El despertar de Gaia

"Al final van quedar el dimarts, perquè a ella el dimecres no li anava bé". I de cop et trobes cagant en un lavabo desconegut i mentre t'eixugues el cul et preguntes com has arribat fins a aquí. I fas un flashback magistral que acaba amb la culminació de la teva excreció al moment present. Tot el recorregut que ha fet aquell àpat suculent fins a convertir-se en la més fastigosa de les merdes. Innolvidable. Havia començat tot quan aquella noia va saludar-lo pel carrer. Ell no estava tocant de peus a terra, estava volant amb la seva imaginació i va quedar aturat mentre la noia li feia dos petons i li preguntava per la seva vida. Ell ni la coneixia ni la reconeixia, i molt menys sabia amb quin nom tractar-la. Aquest va ser el primer plat. Ella li va fer memòria, que havien anat a l'escola junts només 2 anys, perquè llavors ella va canviar de ciutat perquè el seu pare que treballava a la Renfe estava destinat a una nova estació que feien entre Maçanet i Sant Cel·loni. Du...

"Sigui quina sigui la opció que escullis, tot darrera hi tens mil preguntes més" Volem. Tots volem. Tots tenim una capacitat volitiva, la capacitat de voler. Sense entrar en filosofies sobre quin paper ocupa respecte la capacitat intel·letual, diguem que volem. Ens autoafirmem i diguem "vull X", i ho reconeixem, i si algú ens ho pregunta diguem "si, vull X". Així som conscients de l'apetit envers "X". O el cas invers, vaja, el no voler X. Si, millor posem quan tenim clars que "X no és volgut". Sovint hi ha gent que afirma no voler X, i en canvi veiem la contradicció que en la pràctica ha aconseguit X. Tots coneixem gent que diu que "de esta agua no beberé" i en canvi desprès se la beuen sense miraments. Quan acceptes i has perseguit repetidament una cosa que has predicat que no volies, hi ha 4 possibilitats: - Ets idiota - T'han forçat o enganyat per acabar fent X que no volies - Realment ho volies i t'has enganyat...

"Un espectacle lamentable, se'n riuen de nosaltres i fan un joc amb les nostres emocions". L'altre dia em va passar una escena curiosa. Perquè tots hem vist a músics al metro. No per als transbords, en les zones de "Músics al metro", sinó dintre al metro. Més enllà de la molèstia que puguin causar, no només si estàs llegint o escoltant altre música, sinó per la molèstia en si que causa quan la música està mal tocada, que llavors deixa de ser música. Més enllà d'això, què passa quan es troben dos d'aquests músics espontanis en el mateix moment i al mateix lloc? A la mateixa parada i al mateix vagó? Esclataria l'univers? Farien ambdòs una implosió? S'unirien i es convertirien en un únic músic bo? Així per la meva experiència us puc dir que no passa cap d'aquestes coses. En el meu cas, un dels músics acabava de pujar a la parada de La Sagrera, línia blava direcció Cornellà Centre comença a cantar una llarga cançó desprès d'una introducci...

El que podria ser l'entrada més llarga de la història del blog, en serà una de les més curtes. 36 anys més tard el títol del disc i la imatge segueixen sent tant vàlides com en el moment. Simplement genuí.

"Alguns aborígens deien que amb cada fotografia una part de la teva ànima quedava atrapada" La meva vida sempre ha estat a cavall entre dues ciutats, Barcelona i Figueres. Dues cituats molt diferents però dues ciutats amb un reclam turístic important. Barcelona amb molts reclams turístics i Figueres només amb un. Però al cap i a la fi dues ciutats molt transitades per estrangers. I en veus de tots colors i formes, de tots els paísos: francesos, polonesos, xinesos, koreans, japonesos, turistes catalans també, espanyols, anglesos, americans, rumanesos, sud americans, danesos, irlandesos, escocesos, suissos, portuguesos... crec que us feu una idea. Els reconèixes: ullerse de sol, gorra, xancles (ja no porten els mitjons blancs a sota, que era un estereotip) i la càmara. Tots porten càmara, o més d'una càmara i no paren de fer fotos a tot arreu. Jo sóc força assidu a colar-me a les fotografies i desàpareixer ràpidament, allò que tothom es pregunta "qui era aquest? ningú ...

