Avui hem fet història

Avui, divendres 05 de Març del 2010 hem fet història a la ciutat de Figueres. "Quan jo estava al vostre lloc, ja estàvem lluitant per el mateix. Estem parlant de fa 22 anys enrere" ens ha comentat l'alcalde de Figueres.

Avui s'ha aprovat el Consell Local de Joventut de Figueres (CLJF). El que significa és que s'ha aprovat que el consell coordinat per les entitats juvenils de la ciutat, serà l'encarregat d'oficialitzar els actes, i deixa de ser un òrgan que fa "proposicions" i que l'Ajuntament ha d'acceptar (generalment rebutjar), i passa a ser un braç amb movilitat pròpia i poder de decisió.
D'una jerarquia hem passat a caminar de costat. Una petita part de la població de la ciutat podrà prendre decisions. Som nosaltres.

Quan vius en un món on els ciutadans s'han convertit en consumidors de la democràcia, i no en demòcrates (pròpiament dit), quan ells consideren que "paguen als seus dirigents, per tant, tenen dret a escollir, perquè qui paga mana", és una sort que pugui aparèixer el que a mi m'agradaria anomenar com la "minoria necessària perquè la democràcia funcioni".

Som el 9è Consell Local de tot Catalunya (900 municipis...tela!) i el 3er de Girona!

Així avui és el dia en que hi ha hagut un triomf del jovent associat, el dia en que les diferents entitats han apartat les seves ideologies per un objectiu comú: Fer Ciutat.

La nostra implicació a més, no es limitarà a la regidoria de joventut, sinó que també estem inclosos a la regidoria de cultura, la d'educació (totes dues acceptades amb molt entusiasme per part de l'Ajuntament) i a la de fires i festes. La regidora de joventut, Yolanda Milán (a punt de ser destituida) ha mostrat la cara més amable aproximant-se als representats de les entitats i mantenint converses properes amb cada un d'ells manifestant el seu acord i recolzament amb el CLJF, potser amb un punt demagògic, però sincer i reconeguent els errors, i que ningú li tregui l'orgull dels seus encerts!

És història, i ha estat un plaer poder representar a una de les 11 entitats que han decidit a formar-la i signar els seus estatuts. 3 anys de lluita i avui comencen els resultats.

Ara més que mai tot depen de nosaltres. Som Figueres!

Comentarios

Albert Pou ha dicho que…
Felicitats!

I ànims per continuar així!
6 de marzo de 2010 a las 21:49
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más