Foto - Nui
"Alguns aborígens deien que amb cada fotografia una part de la teva ànima quedava atrapada"
I en veus de tots colors i formes, de tots els paísos: francesos, polonesos, xinesos, koreans, japonesos, turistes catalans també, espanyols, anglesos, americans, rumanesos, sud americans, danesos, irlandesos, escocesos, suissos, portuguesos... crec que us feu una idea.
Els reconèixes: ullerse de sol, gorra, xancles (ja no porten els mitjons blancs a sota, que era un estereotip) i la càmara. Tots porten càmara, o més d'una càmara i no paren de fer fotos a tot arreu.
Jo sóc força assidu a colar-me a les fotografies i desàpareixer ràpidament, allò que tothom es pregunta "qui era aquest? ningú el va veure?". Ara amb les digitals és diferent, perquè tothom es posa a mirar la pantalleta de 3 polzades en rotllana com indis apaches al voltant del foc i contemplant en miniatura les imatges.
El fet de tenir aquesta conducta davant les càmares em va venir al cap quan una dona amb una càmara rèflex fent fotografies "artístiques" i "originals" estava enfocant als peus de la gent, entre ells els meus. De cop em vaig posar a imaginar que les meves extremitats, la meva cara i diferents parts del meu cos podien estar en qualsevol càmara de qualsevol lloc del món.
Un perfil a Austràlia, un braç a Itàlia, una cama a Bèlgica i l'altre braç a la Conxinxina. Una orella al Machupichu i una imatge sencera meva a lo "poster-fan" al Nepal.
Alguns aborígens deien que amb cada fotografia una part de la teva ànima quedava atrapada. Doncs la meva, ja només amb les que m'he tirat (de fotos) expressament, afegint les que m'han agafat d'imprevist... no només em deu quedar poca ànima sinó que està dividida per tot al món.
La propera vegada que vegi un turista fent una fotografia a La Sarada Família i aparegui jo per casualitat l'atacaré com si fos la Belén Estéban.
Tot i que ben mirat, llavors segur seria el blanc de totes les càmeres, com ella. De fet, i mirat amb prisme aborígen, personatges com ella ara mateix haurien perdut tota l'ànima.
I en el fons ja no sona tant descabellat tot plegat
Comentarios
M'ha agradat especialment aquesta entrada, molt ben escrita, molt lleugera.
Marina
pel que fa a Belen Esteban crec que fa dies que corre sense ànima, no m' ho havia plantejat mai però crec que explica moltes coses.
i pel que fa a mi, em fa gràcia pensar que alguna de les meves extremitats pugui estar gaudint de racons inhòspits. no hi havia pensat, però espero que els meus atributs s'ho estiguin passant bé...
joan
Un plaer mantenir la "barraca" oberta mentre volgueu seguir llegint!
el seu comportament és igual que a la tele
Sóc la Nona, companya de pis de la Marina. ;p
Que bé que hagis vingut a visitar-me, faré jo també visites esporàdiques al teu blog ^^
M'alegro que t'hagi agradat, i espero que tingueu raò i que l'ànima no es robi tant fàcilment...
Abraçades!