El despertar de Gaia

"Segur que forma part del guió" S'obre el tel·lò, i el teatre està ple de gent. Havia arribat feia en prou feines 10 minuts a l'assaig com cada dissabte. De cop i volta em trobo darrera l'escenari amb tots els meus companys mirant-me amb mala cara i el director cridant "Subnormal! T'hem estat esperant, la funció ja comença amb retràs! T'hem estat trucant! On tens el telèfon?", el tenia a casa. "La funció? Què collons! Serà una puta broma?". "Una broma? Avui era el dia de l'estrena subnormal!", sempre ens deia subnormals quan estava de mala llet. " Espavila't a canviar-te i surt a l'escenari! Que surts a la primera escena." "No porto ni la roba ni portava preparat el guió ni res de res! Com vols que surti?" deia jo, suant com un porc, suor freda i nerviosa que regalima per tot arreu (per darrera de les orelles i fins i tot a la ratlleta del cul). Un desastre, era un desastre! Què cony f...

Odio el Porno El Por-no hacerse daño evitar cualquier actividad que conlleve cierto riesgo. El Por-no querer sufrir negarse a amar. El Por-no cambiar para ver como podrían ser las cosas, dejarlo todo como ya está. El Por-no querer parecer indecente, no ver porno. El Por-no solucionar las cosas porqué exige un esfuerzo, abandonarlo sin volverlo a intentar. El Por-no leer, creer en todo lo que nos cuentan. El Por-no contrastar, creer en todo lo que leemos. El Por-no saber pedir perdón, perder lo más querido. El Por-no saber perdonar, perder lo más querido. El Porno interracial no está nada mal El Por-no llevar remos y tomar el control, el río de la vida te lleva donde no quieres. El Por-no dar un abrazo, se deja que el frío entre. El Por-no amar la vida, uno se queda más cerca de la muerte. El Por-no aceptar la muerte, temerla durante toda la vida. El Por-no escuchar, quedarse completamente solo y sin razón. El Por-no ser responsables, culpar a una sociedad. El Por-no...

"La majoria de nosaltres som uns calamars farcits d'hipocresia" Grotesc i aparent. Sobretot cíclic. T'hi allunyes, agafes avantatge i quan tornes a mirar endavant et dones compte que és un circuit tancat, ciculant, circulant i tornes a l'origen. I com més ràpid vas, més voltes dones però mai et mous del lloc en el que vas començar El teu origen és semen. Semen ets, semen seràs i semen tragaràs. Benvingut a la vida, la terra on escollir implica tant sols dues opcions: O et tragues l'esperma o et faran tragar sang. Perquè la vida és dura i ja ho deien els savis de les diferents èpoques, o guanyes o ets vençut. I qui guanya no només explicarà tota la història demostrant la seva heroicicitat, sinó que violarà a les teves dones, a les teves filles, matarà als teus fills perquè no busquin venjança i tu et veuràs tota l'esperma amb vinagre. O sempre està la opció de queixar-se, el cementiri n'és plena de gent amb la gola perforada per haver-la obe...

A vegades tinc dubtes sobre si Déu ens estima o no. Ja no dic existir, però si hi ha algún moment en què pugui pensar que existeix, em pregunto llavors si ens estima. Moltes raons podriem trobar per dir que no, últimament penso en l'Apocalipsis. Perquè Déu voldria provocar alguna cosa com l'apocalipsis? Quan se'ns acabi el perdò? O simplement Déu va anunciar un apocalipsis que provocariem nosaltres i que ell no hi tenia pensat intervenir per res. Llavors ens estava preveient el futur i no pas ens castigava (o salvava). Però igualment, perquè permetria que es destruís tot allò que ha creat? No ho se, si volgués fer una mostra de la seva existència i potència n'hi hauria suficient amb una aparició, o tal i com som els homes d'incrèduls, amb una destrucció massiva antinatural creuriem en el seu poder. Per demanar fe i respecte no cal anar tant lluny. Però en cap moment apareix com si fos un càstig per la mala conducta humana, sinó sembla més aviat com un procés a...

Mi nombre es Robert Dylan, aunque mis amigos y familiares me llaman Bob, mis compañeros de trabajo Sr. Dylan. A qué se debe el respeto? Pues el Sr. Dylan es vicepresidente de la Medical Mechanica. Bueno, era, pues este es el último mes que trabajo en la MM. Mi jubilación empieza el mes que viene y un nuevo chaval va a ocupar mi puesto. Iba a ocuparlo. Ai… el joven Plant. El Presidente Richards es el mandamás de la Medical Mechanica, y el puesto de Presidente siempre ha ido pasando de miembro en miembro de la familia Richards. El actual Richards se implica mucho en su trabajo, interviene en las decisiones, la creación de ideas y mueve los hilos para promocionar los ascensos. Otros puestos importantes están ocupados por miembros de la misma familia, siempre en la cabeza de cada departamento hay un Y Richards o una X Richards. Pero la verdad es que no lo hacen como capricho, sino que verdaderamente les forman adecuadamente para ser los óptimos en el puesto, en ese caso pocas queja...

"com a ignorant no crec que el meu país m'hagués de donar un poder que no se utilitzar" Som lliures i democràtics, teòricament. I la democràcia ens permet votar a tots, un cop hem complert la majoria d’edat (18 anys al nostre país) tots tenim al mateix dret a votar. Però és lícit que sigui així? Jo crec que no, que no tothom té el mateix dret a vot. Anys enrere es creia que tenien el mateix dret a votar tant homes com dones, i tot i que va costar, la gent va acabar acceptant que si era així, que era igual que votessin homes que dones. A mi també m’ho sembla així. El coneixement ens farà lliures, diuen molts. I és ben cert que conèixer ens allibera i ens permet escollir. Si jo a casa només he menjat tomates, si em demanen què vull menjar diré que “tomates” donat que no conec cap altre aliment. Si en canvi em posen davant una botiga de fruites i verdura i me les donen a conèixer, se m’obren noves possibilitats i llavors puc escollir aquella que més m’agradi. Som lliures de ...

"Ell rebutjava tots els llocs que l'acceptaven" Mentre feia l'última calada al cigarro liat per ell feia cinc minuts, pensava. Aspirant amb tota la seva força, com si hagués de ser l'últim cigarro que s'hagués de fumar en la seva vida, l'última calada, l'últim respir. I amb aquella mateixa energia deixava anar el fum per la boca amb desgana i, sense voler-ho, se li escapava també el fum per els forats del nas. Amb la boca mig tancada deixava anar tota la fumera com si de l'ànima es tractés. De cop deixava de viure. Però mentre tot això passava en uns breus segons, ell pensava. Pensava en feia uns minuts que estaven units per l'entrecuix, més minuts encara que estaven dormint abraçats, unes hores enrere en les que havien estat altre cop un dins l'altre, poc més enrere que s'havien conegut en un bar. El gust d'aquella última calada era el mateix gust que li havia deixat l'últim clau. Sec, profund, aspre i cremat. Era pura ...