El despertar de Gaia

Va tancar la porta, va posar la clau, la va girar, i va posar el "pestillu". Es va deixar caure al terra de la porta esbufegant, mig gemegant, espantat, amb els ulls oberts, recorrent adrenalina per tot el seu cos. Només va estar 5 segons al terra perquè ràpidament va sentir cops a la porta, i va fugir a amagar-se a l'habitació. Es va posar a dintre el llit tapada completament. Tenia la sensació de que volien esbotzar la porta, la volien tirar a terra. Tenia la sensació de que en volien més, no n'havien tingut prou i l'havien seguit fins aquí. Ell sabia que podrien entrar en poca estona. Pensava que perdria el cap, es va començar a enfonsar dintre seu, i seguia pensant que perdria el cap. El que ell no sabia és que en realitat el que havia passat és que l'havia estat vencent tota l'estona. Ells podrien entrar perquè encara que la porta estigués tancada, ell podria imaginar-se que s'obria, i en aquest moment apareixerien els que el perseguien al seu vol...

I era el típic home solter, que no es planxava mai les camises, ni endreçava mai l'habitació. Que no es feia el llit, que no cuinava, i que no portava més que amics a casa, així que tampoc l'havia de cuidar. Cap noia que havia vist on vivia, havia tornat. Era un desastre. Ell ja havia pres la decisió de que quedar-se solter era molt millor que no pas emmerdar-se com els seus amics a tenir parella i fills. "Mira en Joel i en Ricard, com estan, que no poden quedar mai, que només estan amunt i avall amb les criatures i les dones perquè no s'enfadin, jo no és la vida que vull", sempre comentava. Tot i que sentia moltes estones de soledat, i les vegades que s'havia enamorat, mai havia estat correspost. Els seus amics creien que aquesta era l'explicació per la qual no es volia casar, li havien posat el nom de "l'incorresportista", com si fos ell que escollís de qui s'enamorava, escollint expressament a una dona que diés que no. Un dia s'est...

I passejava per el carrera aquella preciosa cerilla, que tothom volia, la que brillava sempre. Quan passava per el costat tots els mistos quedàven bocabadats davant de tanta majestuositat. Els seus fòsfors éren únics i la seva fusta... com si hagués estat tallada per àngels! La cerilla estava farta d'estar amb mistos d'un dia. Mai havia trobat el misto blau del qual li parlàven els seus pares sempre, que li havien promés que trobaria un dia i que es mereixia que s'hi volqués completament. Ella, més moderna va perdre la seva virginitat a la que es va despertar la seva sexualitat, com totes les cerilles d'ara, però mai havia perdut l'esperança de trobar aquell misto amb el que podria passar-hi la vida sencera. El que la cerilla mai hagués endevinat, és que aquell dia en el que simplement anava a comprar el pa, un encenedor xocaria amb ella i la faria caure al terra, provocant una reacció de disculpa immediata per part de l'encenedor. Anava guarnit amb una jaqueta ...

Quan t'imagines una pel·lícula que porti com a títol "Mal dia", és fàcil imaginar-se un home que es desperta i mira el despertador espantat amb cara de "m'headormitquetecagas!". Es malvesteix, es fa l'esmorzar i se li crema, es crema la llengua amb el café. Surt corrents de casa i als 2 minuts es posa a ploure. Quan ja està xop, para de ploure i un ocell se li caga a sobre del cap. Evidentment se li tanquen les portes del metro a la cara, i a conseqüència de tot l'anterior arriba tard a la feina. M'ha passat una cosa semblant: M'he aixecat tard, més del compte. Per sort m'havia adormit mig vestit i decideixo no esmorzar per evitar cremar-me amb res. Surto corrents de casa mirant el cel gris que deia a crits "la que llançaré nano!", però s'ha sentit generòs i m'ha esperat. Un ocell s'ha cagat a 4 dits del lloc per on jo estava passant. He arribat a l'estació, he pujat ràpid al metro que acabava d'arribar, deix...

