Amor higiènic

I era el típic home solter, que no es planxava mai les camises, ni endreçava mai l'habitació. Que no es feia el llit, que no cuinava, i que no portava més que amics a casa, així que tampoc l'havia de cuidar. Cap noia que havia vist on vivia, havia tornat. Era un desastre.

Ell ja havia pres la decisió de que quedar-se solter era molt millor que no pas emmerdar-se com els seus amics a tenir parella i fills. "Mira en Joel i en Ricard, com estan, que no poden quedar mai, que només estan amunt i avall amb les criatures i les dones perquè no s'enfadin, jo no és la vida que vull", sempre comentava. Tot i que sentia moltes estones de soledat, i les vegades que s'havia enamorat, mai havia estat correspost. Els seus amics creien que aquesta era l'explicació per la qual no es volia casar, li havien posat el nom de "l'incorresportista", com si fos ell que escollís de qui s'enamorava, escollint expressament a una dona que diés que no.

Un dia s'estava rentant les dents, cosa que sovint oblidava de fer, tot i que el seu aspecte extern sempre era impecable, la seva salut dental era questionable. Va glopejar, va escopir, i va deixar el raspall al pot. De cop va sentir que es movia el raspall i es va girar pensant que l'hauria col·locat malament. Quan el va veure, el raspall s'havia col·locat de manera que el mirava a la cara, i es van estar uns segons mirant. A ell li va semblar que el raspall s'havia posat vermell, però tampoc ho va voler assegurar a ningú per no haver de demanar tractament psicològic.

Va canviar. Es va començar a arreglar i a planxar-se les camises, a posar-se colònia i corbata, i sempre que havia de passar per el lavabo, abans passava per el mirall de l'entrada per veure si anava ben pentinat. De seguida van encaixar. Ell li comprava sempre la seva pasta preferida i d'aquesta manera el raspall sempre estava content i li permetia entrar a la seva boca. Es va convertir en l'home que la seva mare sempre havia desitjat que fos (tot i que la mare mai va saber què va ser el causant del canvi del seu fill, ella intuia que hi havia una mossa que l'havia tornat boig!).

L'home al·legava que feia l'amor sovint i intensament amb ell. El terapeuta mai li va preguntar com realitzava l'acte sexual, sobretot desprès de saber que es feien petons desprès d'una ejaculació, el psicòleg va tancar-se la imaginació com va poder.

Un dia l'home al veure el raspall que començava a tenir les puntes descontrolades, el va agafar, el va tirar, va anar al super i en va comprar 2 per el preu d'1.

"Sempre he volgut fer un trio" va pensar mentres feia una riallada en silenci i pagava a la caixera del supermercat.

El psicòleg va quedar esgarrifat desprès de l'història, i al veure que desprès de l'amor que havia sentit per el raspall el va poder llançar sense miraments. Per treure frivolitat a la situació va bromejar pensant "Desprès del trio, crec que en voldrà comprar un d'elèctric".

El lector de la història es va preguntar qui estava pitjor, el psicòleg o l'home.

Resposta: l'escriptor.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más