El despertar de Gaia

Obria un armari a les golfes i en treia una caixa grossa plena de pols, mal precintada, perquè en el moment que la va enterrar es va creure que la tornaria a treure aviat, i no feia falta tancar-la amb massa cura. S'enganyava. Però havien passat anys i anys, i ell s'havia alimentat de tanta merda que ja ni distingia quina part n'era la seva pròpia essència, i quina part s'havia convertit en aquella massa indefinida putrefacte. Només era aquell mort que vivia, aquell que vivia mort. De la caixa de cartró en sortia una màquina d'escriure vella, atrotinada i plena de pols. Si ningú l'havia tocat més havia de funcionar tant bé com l'últim cop, excepte els accents, mai havien marcat prou bé, però no importava. Era de bones paraules, de bon contingut però de mala ortografia. Ja tenia l'excusa perfecte per equivocar-se un cop més, "eren els accents", podia dir a tothom. Se la posà a sobre de la taula del menjador i assegut en una cadira incòmode va co...

En una tesina d’un màster de Musicoteràpia, de la Marina Font, es fa una aportació interessant. Més d’una, però aquesta per comentar. Fa una petita relació, un petit paral·lelisme entre la música i la sexualitat, i explica com ambos àmbits al fer-se més exterioritzats, perdent el misticisme, perdent la intimitat i convertint-se en una temàtica completament sense vergonya, el que ha passat és que l’hem convertit en un pur instint biològic, una pulsió. No ho diu així textualment, de fet diu que “desmitificant el sexe, s’han desmitificat un tipus de relacions espirituals i s’ha despullat l’aura de misteri per limitar la seva funció a un simple i intranscendent contracte alliberador d’una obsessió instintiva”. Bàsicament, que ha canviat la seva essència, igual que l’essència de la música. Quan abans era una actitud social on tothom era partícip de la música, ara ens hem dividit entre professionals, aficionats i oients. Existeix en la nostra quotidianitat, però no és la nostra manera quoti...

T’aixeques a les 7 del matí, obres els ulls i no reacciones. Esperes uns segons. Quan portes nits dormint poc obrir els ulls és una contradicció amb tu mateix. Saps que només pots estar a un lloc, però per uns moments no estàs segur si estàs al mateix lloc de sempre. Són les 7:15, visca la tecnologia, sort que torna a avisar. Et situes. T’aixeques. Vas dormir amb la roba d’avui posada perquè sabies que avui t’aixecaries més tard. No tens temps d’esmorzar, en prou feina et rentes les dents i marxes. Al metro cada dia és el mateix dia, no canvia res. Arribes a les 07:55 i saludes als que arriben i acomiades als que marxen. 14 hores més tard ja són les 22:00. T’ho prens en calma perquè saps que ningú t’espera i arribes a les 22:40. Et trobes amb gent coneguda, però no prou coneguda perquè et trobis còmode. No prou conegut per voler ser a on estàs. Beus i rius una estona fins que són les 23:59. Tot es prepara. Ding, Dong, Ding, Dong, Ding, Dong, Ding, Dong, Ding, Dong, Ding, Dong i... Feli...