Moments únics

Quan ets una persona feliç com jo, que no cau i no s'enfonsa, que sempre apareix amb un somriure a la cara, disposat a alegrar les cares que l'envolten, saltant i dient tonteries com "em veus preocupat?". No, no t'hi veig.

Quan ets així les coses complicades es fan senzilles i les coses senzilles es fan complicades. El món és senzill i el temps passa més ràpid. I el que més em sorprent, partint d'aquestes línies inicials, és que hi ha moments que els recordes perquè són únics: els moments en què plores.

Plorar és una experiència única, especial, una experiència amb la que aprens moltíssim de tu mateix, que has d'aprofitar cada llàgrima perquè no saps mai quan pot tornar a passar. La recordes plenament perquè hi ha menys plors que Nadals, tot i que n'hi ha més que Olimpiades.

Plores i et buides, buides i mires dintre teu el que hi ha, i mires enfora per veure què has tret. És un acte de noblesa, un acte en el que et poses límits a tu mateix i et dius "fins aquí he pogut arribar, he de parar abans no pugui continuar". Un acte on dius "sol no puc". Revius el sofriment, mostres la teva debilitat.

Mostres simplement que ets humà.

Recordo la penúltima vegada que vaig plorar, 2 anys i 2 mesos, una petita crsiis vital, desconent general amb la meva vida, un parell de dies de reflexió em va donar el temps suficient per replantejar-me tota la meva situació, i tot i que amb algunes em vaig equivocar, vaig continuar sense dubtes. Dubtar em va ajudar a estar segur de per on volia seguir el camí. Només necessitava preguntar-me a mi mateix si seguia al lloc on volia.

Recordo l'última vegada que vaig plorar amb claredat, 1 any i 6 mesos. A la platja, acompanyat, parlant del dolor, parlant del passa més obscur que més va costar empassar. Només era un record del dolor patit.

Bé, aquestes ja s'han quedat enrere, de fet l'última vegada que vaig plorar fa pocs dies. Sol. Desprès d'un dia sencer acompanyat, envoltat de gent, aguantat la puta bona cara a davant de tothom, perquè no tocava, perquè el cap havia de ser a un altre lloc però no hi era. Marxes, agafes un tren cap a enlloc. Sol. Recordes cada detall, la cançó que sonava a l'mp3 (Sr. optimista - quina gràcia!). Desprès de mitja hora treient la merda que tu sol t'havies menjat i que tu sol havies vomitat, et consoles pensant que ho mereixes, per el que havies fet patir a la resta del món i ara tu estàs patint el mateix càstig que havies estat aplicant. JUSTÍCIA DIVINA!

Desprès d'unes cançons, sona la última (quan erem joves). Segueixes sense control de les teves emocions, però de cop, inesperadament et trobes amb alguna cosa que et fa parar...

El mateix que ho va causar, i el mateix que ho farà continuar.

Massoquisme?