Una companya em va dir que escriure sobre coses que ja havia pensat, un cop les veia posades en lletres les avorria, i les eliminava. Que el que ella sabia fer era posar-se a davant de la pantalla i escriure, i les coses ja sortien bé per si soles. Davant d'això vaig dir, "prova-ho ni que sigui un cop". M'agradaria explicar una història, com ella, però quan deixes la teva ment lliure pot sortir-ne qualsevol cosa, i a mi em surt parlar del que faig. Tinc un blog, ho sabieu? Crec que tots tenim problemes i cadascú es busca la seva puta pastilla o la puta teràpia per afrontar les situacions que ens desborden. Tinc una constant necessitat d'escriure, m'he enganxat a escriure, porto una setmana frenètica amb els dits i el cap. El que significa que hi deu haver molt més sobre el que no escric i que passa per dintre. A on van a parar les paraules que no s'utilitzen? A on van a parar els pensaments que no ens permetem ser conscients d'haver-los pensat? Devem t...

Quan algú plora per tu et sents malament, et sents culpable, sents que fas plorar i patir a la gent, però hi ha decisions que prens que no tenen volta enrere. Decideixes el que és millor per tothom (o el que és més realista) i no ho pots canviar. Saps que les has de prendre i saps que a partir de llavors, cada cosa que visquis serà l'última vegada que la facis. Ara sempre és l'últim cop que faig alguna cosa. I si a tu t'ha fet plorar, a mi em farà plorar més. I si a tu et preocupa a partir d'ara, a mi porta mesos preocupant-me, i fins que no s'acabi, i també un cop hagi acabat, seguirà fent-me patir. No ha estat una decisió egoista, no ho he fet per mi. Si fos per mi em quedava. Però és que no puc, no és viable, i no m'agrada comprometre'm a mitges. Si hi sóc a mitges tampoc ocuparé el lloc que vull ocupar en vosaltres. Voldries que no acabés mai, però hi ha un moment en què t'has de decidir, més tard o abans, i en el meu cas ha estat abans del que desit...

Aquesta és la primera setmana de primavera, que la sang altera, i el sol no em mira. I què cony vols que et digui? No puc pretendre que estigui tot l'any darrera meu. Per això estic jo, i per això tinc ulls i no el perdo de vista, perquè s'amagui on s'amagui qui busca un lloc on il·luminar-se sóc jo, i em deixo exposat per quan ell vulgui tocar-me. Però no n'espero res d'ell, perquè no espero que em marqui un camí en un moment d'inspiració divina, quan es doni compte de que estic en el mateix món que ell il·lumina. Perquè si hi ha llum és perquè jo me l'he buscat. Perquè m'invento la meva pròpia sort. Perquè si existeix un destí, és perquè jo l'he escollit.

Quan estava prenent quelcom amb els meus companys del cau, un d'ells es va percatar d'un ésser viu que sobrepassava en força, tamany i intel·ligència a qualse vol altra. Està assenyalat amb una fletxa a la foto: A partir d'aquest moment vam pensar en coses que hi podrien cabre en aquest terrible forat: - Armes de destrucció massiva - Un got - Costo - El cap d'un nen (no puc dir el nom, però el ten molt gran) - La tranca d'en Saez (monitor amb una gran tranca, diu el mite) - Una tetera plena de té per el got d'abans - Una nena (no puc dir el nom, però és molt gran) - Un rocòdrom per escalar - En Bin Laden - Les 6 copes del Barça - Perdre una agulla en un pallar, i perdre el pallar aquí dins. - L'univers (i es convertiria en una paradoxa brutal! Perquè l'Univers que conté tots els planetes, conté a dintre de la Terra un ésser que alhora conté l'univers a dins - l'anomenem Anovers - com un peix que es mossega la cua. Com una bossa d'aquelles q...

