El despertar de Gaia

Recordeu quan hi jugàvem al pati? Joder, sempre triomfava més ser poli, és el que et cardava hòsties indiscriminadament i et pillava costés el que costés. En canvi el lladre només corria i intentava amagar-se. Ara penso en el joc i, no ho se, em pregunto, què polles van fer els lladres perquè els polis els volguèssin pillar d'aquesta manera? Potser no hi havia motiu perquè no feia falta. No sempre calen motius perquè t'atrapin i et peguin. La putada és quan no és un joc.

Una de les coses que més odio que em diguin és que una cosa "és relativa". La meva polla és relativament grossa o petita? No ho se, depén de si estic a Xina o a l'Àfrica Profunda on les polles encara no s'han començat a fondre dins de bosses de plàstic. I que cony no és relatiu? Un cony potser no ho és. Doncs si et dona la gana tot ho pot ser. Un diari és un diari si està fet amb paper que deixa tinta a les mans? Un cacahuet flotant en una piscina segueix sient un fruit sec? Torna a ser un dels contraarguments que omplen però no diuen res. És com quan un està dintre un carrer sense sortida i la seva sortida més ràpida és dir que no té sortida. Ja ho sabem, no té sortida, però et mulles i surts o et quedes i aparques. Però tampoc n'espero res, la gent no sap conduir.

De les subnormalades més grans que sento últimament, una és "Home, no podem generalitzar". O sigui, tens la polla d'afirmar que tots els sudaques són perillosos i el millor contraargument que tindries seria dient dient "bé, no sempre perquè no es pot generalitzar". Doncs evidentment! Mai ho podries fer, és que trobo que és una cosa que es pot omitir de qualsevol conversa. És que si no generalitzessim mai diriem absolutament res, perquè res seria cert. Generalitzem perquè és més senzill comprimir la informació de l'exterior en petits packs de prejudicis que et fan la vida una mica més IKEA. I Ke passa? Em crema els genitals quan sento algú que no pot generalitzar. O sigui tots els negres són negres, NOOOO no perquè clar n'hi ha un 0'01% que són negres albins, doncs no podem generalitzar!!! Doncs sigues més llest que la resta i si algú et diu que els "pelaos" són mala gent tu respons: Si, són uns fills de puta. I et quedes tranquil.

Estava llegint, era un llibre. De veritat era un llibre, no era la Playboy. Tampoc era un còmic, de veritat encara que no us ho creieu, encara venen llibres a les llibreries. I a les biblioteques, biblies. Vaig fixar la vista un moment, la vaig forçar. Vermells, se'm estaven posant vermells. Els vaig tencar un minut. Millor. Vaig seguir llegint, una línia més i de cop deixava d'entendre, les lletres eren taques negres indescriptibles, indesxifrables, indesitjables. Però què cony passa? Tornem-hi. No, no no no no! no llegeixo res. Quins putos nervis, ni amb ganes, ni amb sang la lletra entra. Era definitiu, havia deixat d'entendre, llegia les lletres i no llegia res. Però no podia acabar així, no, ja no només no podia llegir les lletres, sinò que no sabia ni quina lletra era, tot eren ratlles negres. Quina broma, era una broma pesada. Era el llibre que estava fet així! Oi tant, vaig dir-me: "torna a on estaves abans, que potser t'has deixat alguna cosa per llegir a...

De rumor a tumor va una letra. Los dos se expanden de boca en boca, de célula en célula, y de persona en persona. Uno parece verdad pero en verdad no lo es, y el otro es verdad pero desearíamos que no lo fuera. Ninguno de los dos es agradable para quien los vive, pero los que oyen sobre él, pueden parecer afectados según el grado de cercanía que tengan con el afectado. El tumor es un agrandamiento de los tejidos anormal, y un rumor es un agrandamiento anormal de las mentiras. Uno se solucionaría si se usaran premisas objetivas, el otro con premisas objetivas no se ha podido solucionar. Otra cosa es segura, los dos son una mierda. Y la última: una la ha vivido todo el mundo. La otra, aún no. Ya será cierto.

Se veía a venir. Algun dia tenía que pasar.A ver, vamos a ser francos, quien se ha sorprendido? Todos buscábamos lo mismo, todos estábamos en la cola del cine para ver la nueva película de Robert de Niro, nos estábamos bañando en el mismo Mar. La verdad da un poco de miedo. Incertidumbre... La gente suele sentirse mal cuando no comprenden lo que les ocurre. Y eso, a ver, no nos vamos a engañar, la incertidumbre viene por las consecuéncias porqué una vez ocurra nadie sabe cuales van a ser. Solo una cosa está clara, que ha empezado: Se juntaron el hambre con las ganas de comer... ...nadie sabe cuando va a terminar.