El despertar de Gaia

Soledad es una mujer. Pero una mujer mujer. Nada de unos 30 años, cuando uno está aún en "proyecto de". Es una mujer de unos 45 años. Una mujer con una mirada triste pero con un brillo en su tez en la que no cesa nunca la palabra "esperanza". Luchadora e incomprendida. Luchando siempre para seguir adelante ante todo, ante las dificultades del trabajo y antes las dificultades de su vida personal. Se ha casado una vez y no se ha separado nunca. Sigue con aquel que nombró como "el hombre de su vida". Ahora piensa que va a ser el único pero que tal vez hubiera podido ser mejor. Se llevan bien y son felices, pero a un nivel basal. Ella sabe bien que podría ser más feliz, pero la esperanza le dice que es con él con quien podrá llegar a serlo. 2 hijos que estudian fuera de casa. Una nueva luz y una nueva fuerza en su vida que ahora brilla con cierta distancia. Motivo de orgullo y alegria. Un poco más de soledad. Soñadora empedernida, con una cabeza que vuela lejo...

Hoy había sido un día especialmente duro de trabajo. No solo porqué me tocaba hacer el turno de mañana, con lo que odio levantarme temprano, sino que además me tocaba hacer un turno de tarde que había cambiado con un compañero. Con lo que me gusta hacer siesta cuando trabajo por la mañana. Llego 20 minutos antes al cuartel, me cambio y me pongo el traje que me da respeto y poder. Aparecen los del turno de noche y hacemos el cambio. Ese es de los mejores momentos, estamos unos cuantos reunidos, unos con la cara de sueño y los otros con la cara de no haber dormido. Después nos dicen la zona que tocará trabajar y el compañero. Hoy tocaba zona de ricos. Pero es peor que las zonas conflictivas. Ahí hay acción de la buena. Esos ricachones no paran de preguntarte cosas y te piden la atención constantemente, como si estuvierámos a su disposición. Y como si fuera predicho por el mismo Nostradamus, una mujer ya mayor nos pide que paremos el coche, mi compañero que iba de copiloto me comentó ...

Elige una vida. Elige un sueldo mileurista. Elige una mujer que te prepare la comida a pesar de las mil quejas que haga sobre ello. Elige una amante que te coma la polla los viernes por la noche. Elige un trabajo que no solo te aburra sino que no haya nada en absoluto atractivo en el. Elige unos electrodomésticos deficientes. Elige nuevos electrodomésticos cada 3 años. Elige unos hijos que fumen y se droguen y no quieran estudiar. Elige uno de los hijos para que se lo repiense y acabe estudiando. Elige unos amigos con los que solo tomes una cerveza a la semana. Elige televisión digital terrestre. Elige un viaje barato en un vuelo lowcost y preséntate como viajante conocedor del mundo ante todos. Elige un deporte para practicar un dia a la semana. Elige trabajar horas extras para no tener que volver a casa. Elige un destino al que soñarías con ir y nunca irás. Elige el que te gustaría que fuera el trabajo de tu vida sin hacer nada para conseguirlo. Elige una vivienda de pocos metros cua...

Ell la tenia sobre I ella el tenia sota. Estaven col·locats en perpendicular. Ell estava estirat I ella jeia sobre seu Es miraven als ulls i estaven agafats de les mans. Ell la contemplava de dalt a baix I ella es sentia desitjada Estaven fent l'amor a poc a poc sense fer moviments bruscos Ell somreia i obria els ulls I ella els tancava i apretava les mans Els dos tenien al cap al seu lloc i fantasejaven amb el que estaven visquent Ell havia begut whisky I ella havia pres un White Russian Cap dels dos estava begut, a cap dels dos els havia afectat l'alcohol, hi eren íntegres Ell no tenia ganes d'ejacular i allargar aquell moment I ella imaginava en que es pogués fer etern Els dos eren un.

Hi ha molts moment a la vida en que les coses canvien, hi ha molts moments a la vida en que es comenen coses noves, hi ha molts moments a la vida en que les coses acaben. Quan les coses acaben poden tornar a començar de 0? Poden tornar a ser com eren? Poden continuar com havien acabat? Es comença una cosa completament diferent? Jo crec que no es pot començar de zero, de la mateixa manera que no es pot oblidar tot el que passa. No es pot fer com si no hagués passat res quan normalment una història acaba per vàries coses. No ens podem fer els sords i pretendre que no hem sentit res, és un engany a un mateix i als altres. No crec que les coses puguin tornar a ser com eren, de fet si alguna cosa acaba és perquè ja no podia ser com era. Podrien tornar a ser com eren en el cas que altres coses haguessin canviat, però no per el fet d'acabar es torna enrere sense més, com si d'un videojoc es tractés, gastes una vida i tornes a on estaves. Evidentment les coses un cop acabades continuen...