22:00 Acabes de sopar, et relaxes una estona 23:00 Consideres la possibilitat de centrar-te en les teves responsabilitats. 00:00 Et centres en les teves responsabilitats 01:00 El teu cos es rendeix i cau damunt de l'ordinador, adormit, desprès d'un dia exhaustiu 02:00 El teu cos en una mala posició no aguanta molta estona adormit, et despertes. 03:00 Desprès d'anar al llit i intentar dormir proves de fer alguna cosa de profit 04:00 Fas un descans i tornes a provar d'adormir. Segueixes fent feina. 05:00 Acabes la feina. No tens res a fer, proves d'anar a dormir. Tens els ulls oberts 06:00 Sorolls et desvetllen al moment on creies que ja podies caure a somiar 07:00 T'adorms 07:30 Et despertes, i saps que ja no dormiràs més, i que no val la pena lluitar per mitja hora més. 08:00 Et fas l'esmorzar, i et prepares per marxar de 09:00 a 21:00, et torna a esperar un dia exhaustiu, i una nit amb poques hores de descans de veritat. Aguanta, aguanta, AGUANTA! El cos ac...

Ara que veig els últims mesos de la meva vida amb perspectiva, i els últims passos que he avançat, em donc compte que no em sento bé i avanço enrere (si, avanço enrere), abans de fer l'última tirada. La gent em deia que "tal i com era no estaria bé", "necessitava parlar", "no es pot ser com jo i estar bé", "és una façana". He intentat ser dèbil, i ho he estat, he intentat obrir-me i m'he obert. M'he sentit alleugerat, però no millor. Vaig arribar a casa, vaig obrir l'ordinador i a l'instant se'm van obrir dos converses, als 5 minuts tenien la necessitat de treure merda amb mi. A la hora i mitja em van preguntar "però tu com estàs? que t'he parlat de tots els meus problemes però tu no m'has dit res". Jo? De PUTA MARE! I sincerament, estava de puta mare. Perquè sempre he estat el que he volgut ser, i sempre he estat fort amb el que he sigut. Què carai! Perquè he hagut de buscar coses en mi que no ho eren? P...

Estic completament perdut, sense mapes, sense brúixoles, sense gps, sense guies, sense senyals, sense res que em pugui dir per on continuar. Els anys em van arribar a punts on estava còmode, però la meva vida no era tot lo enriquidora que podria ser. Ara que faig esforços i lluito per sortir del lloc on no em sentia omplert, em sento més idiota, em sento més perdut i més sol. Sento que tot el que he fet per sortir d'aquell lloc només ha servit per fracassar i donar-me compte que m'havia de quedar a on era. A un lloc on no vull estar! Em sento que he estat engabiat durant molt temps, i que quan intento sortir a fora les coses són pitjor. Sempre he estat millor a dins. I no és que tingui por al que em trobi fora, no me'n fa, i puc contra el que sigui. Però les coses només em surten bé fins on les tinc controlades, i el que jo tinc fora de la gàbia no ho puc controlar. Així que suposo que el que més em preocupa és, si surto de la gàbia, cap a on he de caminar? Sortir molts co...

Quan estàs ingressat en un hospital psiquiàtric, 24 hores amb altres malalts com tu, és normal que sorgeixin relacions de manera espontània. A vegades es veu un flirteig, i a vegades te'n adones quan ja ha començat. És normal, mesos i mesos amb les mateixes persones, sabent que a fora hi ha un món que no et respecte, un món que no es pot enamorar de tu, i t'acabes enamorant entre les persones que et consideren un igual, dintre el teu grup. La situació ho ajuda. Com el ric que no voldrà mai enamorar-se del pobre. I què? Ells ho viuen intensament, viuen un vincle fort, viuen la felicitat, i quan un dels dos marxa del centre i l'altre encara està ingressat, es poden venir a visitar. I com és així: TANQUEU-ME! i TANQUEU-LA! Tanqueu-nos plegats! Perquè és l'única manera d'aconseguir un petò seu, perquè és l'única manera de fer possible el que és impossible. (Possible exageració i dramatització)

