El despertar de Gaia

A la 1 del matí no hi ha ningú pel carrer. Cotxes amunt, i cotxes avall, a una ciutat com Barcelona mai estàs sol, però potser no vas mai acompanyat. Si no hi ha ningú per el carrer ni estàs acompanyat ni estàs sol, sinó que alguna cosa et fusiona amb el teu voltant, amb la foscor. Corres, sense sentit. Carregat amb carpetes i una bossa de mal portar, corres. El destí? Tornes a casa, ja és hora. Perquè corres? Et preguntes a tu mateix sense tenir una resposta clara. Perquè corres? Et preguntes a tu mateix un cop ja has començat a còrrer sense sentit. Corres i no pares. Apareix algú a la cantonada, et mira i pensa "perquè corre a aquestes hores i no va a fer esport?". No, amb texans i jaqueta de pell no es fa esport. Corres com si el diable et perseguís. Fuges? Et preguntes. T'escapes d'algun lloc? No, perquè no tinc por, no hi ha ningú que em persegueixi. Fuges de tu mateix potser? Jo sóc jo, i ja no em puc separar perquè sóc un. Corro amb mi, mai en defugiria. S'...

Dijo el sabío: " La vida es un tablero de ajedrez de noches y días dónde Dios, con hombres como piezas, juega. Mueve aquí y allí. Deja que maten, y mata. Y pieza por pieza vuelve a ponerlos en la caja. Pues hay un destino para la pieza, para el jugador y para Dios. El destino va a cumplirse. La partida empieza y termina." By Cuatro

Algo está cambiando y estoy viendo (al fin) un poco de luz después de un largo túnel de meses y años. No tengo evidéncias, debo reconocerlo, son solo sensaciones, impresiones. Algo parecido tuve antes de entrar en este túnel y me dije a mi mismo: "esto va a ser fuerte, y esto va a durar, esto va a golpear a todo el mundo". Por aquel entonces yo era un chavalín bastante analista, así que tenía mis buenos argumentos preparados para cualquier incrédulo que me dijera "pero que me estás contando, el mundo está de puta madre". Ni lo estaba ni lo está. Sinceramente, una vez estuve dentro del túnel tampoco ni lo noté, la verdad es que casi todo lo que oía eran televisores y gente trabajadora en el tren que se quejaba de lo que estaba pasando a lo largo y ancho del país. Así que deje de mirar la televisión, pero seguí escuchando a la gente. Por suerte mía, la gente que no mira demasiado la televisión tampoco habla mucho de la Crisis, y la gente que la miraba demasiado tampo...

No pensava escriure res, només era per veure que n'opinàveu.

Aquesta carta va arribar a les meves mans fent de mag a la cavalgata de Reis de Girona. Suposo que no tothom se les deu llegir, però a mi em fa gràcia veure què demanen els nens als suposats reis mags. Amb tota la seva il·lusió dipositen els seus desitjos en un full de paper, esperant que al dia següent el que han demanat apareixi per art de màgia. La carta que he seleccionat, diu així: "Em dic Gonzalo. M'he portat molt bé, encara que li he dit lleig a en Ruben i netejo la seva escala amb la roba. Vull que em porteu un altre pingu que aquell altre em vaig tirar un pet a sobre i el vaig deixar marró. Piruletes vermelles que siguin dolçes, i com que no se res més us aneu a prendre bufes. Escupitajos per tots tres i el mes gran per en Baltasar." Si, ell es mereix els escupitajos i el pet que deixa marró. I no és culpa dels pares (que és de pensar fàcil) perquè les cartes dels seus 2 germans són molt respectuoses. Si, un dels seus germans és en Ruben el lleig.

Tracta d'una història verídica: Estava amb un amic en un bar molt apartat, vell i brut d'un poble a prop de Figueres. Vam decidir trobar-nos en aquell poble perquè ens quedava a mig camí de casa dels dos, tot i la nostra proximitat geogràfica. Vam entrar al primer bar que vam trobar, que no va ser el millor, però el lloc era el de menys. En aquest bar només hi havia una taula amb 4 o 5 persones d'orígen marroquí que parlaven animadament, i nosaltres dos. El cambrer/propietari estava ausent, probablement a la seva saleta dintre la cuina amb una taula tranquila en la que descansar i on, per poques estones al dia, es pogués servir a ell mateix una copa. Van entrar dos homes, i un li va dir a l'altre "merda, havia deixat el moneder en aquesta taula i ja no hi és", i l'altre "ostres, en 5 minuts ja l'han agafat i l'han robat". Van donar una ullada al voltant per veure si trobàven algun sospitós però ningú semblava culpable. Al cap d'uns 5...