El despertar de Gaia

Estava llegint una pàgina concreta d'un diari concret (no m'agrada fer propaganda) davant del meu pare, una pàgina que llegeixo a diari en un diari (paradoxa) fins que ell em talla la lectura: - Saps què t'agradaria llegir sempre? L'apartat de "Tendèncias". - A on està? - Obre el diari i passa les pàgines de "Políticas" i desprès... No importa la resta de la conversa. Curiòs que una instrucció arriba d'alguna manera a ser un consell. O no.

I si de cop veiès a algú que realment no existeix. Surto de l'habitació, giro al menjador i allà hi és, assegut, com si hi hagués estat sempre o com si tingués les claus de casa meva algú completament desconegut. Com seria? Físicament vull dir, que faria el meu cap, la mitjana de tota la gent que conec en totes les característiques? Seria home o dona? I què m'explicaria o què em faria fer? De què parlariem? Em faria canviar d'idees? Potser seria com una part disgregada de mi mateix que mantindria una conversa amb la part sencera que seria de la que jo tindria consciència. Com si em volgués fer fer coses malfetes! I si fos al revès? Que jo estigués disgregat? Llavors ell vindria a portar-me pel bon camí! Crec que al final, seria el meu amic imaginari el que m'inventaria a mi, o almenys seria el més fàcil!

Això és el que la gent té al cap quan et pregunten: - Quin és el teu objectiu a la vida? I tu respons "Salvar al món" De cop i volta et trobes amb paraules com "il·lús", "utòpic", "impossible", "tú sol no podràs!", són les respostes típiques. Després et surt una resposta que és obvia - Sol no ho puc fer, ni ho farè sol... em vols ajudar? Aquí hi ha un moment molt important, un moment de desconcert, de dubte, em pregunto que deu tenir la gent al cap en aquell moment? "Mai m'havien posat al cap la idea de que algú em demanés per salvar al món", "Quina tonteria més noble". No ho se pas, no ho se! Però d'alguna manera, sense dir ni que si ni que no, els hi veus que volen, davant l'absurd de la idea, guanya la noblesa de l'home (l'humà) i pregunten: "com?" I aquí acaba la conversa, i comença algú nou al grup: "Tranquil, això ja ho descobrirem".

Accepta els teus errors! Si t'has de justificar, un bon principi són les qualitats del vencedor, i si no n'hi ha prou continua per les teves carències. No et justifiquis amb excuses del moment com malalties, o el dolor. No existeix la mala sort (ni la bona); la mala sort és un aconteixement atzaròs al que donem una connotació negativa, però no hi ha una vinculaciò. És una solució senzilla d'entrada, per exculpar-nos. Què tal veure on l'has cagat? Què tal veure si ho pots millorar o no? Ets un loser, ara i avui. No creus que pot ser genial ser un winner gràcies únicament a l'esforç que tu has fet en canviar-ho? I no gràcies a un cop de sort? PD: avui he aprés a justificar els textos del meu blog! Winner!!!

Las cosas no siempre salen bien. Bueno, mejor dicho, no salen como uno quiere que salgan perfectamente. Cuando se salen las cosas de tus casillas. A no ser... que lo que haya pasado, aunque no me guste porque se salga de mis casillas, sea un paso necesário para conseguir otra cosa que yo quiero. A modo de ejemplo tonto: Necesito dinero y voy y tengo un accidente en coche y pienso "lo que me faltaba" pero es culpa del otro y me dan una cantidad razonable. Porque esto era un ejemplo absurdo, pero cosas así pasan siempre pero a un nivel impercebible, y no vemos que una consecuéncia negativa puede al final ser la causa de algo muy positivo, después de una larga cadena causal que hace que perdamos el hilo. Y si lo que digo es cierto... estoy ya en el camino donde quiero estar? Si es así, que alguna divinidad me envie una señal!! A no ser... que no enviarme la señal sea señal de que no estoy en el camino y que debo moverme... (WTF?)

Últimament m'he adonat que he disminuït considerablement les crítiques a grups o col·lectius concrets i m'he centrat més en característiques humanes i de la societat (perquè al cap i a la fi el blog és denúncia social i no denúncia emo!). Així també vull donar una visió nova a canvis que podem fer tots fonamentalment, oblidant l'odi a altres grups. Crec en una relació respectuosa com a base. Crec que alguns d'aquests podrien tenir papers importants en la construcció d'un ésser social global (en grans ciutats i urbes que és on sobretot es donen aquest tipus de tribus urbanes i grups tant diferenciats), en construïr la societat. Potser tenen un paper fonamental que s'ha de descobrir. Crec que certes crítiques més focalitzades en col·lectius concrets s'han de fer des d'un punt de vista més constructiu. Així, sense odis ni enveges, baixem un escaló del cel en el que crèiem que estàvem, i ens posem tots al mateix nivell (que és on realment sempre estem) i tor...

(Escrit 1 mes enrere, publicat a la data que posi avui) Tinc unes marques a la boca. A dins la boca, com llagues, botides i vermelles. M'ha arribat a sortir sang, quasi no se que fer! Ho tinc molt clar, m'han sortit per les ortodòncies que porto. Però és curiòs, no sempre em fa mal. Ben pensat, em posaré a pensar en quan em fa mal... Ho miro una estona i em donc compte que només em fa mal en una posició, i és quan somric. Si és de tant somriure, ja no fa tant mal!