Per no dir noms, direm Ella1 i Ella2. Ella1 va ser especial fa molt temps, erem còmplices i amics. Encara ho som, tot i que ha canviat tot, perquè també han passat molts anys, i tampoc ens hem cuidat com haviem. Ella2 comença a ser especial, i som còmplices des del primer segon en què vam creuar mirades. Entre Ella1 i Ella2 no hi ha cap relació, es desconeixen. Bé, Ella1 sap que existeix Ella2 i viceversa. L'últim cop que em vaig trobar amb Ella1 em va donar una cosa, que em va dir que va trobar i ho fa plastificar pensant en mi, una flor. No és la cosa més corrent de donar, ni el fet de donar una flor plastificada, i tampoc que sigui aquella, no és quelcom comú. Tampoc és comú considerant com és Ella1, que no sol fer aquest tipus de gestos (en fa d'altres). Però per si no n'hi hagués prou, Ella2 té tatuada la flor que em va donar Ella1. Tampoc és un tatuatge habitual, i Ella2 no té més tatuatges (per no pensar que pugui tenir una predilecció a tatuar-se flors...). I a més ...

No m'agrada utilitzar la paraula casualitat sense pensar-m'ho molt, o causalitat, destí, etc... Així que em limito a descriure els fets, que no deixen de sorprendre. Ens vam conèixer treballant a Roses, potser vas ser l'única persona amb la que realment podia parlar, penso que d'alguna manera vas veure que tot i la diferència d'edat jo era l'única persona que et podia entendre. I de fet ho faig fer. Va ser un mes, però hi va haver moltes abraçades en poc temps, i no ens en vam oblidar. Jo avui no havia de ser a Sant Cugat, havia de ser a Les Planes d'excursió amb la Clínica, però va nevar i el lloc estava tot nevat així que era més senzill anar a passar el dia a Sant Cugat com a pla d'última hora. Ens hem retrassat al parar a una cafeteria a prendre alguna cosa, teniem temps i no voliem esperar a l'estació. Decidim passar per un carrer que semblava més bonic que la resta. Tu havies d'estar visquent a Roses, però buscaves un tipus de vida diferen...

Avui ha estat un dia que m'ha permés pensar. Quan he arribat al centre on estic realitzant les pràctiques com a psicòleg, plovia, molt! Al entrar a la sala i desitjar un bon dia a tothom es parlava sobre el trist dia que feia a fora d'aquells vidres. A mi m'agrada la pluja. Sentia queixes de les coses que no podrien fer, o de les dificultats que tindrien amb aquell temporal. Una hora més tard apareixia el fenòmen: neu! Tots sortim a fora, lokos, terapeutes, cuidadors... contemplant com queia. Faig un pas cap a fora i deixo que em caigui neu per tot el cos, uns quants s'hi afegeixen. Desprès continuem amb les activitats, marxo i faig el meu viatge en ferrocarril observant com no parava de caure neu, i veient per primera vegada tot el Vallés nevat. El que em passava per al cap en aquell moment era la sorpresa que m'havia donat el canvi d'actitud de la gent quan estava plovent, i que de cop, que aquella pluja es solidifiqués i es convertís en neu feia que tothom es...

Avui, divendres 05 de Març del 2010 hem fet història a la ciutat de Figueres. "Quan jo estava al vostre lloc, ja estàvem lluitant per el mateix. Estem parlant de fa 22 anys enrere" ens ha comentat l'alcalde de Figueres. Avui s'ha aprovat el Consell Local de Joventut de Figueres (CLJF). El que significa és que s'ha aprovat que el consell coordinat per les entitats juvenils de la ciutat, serà l'encarregat d'oficialitzar els actes, i deixa de ser un òrgan que fa "proposicions" i que l'Ajuntament ha d'acceptar (generalment rebutjar), i passa a ser un braç amb movilitat pròpia i poder de decisió. D'una jerarquia hem passat a caminar de costat. Una petita part de la població de la ciutat podrà prendre decisions. Som nosaltres. Quan vius en un món on els ciutadans s'han convertit en consumidors de la democràcia, i no en demòcrates (pròpiament dit), quan ells consideren que "paguen als seus dirigents, per tant, tenen dret a escollir...