensación inquietante de saber que te estan mirando pero no querer girarte para por lo menos no tener que descubrir la verdad. La verd...