Entradas

Mostrando entradas de julio, 2011

Moli & Company

"Et trobaré molt a faltar", "hem tingut una relació molt especial", "gràcies per ensenyar-me tant", "ha sigut un gran plaer conèixer't", "m'has fet riure cada dia", "per mi ets l'amo", "a vegades em molestes", "m'han agradat les teves cançons", "racista, xenòfob", "ets molt interessant", "merci per fer aquests dies millors", "casi et mato amb l'atac", "et vas passar amb l'atac epil·lèptic", "em va molar molt l'atac epil·lèptic", "encara que em tinguessis ràbia, jo te'n tenia més", "no t'ho puc descriure amb paraules, només et puc fer un abraçada d'aquí 50 minuts quan marxi", "sentia que erem iguals", "els teus textos ens ajuden una mica a tots a entendre aquest món tant complicat", "t'estimo", "tants bons dies", "sous els millors".... B...

Retrato

"se fue sin hacer las maletas" Empiezas a sentir que el sentir no tiene sentido. Te dejas de sentir a tí, dejas de sentir el mundo que te rodea. De golpe dejas de ver las cosas como solías verlas, dejas de escuhar las cosas como solías oírlas y todas tus percepciones cambian. Dejas de ser un hombre para convertirte en un autómata. Las palabras dejan de tener sentido, sabes que todo aquello que hablas vuela con el viento y se oye pero no hay quien lo escuche. Ya no escribes, entiendes aquello de que "una imagen vale más que mil palabras" y pasas transformar todo el mundo en imágenes. Lo que te digan no importa demasiado, pero ves esa imagen, el modo en como te miran, los labios como se mueven, las arrugas en la cara, con eso tienes suficiente para comunicarte. No tiene sentido lo que hagas, ya no te define, no te mueves por como eres, te mueves sin más. Te agachas quieto en una canoa y dejas que el río te lleve, limitándote a ver tu destino, rezando para que no haya ...

Autorretrato

"El mundo sigue igual que como lo dejaste" Cansado de estar encerrado como una jaula en casa, cansado de mi ciudad y de sus calles me encierro en mi alma para salir a pasear con la libertad de la autocensura. Salgo a pasear por dentro de mi y veo unos paisajes que son nuevos para mi. Todos me suenan y tienen cierto aire a algún sitio en el que haya estado que se parece mucho al que veo, pero que no es exactamente igual. Definitivamente todo lo que veo lo he visto ya antes, pero ahora todo parece tan diferente... Me agacho y me doy cuenta de que cada centímetro de este lugar es un rincón, y para explorarlo a fondo necesitaría ya dos vidas más como la que llevo dedicadas al completo a conocerlo. Me levanto y veo un cielo rojo con nubes negras, parece que va a llover... Equivocándome sin querer, porqué lo que está lloviendo son las nubes negras, y el cielo rojo de vergüenza se llora entero. Me aparto del nubarrón y me encuentro con el lado más bestia de mí mismo, un animal, un c...

Recuerdo...

...a menudo sin quererlo, pero recuerdo. Recuerdo muchas cosas de mi infancia. Los últimos años de esta etapa fueron cruciales, crecí a golpes sin quererlo, cuando la adolescencia aún se veía a lo lejos de un puntapié apareció e invadió mi vida. Un prematuro por azar, un prematuro social. Recuerdo y sin poder evitarlo: recuerdo. Y recuerdo recuerdos. Recuerdo esa tienda de juguetes que había en la Calle del Mar en mi pequeña ciudad natal. Nunca entendí porque era la Calle del Mar, puesto que no había mar en mi pueblo, ni de esa calle se derivaba a ningún sitio relacionado con el mar. En esa calle había una tienda de jugetes, la segunda que se abrió en la ciudad. Entendía, pero, que hubiera una tienda de juguetes en la Calle del Mar, pues en ningún otro sitio como en el Mar, en ningún otro sitio como en una tienda de juguetes se mecen los sueños del futuro mundo, en una cuna de agua que en su suave movimiento lucra y alimenta a el sueño infantil. Antes que esa tienda hubo la tienda de D...

Les notícies de l'any

"Hi ha 7.000 milions d'habitants al món i es produeix aliment per 12.000 milions de persones" El periodisme i els periodistes no deixen de sorprendre'm diariament, i et pot sorprendre tantes vegades com agafis algun diari o algun article. La importància de les notícies són discutibles, però de discutible importància a una consideració d'irrellevància n'hi ha un pou de distància. Recentment hi ha hagut un parell de notícies que han ocupat poc més de quart de pàgina a un diari de gran ressonància en aquest país, a diferència de les notícies que ocupen 4 pàgines diàries, notícies polítiques i cia. Una d'elles deia que a Espanya s'ha limitat la pesca perquè han superat les tonelades de peix que es permet pescar anualment. Han arrassat amb el Mediterrani! I tot i així pocs dies desprès d'haver pensat l'entrada (que la vaig pensar amb antel·lació) va aparèixer la notícia que farien una pròrroga per no destruir el sector pesquer. Disculpeu-me... m...

La norma en l'art

Un amic pintor em deia un dia que mai voldría estudiar Belles Arts o apuntar-se a una acadèmia de pintura perquè tenía un estil propi que havia desenvolupat sol i no volia que cap pintor de pacotilla li treiés allò que el feia característic. Em donava a entendre que lo normatiu és antiartístic, que és just l'anarquia de l'artista el que crea la tendència, mou als seguidors i crea el moviment. És un acte contracultural, contranormatiu i contraestètic que capgira la situació i fa moure als experts per a què puguin explicar com ha sorgit. L'artista de veritat crea la norma que aquells que vulguin ser artistes seguiran, però no aconseguiran mai ser-ho fins que es desvinculin del moviment i puguin crear un afluent. Només aquell que un cop havent après com moure el pinzell, com jugar amb la llum, entendre les formes, les idees artístiques... podrà interpretar de nou la realitat i la mirarà amb uns ulls que mai ningú altre hagi mirat. I la seva obra, esdevindrà art!