Casualitats o...?

No m'agrada utilitzar la paraula casualitat sense pensar-m'ho molt, o causalitat, destí, etc...

Així que em limito a descriure els fets, que no deixen de sorprendre.

Ens vam conèixer treballant a Roses, potser vas ser l'única persona amb la que realment podia parlar, penso que d'alguna manera vas veure que tot i la diferència d'edat jo era l'única persona que et podia entendre. I de fet ho faig fer. Va ser un mes, però hi va haver moltes abraçades en poc temps, i no ens en vam oblidar.

Jo avui no havia de ser a Sant Cugat, havia de ser a Les Planes d'excursió amb la Clínica, però va nevar i el lloc estava tot nevat així que era més senzill anar a passar el dia a Sant Cugat com a pla d'última hora. Ens hem retrassat al parar a una cafeteria a prendre alguna cosa, teniem temps i no voliem esperar a l'estació. Decidim passar per un carrer que semblava més bonic que la resta.

Tu havies d'estar visquent a Roses, però buscaves un tipus de vida diferent i vas a viure a Barcelona (no ho sabia!), però coneixes a un noi i t'enamores i vas a viure amb ell a... perdona, no t'he escoltat bé i no recordo on era. Com tens el matí lliure decideixes anar a voltar per Sant Cugat a mirar electrodomèstics, no a una botiga important, sinó que entres a una botiga petita que hi ha a un carrer bonic. Et gires i em veus! I em crides

Em giro i no m'ho crec. No haviem de ser allà. Quants anys fa que no nevava a Barceloan com per impossibilitar l'accés a un lloc? Quants anys feia que no trepitjava Sant Cugat? El dia, la hora,... tot! Tot era a un nivell de probabilitat tocant el surrealisme.

Suposo que per això l'abraçada ha estat espontània, emocionant-nos i emocionant a tothom que l'ha vist.