El despertar de Gaia

- Em pregunto què passaria si vingués Déu i em diés que ell creuria en mi si jo creiés amb ell. Llavors creuria en ell perquè ell creiès en mi. Però si ha de venir Déu a dir-m'ho, llavors és com si espero que faci ell el primer pas. Així que si jo faig el primer pas de creure en Déu, potser llavors ell creurà en mi. O sóc tant tossut que primer ho han de fer tot els altres? - La fe ho mou tot, mou muntanyes senceres d'ateus a evitar entrar a l'esglèsia els diumenges. - L'ateu no és el que no creu en Déu, és el que creu que Déu no existeix. - Si em passo 1/3 de la meva vida dormint, un cop mori dormiré els 2/3 que em falten? - Si el teu fill li està guardant les drogues al meu fill, i el meu fill li està guardant les drogues al teu. Crec que aquí tenim un tercer amic que és molt i molt yonkie! - Si algú envia una carta al carter, li posa el nom de pila, o s'hi dirigeix com a "carter"?

Avui s'ha obert un nou restaurant a la ciutat, i segons diuen els culinaris crítics, és la revolució! Els culinaris crítics sempre han estat més bons crítics culinaris que els crítics culinaris, perquè són cuiners crítics, i no persones que critiquen el menjar cuinat per els altres. Així que la opinió té bona base! Parteix d'una idea molt interessant, i és que els clients són els que serveixen a els treballadors, i no només això, sinó que els clientrs cobren per servir i els treballadors hauran de pagar per el menjar. Al WC de dones hi ha l'etiqueta dels homes, i al WC dels homes hi ha l'etiqueta de les dones. Es cuina el menjar al menjador, i es menja a la cuina. Tot i que el menjador està equipat amb fogons i rajoles blanques fàcils de netejar. La cuina en canvi està decorada amb unes taules precioses de fusta de pi amb unes estovalles blanques. Es posen els plats i els coberts a la cadira (la forquilla i el ganivet invertits) i es menja assegut a la taula, d'esqu...

El Clergat i el Govern sembla que juguin a tocar-se la part de darrera tot el dia. Mentres una colla d'intolerants/tolerants (perquè amb la democràcia ja es sap que hi ha de tot) ens diuen que a les escoles haurien de prohibir el burqa, o no, ens trobem que els cures diuen que "no haurien de prohibir cap tipus de símbol religiós". Està clar quin és el seu anunci "si ara prohibiu el burqa, potser demà prohibireu la meva creu". Tot i que hi hagi un interés en preservació pròpia en el fons fons fons, la seva intenció és bastant tolerant, i em sembla molt encertada i coherent. El que em sembla és que no s'està gestionant gaire bé l'assumpte, molta gent recolza la opinió de "prohibir-lo en llocs públics" de manera que hi hagi més llibertat. Perquè el burqa és un símbol opressor per la dona, i en una societat civilitzada com la nostra no es pot permetre aquest pas enrere. Molt bé, un argument molt d'esquerres i lliberal. Però ja estem amb el que ...

Últimament Islàndia ha estat un tema a la boca de tothom. Ha estat una desgràcia natural que ha afectat a milers i milers de persones, sobretot als jugadors del Barça, però a milers i milers de persones. S'ha comentat molt el "quina putada que no puguis tornar a casa" o el "t'imagines que..." i sobretot de "quanta pasta s'ha gastat la gent per tornar". S'han parlat de moltes coses, però el que ningú ha parlat és de les grans dosis de solidaritat que s'han donat a diferents llocs del món, les acollides a cases de desconeguts, les companyies,... Tampoc he sentit que ningú parlés de lo genial que seria que et passés, perquè siem sincers, els que han pagat un pastón per tornar són molts empresaris que els han cobert els gastos l'empresa. I si, tothom ha hagut de pagar més per tornar (sigui per hotels, busos) però només han sortit als diaris els que han hagut de pagar més. Tinc molt clar que afectats arriba a la xifra de milers i milers,...

Perquè a vegades no cal voler trascendir amb les paraules. Perquè no tot el que s'escriu és per voler arribar a algun lloc. Perquè no tot el que s'escriu és per deixar petjada. Perquè a vegades les coses passen. Perquè a vegades les coses són passades. Perquè a vegades les coses passaran. Perquè a vegades les coses que passen s'expliquen sense anar més enllà. Perquè les coses arriben. Perquè avui quan m'he despertat desprès de fer la migdiada, i m'he tornat a adormir amb la sensació de que el meu cor feia el soroll com un rellotge de corda, i per uns moments m'he pensat que podria ser un robot. Perquè el blog compleix 200 entrades. Perquè jo compleixo 22 anys. I sobretot, per el més important de tot. Que al meu cor hi hagi algú que sempre segueixi donant corda, per més entrades i per més anys. Petons per tots!!!