"Destacar una frase és la clau perquè el lector decideixi si vol llegir tota la notícia sencera" Qualsevol diari que llegeixis, qualsevol notícia, qualsevol columna o opinió. Tots tenen una cosa en comú: Sigui com sigui, a l'inici o al cos de la notícia sempre destaquen una frase que la posen amb negreta, amb lletra més gran i a vegades fins i tot (en un acte de maestria) en cursiva. Aquesta frase sol ser impactant i alhora resumeix de què va la notícia, és un reclam publicitari perquè el pobre (o ric) escriptor del "susodicho" diari sigui llegit per el lector que fulleja i només para a allà on alguna cosa el crida. Destacar una frase és la clau perquè el lector decideixi si vol llegir tota la notícia sencera. He pensat que podria aplicar aquesta tècnica al meu blog. Sempre faig entrades petites i que si llegeixes un resum, pel que et queda ja que hi ets et poses i l'acabes. Però serviria per creure'm unes quantes coses: Que el blog es professionalitza, ...

Inicialment el iogur Danone es va començar a comercialitzar a farmàcies de la ciutat comptal de Barcelona. Es feien a la nit i cada matí es repartien a les farmàcies corresponents. Fins que va anar evolucionant en el que es va convertir. Una marca reconeguda de postres que tots hem consumit. Sembla que últimament Danone ha fet un gir tornant al seu passat, tornant a vendre productes que s'apropen a "medicaments" Actimel per les defenses Danacol per el colesterol Vitalinia per aprimar-te (tot i que principalment és per no engreixar-se) Bio Bífidus o Activia per a activar bactèries de l'estòmac i per... ehem... Coronado, diga-ho va... Danonino o Petit Suís i Mi primer Danone per a crèixer Densia per a la osteoporosis i millorar la fortalesa dels ossos. I és que la distinció és difícil, perquè al cap i a la fi, unes càpsules per a reduir el Colesterol o prevenir la osteoporosis els compres en una farmàcia. I ells anomenen a aquests aliments "Para tu bienestar y tu s...

Los hay de todos tipos, y yo empecé a aficionarme a ellos cuando un día por casualidad estaba esperando después de pulsar un botón de acero inoxidable iluminado y de sopetón apareció abriendo sus puertas un Señor Ascensor. "15 personas caben en mi, 1300 kg en realidad". E iba acompañado izquierda y derecha de un par de Señores Ascensores más. Siempre unidos. Aunque de mi preferencia son las Señoritas Ascensoras, finas, delgaditas y largas. Como mucho de 6 personas. Se mueven despacito, con suavidad. Al principio te desesperan, piensas que "son lentas y tardan mucho en llegar", pero luego te hacen sentir como en casa. Los que me fascinan, no estéticamente, sino porqué hay pocos y por su funcionalidad son los Montacargas. Esos gigantes que pueden con lo que sea, todo puede ser elevado por ellos, no hay problema. Siempre he deseado subirme a uno pero es solo para personal autorizado. Y por supuesto, nadie me autoriza a subirme a uno de ellos porqué saben de sobra que m...

Quan neteges una habitació i la ordenes pot passar qualsevol cosa. Quan l'has netejat poc habitualment està bruta, però quan no l'has ordenat mai, pots trobar-te amb qualsevol cosa. És un exercisi, una depuració, un "Regreso al Pasado", un trobar-te amb tot allò que tu eres i has deixat de ser o encara ets. Un trobar-te amb tot allò que formava part de tu encara que no fossis tu mateix, un llistat de coses interminables i reals. Molt reals, o eren reals. Nostàlgia? Aquella etiqueta dels guants i la bufanda que em va regalar a la exparella un Nadal fred, i en ella hi va deixar escrit amb determinació quina era l'elecció que ella havia fet en la seva vida, i que allò em pogués abrigar. Aquelles postals que m'havien regalat i mai havia sapigut on posar i estaven escampades per sota muntanyes de papers. Algunes d'aquelles fulles de respostes d'exàmens, 10 per any, i totes les que vaig trobar aprovades, segur. L'única suspesa la vaig esborrar del mapa e...

The Wall és un CD de música de la banda britànica Pink Floyd. Són dos CD's de fet. També és el nom de l'òpera-rock que han fet que inclou totes les cançons del disc, més algunes extres que han fet expressament per l'espectacle. The Wall tracta d'una estrella del rock, "Pink", que mica en mica va construint un mur a causa dels traumes que ha anat patint al llarg de la vida: la mort del seu pare a la segona guerra mundial, una mare sobre protectora, la opressió i rigidesa de l'educació, la mala tolerància als fracassos sentimentals i l'intent i pressió de voler ser algú reconegut... cadascuna és una rajola que va construint el seu mur. Quan aquests traumes s'han acumulat ha creat un mur que l'envolta a tot ell i no en pot sortir. Està atrapat en la seva pròpia història. Un dels millors àlbums de la banda, un dels millors àlbums de la història del rock. Sensacional! Per mi també parla d'una altra cosa i crec que així ho van voler donar entendr...