Simplificant molt direm que hi ha dos tipus de ments, unes més simples i unes més complexes. Les simples pensen que són complexes. Les complexes saben que són complexes i veuen quines són les simples. Ser simple és divertit, no penses massa, vius. Pateixes com tothom però al cap i a la fi vius per viure i ho fas. És una vida normal tirant a guay. El problema ve amb les complexes. En segons quins tipus de ments complexes poden aparèixer pensaments com "joder, és que el millor seria no pensar com aquesta troupe que hi ha per aquí i ser feliç". Per aquests va el blog d'avui! ESTEU TOTALMENT EQUIVOCATS! Una ment complexe pot ser feliç, i molt més que una ment simple, i amb molta més facilitat. Amics que pensàveu que pensar és un martiri... pensar és un privilegi! Pensar ha sigut fruit de milions d'anys d'evolució, com podria ser un martiri? Deixem aquestes tonteries de banda. L'Spiderman també hi ha moments on dubta del seu poder i de la ètica i del que és millor...

Mor un jugador de futbol, dies enrere. Jarque, no se ni el nom. Milers de persones es volquen, a tot el món es fan minuts de silenci. Tots els jugadors fan homenatges al marcar un gol. Samarretes amb el seu nom. Minuts de silenci en tot el món. Diaris amb portades plenes. Llàgrimes, moltes i de moltes persones. A prop de l'estadi de l'Espanyol, un hospital, un nen de 12 anys pateix leucèmia, aquell dia es va despedir, com cada dia abans d'una sessió de quimio, dels seus pares. Aquell dia es va despedir per últim cop. Volia ser educador social i ajudar als altres. Quan va entrar a l'hospital li va interessar l'enfermeria i la medicina. Ell tenia clar que seria dels bons, i dels que somriurien després de parlar amb ell, perquè era com sempre havia volgut sentir-se després de parlar amb un metge. No ho se, em pregunto si sap més greu la mort d'en Jarque que la mort del nen, que no ha sortit per la tele, ningú s'ha donat compte de la seva mort. Els seus companys...

Best-sellers. Si t'ho mires bé, Best-seller no vol dir "els millors llibres" sinò que vol dir "els que es venen més". El nom ja ho diu tot, que hi ha tot un procés de comercialització, amb un procés de difusió i propaganda, amb un probable futur merchandising fent pel·lícules i venent objectes. A veure els Best-sellers, no són llibres dolents. Però són llibres triats perquè puguin fer pasta. No importa la qualitat. Reconec que és molt complicat escriure un llibre de 1000 pàgines que es pugui llegir en 5 minuts sense perdre l'interès. És més, és un recurs super important perquè la gent mantingui l'interès en la lectura, però això no treu que hi ha milers d'escriptors tant o més bons com els que es fan rics perquè van saber on portar el seu llibre. Perquè les editorials moltes vegades no veuen qualitat sinò bitllets. Igualment té molta relació amb l'última entrada. Que el que llegim no és el que hi ha, sinò el que ven. I a vegades agafant un llibre...

Els mitjans de comunicació t'ho diran. Ara treballo en un Restaurant. Posem música de fons. Mentres estem servint menjar no estic escoltant res, estic concentrat en la meva feina, això es tradueix a de 12:30 a 17:00 no estic escoltant la ràdio, pero de 11:00 a 12:30 i de 17:00 a 19:00 si. Cada puto dia posen les mateixes putes cançons 20 vegades en la mateixa puta emissora, i no vull escoltar les altres. Les mateixes putes cançons que et venen a la tele perquè et descarreguis amb el mòvil. Les mateixes putes cançons que sonen a tots els putos mp3. La música pop ve de "popular". Música que escolta tothom. La mateixa definició inclou ritmes senzills i baixa complexitat instrumental. El contrari de la música de culte. Jo respecto tots, o quasi tots els tipus de música, el pop de fa molts anys era música que la gent feia popular, encara que fos per la seva simplicitat. Era la música de la gent. Era música de les masses, però pertanyia a elles. Ara hi ha tot un procés de comer...

Suposem un eix de coordenades de dues dimensions (X,Y). Jugarem amb 2 punts (A i B) i entre aquests es pot dibuixar sempre una recta. Si la X i la Y de cada punt són diferents entre els 2 punts, els tindrem disposats en diferents llocs de l'eix, i podrem dibuixar-hi una recte que les uneixi. Suposem que igualem la X o la Y en els dos punts, per exemple A(2,4) B(2,8). En aquest cas, tot i compartir una situació en un dels eixos, la diferència en l'altre eix els separa, de manera que podem dibuixar una recte que els uneixi. Suposem que mantenim un valor en un eix dels dos punts, i anem variant successivament un altre dels valors en només un dels punts A(2,4) B(2,7) i anem reduint el tamany de la recta que els uneix (suposant que la recta acaba al arribar a un dels punts). Arribarem a un punt on els punts es toquen A(2,4) B(2,5) la distància és mísera però podem seguir dibuixant una recta entre els dos punts. Només hi ha un moment, tant sols un on la recta desapareix, i no hi ha p...

En psicologia, el client MAI té la raó

M'encanta el tren. De tots els tipus de transports, privats o públics el millor de tots és el tren. No només per la seva velocitat moderada tirant a bona, la seva comoditat (si no et toca un Regional) superior al bus, al cotxe o a la moto. L'avió el supera en velocitat, però també en contaminació. El tren consumeix energia elèctrica, que es pot obtenir de fonts més o menys dignes, però no deixa anar querosè ni altres CO2 per el cel. Així que també és molt més net que altres. Mentres vas amb tren pots aprofitar i llegir, en altres transports et pots marejar més fàcilment. Aquest és molt més simple, del punt A al punt B i rectes i sense perdre el rumb. Un altre avantatge és la gent: pots anar-hi sol, pots anar-hi acompanyat, pots conèixer gent allà, pots crear grans mitings en el teu vagó si et fas escoltar. Sigui com sigui hi ha moltes més opcions, i la situació en l'espai sovint ho pot afavorir. Em puc passar hores adorant el tren, adorant l'espera del tren, i l'esp...