Mail: Moli, potser és que no sé funcionar sota pressió, em poso nerviós i tot el que podria escriure es queda empresonat dins la pell. Si vols publicar unes línies que hagi escrit jo, et passo una anècdota que vaig escriure l'any passat i que no vaig acabar de publicar no sé per quin motiu (manies meves, suposo). No és res de l'altre món, més aviat tendeix a ser insignificant, així que si vols, publica el que has escrit tu, que jo estic tan espès que per més que ho he intentat, no hi ha hagut manera de traçar dues línies seguides··" (vull pensar que és perquè estic ofuscat de llegir Parella, sinó ja em preocuparé jaja`^") aprofita bé els fugaços instants que estaràs x la teva magnífica terra xaooooooo! PD: si de moment publiques el de l'Albert i després estic mínimament inspirat, ja t'enviaria algo q no fos basura^^U", d moment escull si ho penges o no, al teu gust Passatgers sense nom comparteixen un vagó de tren de la Renfe, a mitja tarda d’un dia d’hiv...

Mail: Aqui tens la meva entrada. Nomes falta (si tu vols, no es obligat...) fer un hipervincle amb les paraules del text "BLOG" cap al meu blog. sino tal i com esta ja estaria be. aqui tu posu: Fa un dies faig obrir un mail d’un tal “Eduard Molinet”. Jo era requerit per escriure una entrada al seu blog. En aquell moment em van venir al cap diferents idees per fer aquesta entrada. Si hagués d’escriure alguna cosa que li agradés a l’autor parlaria de penis, vagines i boques. Si el tarjet fos els lectors em podria centrar en alguna denúncia social (tot i que donaria peu a la comparació i possiblement sortiria perdent...). Si pensés en escriure un text propi de mi, ja saps, intel·lectual i creatiu, ningú ho entendria. El que vull deixar clar és que aquesta entrada no és en absolut per fer promo del meu BLOG, perque llavors utilitzaria BLOG missatges BLOG subliminals. A més, en el meu blog, ja sigui dit de pas, no em preocupen gens el número de lectors i com es pot apreciar al meu...

Els catalans tenim el costum de queixar-nos d'altres tradicions que venen invair les nostres. Quantes vegades veiem amenaçada a la nostra estimada Castanyada per el temible Halloween, tenim la sensació de que els americans ens ho volen imposar, tot i que la costum no sigui americana, se l'han fet molt seva. Amb Sant Jordi i Sant Valentín tenim un altre cop el mateix dilema. I cada any reivindiquem amb més força que el dia dels enamorats és el dia de Sant Jordi, i que res de cors i mariconades on tenim la llegenda d'un pavo desgarrant un llangardaix i regalant roses a una princesa. Perquè no tenim aquesta sensació de "americanisme" en una festivitat on es vol promoure la lectura (com a concepte global), s'acaba promovent la "lectura" (com a concepte de, "llegeix aquests llibres que són els bons!). Com ens quedem tant tranquils quan al migdia totes les ràdios i televisions del país ja estan anunciant quin són els llibres més venuts del dia. Si, s...

I en el nom del Pare, del Fill, de l'Esperit Sant... Amén! Desprès d'aquella missa que van fer a l'aire lliure, la família Reventós va poder finalment enterrar l'avi, el que havia fundat l'empresa, aixecar-la i donar-li nom. El seu fill, Miquel Reventós havia continuat amb la feina del seu pare amb tant èxit com ell. Va ser un bon mestre l'avi Reventós. Un dels pensaments que va ocupar el cap d'en Miquel durant l'enterrament va ser "què passaria el dia que ell morís, qui portaria l'empresa?". Perquè en Miquel tenia dos fills, però cap dels dos prometia, tots dos vivien a dalt d'un núvol i no treballaven per aconseguir res. "Els falta compromís", pensava en Miquel, i a més a més pensava que era culpa de la seva dona. Quan van acabar d'enterrar a l'avi, van llançar un Colom Blanc, simbolitzant l'Esperit Sant, i per un moment, tothom va veure que al volar, al seu voltant s'hi feia una àurea màgica, com si l'E...

A molts de nosaltres (veinteanyerus) encara ens surten grans. Motiu de desgràcia absoluta per el mal efecte que fa a la nostra cara, i per el suposat despreci que causarà en tothom en què el vegi. Moltes vegades, un no para atenció a aquestes ximpleries, però per sort els ximplets ja tenen la bondat de fer que t'hi fixis, "mira, m'està sortint un gra!", i potser d'aquesta manera el despreci quedi alleugerit al reconèixer'l. És difícil explicar perquè algú diu als altres que es fixin en alguna cosa que en realitat no voldria que ningú veiés. Jo penso que tampoc cal fer-ho evident. Estic parlant del que no volia. La qüestió és que ens molesta que ens surti grans, no per el dolor que pugui causar, sinó per l'impacte visual en nosaltres, el rebuig dels altres, i per tant la baixa autoestima en nosaltres. A mi la veritat és que no em molesta, de fet, o me la suda o m'agrada. Quan em surt un gra em recorda que encara tinc un punt d'adolescència, i per ta...