Ella era una aranya, jo ja ho sabia, però vaig fer veure que no. Ja només quan la vaig veure per primer cop, amb aquells ulls negres penetrants i que em miraven des de lluny vaig començar a sospitar de la seva verdadera naturalesa. Allà vaig començar a creure que podria ser una aranya. I poc a poc s'anava apropant, d'amagatotis, com aquella qui no vol la cosa, però la volia, tenia una presa al cap i al cor i era infalible. I jo que la sobrevolava l'anava observant, de què estava feta. Tenia aquelles mans i aquelles mans amb moviments dolços que encisaven i hipnotitzaven, aquells cabells també negres com els ulls que s'oloraven des de la llunyania, i que al tocar-los et senties com quan toques el cel. Els llavis i el somriure mentider que cridava "apropa't" quan en realitat et volia dir "et devoraré". Llavis tendres, un reclam del bes que busca un lloc on morir tranquil. I tot el seu cos es movia i s'endolcia en si mateixa com si fos mel. Em ...

Recentment una companya va venir amb una notícia increïble, va arribar plorant emocionada i repetint "mi hermana no tiene cáncer, mi hermana no tiene cáncer". Quan feia poc se l'hi havia diagnosticat un i últimament tornava a tenir algun símptoma molt sospitós. Tothom va anar a abraçar-la somrient, i ella plorava amb un somriure d'orella a orella. Jo estava entre les abraçades fascinat. No només alegrat per la gran notícia, si no perquè em costava entendre-ho. M'explico Podia entendre que el que ella estava visquent era una alegria immensa, descomunal i descontrolada. I no és que jo no n'hagi viscut mai d'aquestes, però la veritat és que no em podia posar a la seva pell. Per més que ho intentès no podia, no penso que hagués passat per res comparable a això, crec que em podia fer una idea del que sentia però només es quedava a això, en una idea, no hi havia una empatia verdadera o una compassió. Hi havia un enteniment. I l'únic que li vaig poder dir va ...

El títol fa al·lusió al disc de Pink Floyd "Dark side of the Moon", sense massa originalitat, però cal dir d'on venen les referències. Últimament he sentit de tot respecte les meves entrades publicades recentment, que si masses referències a l'alcohol, que si personatges castigats i ressignats, que si estic posant una part de mi que no pertoca, que si catàrsis, que si mil històries amb vinagre balsàmic. Imagino que atropellar iaies no és la cosa més innocent del món, està clar, i ara algun avispat que hagi llegit el meu blog dirà, "és la tercera vegada que ho dius això". I per un increible mecanisme de inducció que s'ha quedat en les seves basseroles primitives arribarà a la conclusió que "és una agressivitat continguda". I és que es poden dir mil històries sobre el que un escriu, algunes seran veritat, altres seran mentida. Jo penso que en el punt en què s'escriu ja és nostre, ens en fem responsables d'allò que hem escrit, fins i tot q...

"Para el cotxe, és aquí", deia bruscament l'home que seia al meu costat. "Té. agafa-ho, no t'esperis aquí, dona la volta a la mansana i m'esperes a aquella cantonada" deia senyalant la cantonada per la qual havien passat per davant, que es veia des d'on estavem, alhora que em donava una ampolla de vi oberta, beguda a la meitat. Amb el cotxe arrancat, començo a donar la volta a l'edifici que havia entrat l'home, una mà al volant i l'altre a l'ampolla de vi. Anant amb segona era una velocitat suficient com per poder conduir amb l'ampolla a la boca. Mai m'havia sentit tant a gust delinquint. Mai m'havia quedat un sabor tant bo de boca. Estimo lo meva terra, però també estimo la Ribera del Duero. Denominació d'origen. Sense propagandes, veritats absolutes. Arribo a la cantonada que haviem quedat. Un quart d'ampolla a les mans. Una iaia creua el carrer i penso en l'entrada anterior (tot i que jo només sóc un persona...

I deia així La Vanguardia d'avui, dia 05 de Març del 2011, apartat d'economia: "El Euribor escala un 1'9% y prepara la subida de las hipotecas" L'Euribor, una entitat amb potes, cervell i cor. com si es tractés d'una persona, d'alguna "cosa" amb vida pròpia. Ell solet escala un 1'9 per cent, i a més a més, astut d'ell, està preparant d'amagatotis pujar el preu de les hipoteques. Quin malcuat! A mi em sembla d'una irresponsabilitat periodística publicar un article d'aquesta manera. A veure, no pot ser que l'Euribor pugi d'aquesta manera, que hi hagi amenaces en pujada de preus de les hipoteques i ningú se'n faci responsable! Aquí se m'acudeixen 3 opcions: 1- No saben perquè ha pujat l'Euribor 2- Saben perquè ha pujat l'Euribor i no s'atreveixen a escriure culpables. 3- L'Euribor són els pares, així que no volem espatllar la il·lusió als fans de l'econom ia del país. De la mateixa manera q...