Otom

"Ell rebutjava tots els llocs que l'acceptaven"

Mentre feia l'última calada al cigarro liat per ell feia cinc minuts, pensava. Aspirant amb tota la seva força, com si hagués de ser l'últim cigarro que s'hagués de fumar en la seva vida, l'última calada, l'últim respir.

I amb aquella mateixa energia deixava anar el fum per la boca amb desgana i, sense voler-ho, se li escapava també el fum per els forats del nas. Amb la boca mig tancada deixava anar tota la fumera com si de l'ànima es tractés. De cop deixava de viure. Però mentre tot això passava en uns breus segons, ell pensava.

Pensava en feia uns minuts que estaven units per l'entrecuix, més minuts encara que estaven dormint abraçats, unes hores enrere en les que havien estat altre cop un dins l'altre, poc més enrere que s'havien conegut en un bar.

El gust d'aquella última calada era el mateix gust que li havia deixat l'últim clau. Sec, profund, aspre i cremat. Era pura cendra, però cendra d'aquella que queda postrada en un cendrer fins que el vent se l'endú o fins que el cambrer la llença. No cendra com un Fènix de les quals es reneix, ni una cendra que posteriorment servirà per abonar la terra i que un nou món hi torni a crèixer.

Aquell clau l'havia deixat estirat al llit com un cigarro que es cremava lentament. Ella s'havia tornat a adormir: "quan em quedo a gust m'adormo, desprès m'aixeco i en torno a tenir ganes" li havia dit desprès del primer. "A mi em passa el mateix" li respongué en aquell moment. I era ben cert.

Però ell no tancava els ulls, perquè follar no tenia ni el mateix gust ni la mateixa olor, i no era que fos desagradable, però abans era diferent. Si ho seguia fent ja no era per impuls ni per naturalesa, no era per un instint humà primitiu que l'induïa a fer-ho, no era una necessitat, simplement ho havia de fer perquè la gent del seu voltant no entendria que fos d'una altra manera.

"S'ha de fer sempre que es pot" li deia en Jaume, "en temps de guerra tot forat és trinxera" deia en Jep, "totes les noies tenen una qualitat especial, són diferents, s'han de provar totes" sempre filosofava el "Jimmy", "la mujer nunca es fea por donde mea" vulgarment bramava el Joan, "a mi no em preguntis, a mi m'agraden els homes" bromejava en Juanjo perquè lligava poc.

I a ell li encantava fer-ho, li encantava, ja no. Perquè ja no era sexe ni amor, eren vòmits de l'ànima, que per obtenir plaer i per defugir-lo utilitzava el mateix canal.

Sense dir res, sense fer soroll i sense deixar cap número de telèfon es va vestir amb rapidesa i va marxar cordant-se la camisa. No sabia ni a on era ni a on havia d'anar, però sabia que casa seva no quedava a prop. Va buscar per el seu voltant la moto més atrotinada que va trobar i arrancant amb les mans el cable del contacte la va encendre sense més dificultat.

Sense casc i per una carretera secundària que feia curves va anar voltant fins que es va trobar amb un paisatge costenc de roques afilades per la força i els anys que el vent hi havia dedicat. Un sol groguenc renaixia entre les pedres. Deixant la moto mig amagada darrera un roc, va descendir com va poguer per un penya-segat fins que es va trobar a la part que més sobresortia cap al mar.

Mirant al cel i desprès a l'aigua es trobà com un observador, com Déu, per sobre del nivell del mar on tot es veia amb simplesa, només terra, cel i mar. Descontent amb la visió que tenia del món, es llançà sense mirar si hi hauria roques a l'aigua, què devien ser? 20 metres? Caigué explotant contra l'aigua i va quedar enfonsat dintre del vaiveig de les ones.

Des d'allà el cel semblava que fos un oceà gegant i blau, que es movia amb onades, la terra era un mur infranquejable i poderós, que s'imposa fermament contra el mar i custiodia a tot aquell que hi habita. L'aigua es converteix en una placenta ideal en la que s'hi podria viure per sempre.

Sense poder aguantar més la respiració va haver de sortir a la superfície. La placenta sempre és un lloc inmens i còmode, però finit, com la seva vida, com totes les vides. Des del nivell del mar un és més conscient de les dimensions reals de les coses. Aquella terra infranquejable era l'única manera d'escapar, aquell cel que regalava la omnipotència no era més que un miratge, un somni en el que fer volar el pensament, aquell mar era un coixí, una zona de seguretat, però amb el temps s'enfurismava i expulsava aquell que hi passava massa estona.

Escalant fins on era la moto, l'agafà i la va tornar del lloc on l'havia presa, hi havia maneres més legals de tornar a a casa. I mentres es liava un altre cigarro, pensava. Pensava que al deixar aquella moto tot seguia on era abans, que res del que havia viscut havia canviat la seva vida. S'havia dedicat a posar-se ulleres diferents per entendre d'altres maneres el món però que un cop tretes no havia canviat res. "El món és com és, te'l miris com te'l miris" es deia mentres s'encenia el cigarro.

Quan s'acabés el cigarro marxaria d'aquell poble que sempre vivia anclat, d'aquelles dones, aquells pits onejats, aquell espais calents, humits i còmodes com el mar, aquells amics que volien arribar al cel sense moure un peu de terra. Ho deixaria tot per anar allà on el món el rebutgés.

Doncs ell rebutjava tots els llocs que l'acceptaven, voldria arribar en aquell lloc de món on no fos benvingut i allà viure-hi per sempre, per poder convertir l'odi que sentien en amor. Perquè tot pogués tornar a tenir gust i olor, un lloc que estigués fet de colors. On el sexe tornés a tenir gust a raïm i a prèssec, a maduixa i a mango.

En aquell tros de món, aquell horitzó on cel i mar toquen, desitjant que hi hagués un tros de terra per a ell.