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Com ningú era tant idiota com per deixar-se menjar per un drac, van començar amb els immigrants a oferir-los voluntàriament com a preses fàcils. El drac, com no era racista, i menys quan tenia gana, se'ls cruspia de bon grat. Però un dia es van acabar els negres, marroquís, xinos i sudaques. Tot el veinat va concloure fer cada ...

Avui Amèrica ens ha fustigat a Espanya o Catalunya (depen de on situeu la vostra pàtria, que no diguin que és un blog d'opinió política, perquè ho és però ho encobrirem com sigui!). Teniem una cosa que no tenia preu. Una màquina de somriures infinits, que l'únic que necessitava era una cervesa de tant en quant. Una màquina que fa veure la vida amb uns ulls en forma de + que canviaven el prisme de la realitat. Una màquina que només tenia ganes d'animar. Està clar que una cosa així, en un país com el nostre dura poc temps. O arriba algú i se l'endú, o un altre país que pugui resultar més atractiu per la màquina se la pugui quedar. Des d'aquí només ens queda esperar que a l'altre país no es senti com a casa, i que decideixi tornar. Tot i que li desitgem tot el contrari, que s'hi senti, i que torni només si és per estar millor. Un petonet, esperem que siguin uns grans mesos!

Tinc una obsessió, i ja fa molt temps que em passa. Crec que és alguna cosa de ja fa anys, d'aquelles que consideres "de tota la vida". Em passa i no ho puc habitar i crec que amagar alguna cosa més profunda a dins: Les finestres m'hipnotitzen. Sembla normal, però és absurd que m'hipnotitzin tant. A classe, a la consulta del metge, a l'habitació, al menjador, al tren, al bus, a l'avió, a les altres cases... sempre i allà on sigui! Tinc la necessitat de mirar enfora, i a vegades no em cal mirar res concret, només una mirada perduda en un infinit. Perquè quan hi ha una finestra, hi ha un món infinit que només es pot veure des d'aquest rectangle. En canvi, quan estic a fora de les finestres, no he tingut mai la necessitat de saber que és el que hi havia a dins. Potser és perquè tinc la tremenda necessitat de sentir-me lliure. Potser no estic fet per estar en un lloc tancat, potser només em serveix per dormir tranquil i protegit, però viure-hi només m'...

Penso que la gent que diu que hauriem d'expulsar als moros, als sudakas o als chinos del nostre país, cau en l'error que s'ha caigut en moltes civilitzacions: Empobriment intercultural. Moments molt àlgids en moltes civilitzacions, els moments de més riquesa i coneixement era quan es mesclaven amb altres civilitzacions i acceptaven els seus coneixements. D'alguna manera ens hem tancant pensant que el que tenim al nostre país és millor i que hauriem d'ensenyar als altres paísos a com viure com nosaltres. Com si fòssim missioners! Anem a Cuba i ensenyem-los el que és el Youtube i Apple! No hauriem d'estar tant orgullosos del que tenim, i potser hauriem de començar a acceptar la riquesa cultural i intercultural que tenim en aquest país. De moment ha estat permissiu, però poc tolerant. Hem permés que vingués molta gent però no els hem acceptat. Això encara és pitjor! Un altre fet curiós està passant als altres paísos, com per exemple al Marroc. Veure llocs que no te...

El dia anterior, desprès d'un desastre ella va dir "bé, ara ja està, demà ens aixequem i marxem", però ell, tal i com havia vist que havia anat tot plegat li va dir "espera, que encara no som a casa". Efectivament, ell tenia raò. Quan marxaven, desprès de perdre el primer bus a l'aeroport (i amb una gran necessitat d'agafar el següent) la dona de la recepció els comenta que no han pagat l'hotel (o allò que feia la funció d'hotel, ja que al nostre país probablement no hagués obtingut la llicència - al noi no semblava importar-li massa). Els dos es miren amb cara de "com que no?". Desprès d'una trucada telefònica comproven que la recepcionista tenia raò. Ell treu la tarjeta de crèdit, ja que tot l'efectiu que tenien l'havien gastat el dia anterior per tornar a casa sense haver de canviar monedes. I si aquí haguèssin pogut pagar amb normalitat, la història no tindria cap sentit. La màquina no funcionava. Potser era la tarjeta. ...