Gent pobre, pobre gent...

"Un espectacle lamentable, se'n riuen de nosaltres i fan un joc amb les nostres emocions".

L'altre dia em va passar una escena curiosa. Perquè tots hem vist a músics al metro. No per als transbords, en les zones de "Músics al metro", sinó dintre al metro.

Més enllà de la molèstia que puguin causar, no només si estàs llegint o escoltant altre música, sinó per la molèstia en si que causa quan la música està mal tocada, que llavors deixa de ser música. Més enllà d'això, què passa quan es troben dos d'aquests músics espontanis en el mateix moment i al mateix lloc? A la mateixa parada i al mateix vagó?

Esclataria l'univers? Farien ambdòs una implosió? S'unirien i es convertirien en un únic músic bo?

Així per la meva experiència us puc dir que no passa cap d'aquestes coses. En el meu cas, un dels músics acabava de pujar a la parada de La Sagrera, línia blava direcció Cornellà Centre comença a cantar una llarga cançó desprès d'una introducció lametable de "tinc-300-fills-i-no-puc-treballar-perquè-estic-malalt-del-nas".

I de cop a Sant Pau Dos de Maig puja un altre músic en el mateix vagó i li fa un gest de "no et preocupis, acaba la cançó i desprès em toca a mi".

Com?

I la desesperació i la necessitat econòmica? I la malaltia i la llàstima amb la que ens convenceu a tots? De cop, entre el seu gremi, els metros es converteixen en una solidaritat de "compartir clients" i s'acaba el demanar almoina.

Tot i així, l'altre músic li fa un gest de "ves a pastar fang i a buscar-te la vida", així que la solidaritat desapareix i fins i tot entre els més desgraciats (o no ho són tant) no hi ha el gest d'acompanyar-se en les seves desgràcies.

Desprès de l'egoisme d'un i de la burla dels dos respecte els usuaris del metro, el millor final estava per venir. Una embarassada es posa a recollir els diners que el músic havia merescut desprès de tot plegat.

Un espectacle lamentable, se'n riuen de nosaltres i fan un joc amb les nostres emocions i amb la nostra debilitat i la nostra incomprensió respecte la seva condició de desfavoriment.

A mi no em va causar cap mena de llàstima, així que no vaig sentir la necessitat de donar-los res. Avui, en canvi, un músic tocant una cançó de Coldplay m'ha emocionat. Aquest si n'ha obtingut la meva gratificació. Al cap i a la fi el que volia era la música per la música, per el seu amor i per guanyar-se la vida amb allò que estima, amb allò que viu.

L'impacte de la realitat ha estat més fort que el del dramatisme teatral. Independentment de qui ho necessiti més, perquè és quelcom que no saps ni ho sabràs, però que et volen fer creure.

Al final, moute per el que et commogui, sense l'intenció d'això mateix.