The Wall
The Wall és un CD de música de la banda britànica Pink Floyd. Són dos CD's de fet.
També és el nom de l'òpera-rock que han fet que inclou totes les cançons del disc, més algunes extres que han fet expressament per l'espectacle.
The Wall tracta d'una estrella del rock, "Pink", que mica en mica va construint un mur a causa dels traumes que ha anat patint al llarg de la vida: la mort del seu pare a la segona guerra mundial, una mare sobre protectora, la opressió i rigidesa de l'educació, la mala tolerància als fracassos sentimentals i l'intent i pressió de voler ser algú reconegut... cadascuna és una rajola que va construint el seu mur. Quan aquests traumes s'han acumulat ha creat un mur que l'envolta a tot ell i no en pot sortir. Està atrapat en la seva pròpia història.
Un dels millors àlbums de la banda, un dels millors àlbums de la història del rock. Sensacional!
Per mi també parla d'una altra cosa i crec que així ho van voler donar entendre a l'espectacle. Parla de murs, de distàncies, de guerres i separacions. El mur de Berlín, per exemple, els morts en la guerra, el totalitarisme, el capitalisme i el consumisme. Parla de les religions, la fe incondicional... ja no són el nostre propi mur, sinó son el murs que ens separen amb els altres.
Per més que els de Coca-Cola ens venguin la moto amb un anunci emocional i profund que "Por cada muro que existe... se ponen 200.000 tapetes de Bienvenido", només parlen de murs visibles, murs construits. Símbols de la separació, pero si el mur no hi fos físic, tothom seguiria veient-lo.
Perquè de tots aquests murs no en parlen? Segurament hi ha més murs entre nosaltres, entre ells, entre vosaltres, entre tots que no pas "tapetes de Bienvenido". I si a més ens enmurallem a nosaltres mateixos ja ni intentem trencar barreres amb els altres. Igual que aquesta entrada, si fos una tertúlia a un bar enlloc d'un comentari a un blog, seria una totxana menys al mur.
Sigui com sigui, va ser un gran espectacle, emotiu i amb imatges sovint molt contundents, i en mi van crear algún efecte, fins i tot em van arribar a emocionar. Només 3 frases, que no són meves, per acabar.
"Bring the boys back home!"
"Hey! Teachers! Leave the kids alone!"
"All in all it's just a another brick in the wall"
És només una altra totxana al mur...
Comentarios
Molt bé. M'alegro que disfrutessis (disfrutessiu) tant d'aquest concert. Explicar-ho d'aquesta manera és, com dius tu, un bon intercanvi artístic.
Ah per cert. Suposo que ja coneixeràs aquest 'joc' però sempre que llegeixo "Pink Floyd" no puc evitar veure aquesta imatge:
http://fashionablygeek.com/wp-content/uploads/2008/06/pink-freud.jpg
Y Seguimos construyendo "MUROS".
Jejeje Pink Freud, no, no ho coneixia.
Vaya Soledad! Que honor haber podido estar presente en un momento así. The Wall sigue teniendo sentido, y quizás por eso es uno de los discos más importantes del rock, porqué no puede envejecer su temática, es invencible, es como las letras de Bob Dylan o los libros de George Orwell.
Yo también tengo un "The Wall" en LP, todo un privilegio, de lo mejor que voy a heredar de mi padre!