LoKo

Va tancar la porta, va posar la clau, la va girar, i va posar el "pestillu". Es va deixar caure al terra de la porta esbufegant, mig gemegant, espantat, amb els ulls oberts, recorrent adrenalina per tot el seu cos. Només va estar 5 segons al terra perquè ràpidament va sentir cops a la porta, i va fugir a amagar-se a l'habitació. Es va posar a dintre el llit tapada completament.

Tenia la sensació de que volien esbotzar la porta, la volien tirar a terra. Tenia la sensació de que en volien més, no n'havien tingut prou i l'havien seguit fins aquí. Ell sabia que podrien entrar en poca estona.

Pensava que perdria el cap, es va començar a enfonsar dintre seu, i seguia pensant que perdria el cap. El que ell no sabia és que en realitat el que havia passat és que l'havia estat vencent tota l'estona.

Ells podrien entrar perquè encara que la porta estigués tancada, ell podria imaginar-se que s'obria, i en aquest moment apareixerien els que el perseguien al seu voltant a l'habitació. I així va ser, va treure el cap i va veure que estava envoltat de persones amb caputxa negra.

"No sou reals, ho se, ho se!" va començar a cridar contra els encaputxats. "Calla imbècil!" el van tallar "som tant reals com tu ens has volgut fer". I això el va fer callar, perquè els veia, perquè els escoltava, i perquè ell els havia fet reals. Era culpa seva, i ara els encaputxats manaven al seu cap, i ell només era un simple ninot que es deixava portar per uns éssers imaginaris que ell mateix havia creat.

A partir de llavors va decidir que cada divendres a la nit menjaria un bol de crispetes dolces, que no té res a veure amb els encaputxats, però que li agradaven molt.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Al partir

Arden