El despertar de Gaia

Mario és boig. Un boig de veritat. Mario només pren alcohol i porros perquè sap que les altres, tot i que les ha provat, fan mal de veritat. A la seva cara es veuen rasgs de substàncies que poques vegades hem sentit, i moltes menys hem vist. Mario és boig. De Figueres, tothom el coneix, és el mític, el que recull gots a barrakes i es fa d'or. El que deambula per la ciutat i ningú sap exàctament a què es dedica. Uns quants sabem que està amb una organització que busca feina per discapacitats i l'ajuden a tenir un futur. Mario no és mala persona, i no és violent. Quan s'enfada potser si, però per sort, la seva memòria dura unes hores i al dia següent no recorda que vau estar a punt de tenir una baralla, però li sona la teva cara i probablement et saludi de bon humor. És una sort, enfadat fa por i amb els punys a prop de la cara més. Però no és mala persona. No ho recordo bé, però segur que el vaig provocar. Ahir Mario estava on els bars tancaven, i es va ajuntar a saludar a u...

Si us plau, si us plau, si us plau, si us plau!!! Ajuda'm, si us plau, ajuda'm per el que més vulguis si us plau ajuda'm el que sigui si us plau!! No puc, no se que fer, no puc sol, no tinc solucions no puc fer res, no són ningú si us plau! Només tu no ningú més podria fer res si us plau ajuda'm!!! No tinc res més, no tinc ningú a qui demanar ajuda, no tinc no tinc no tinc si us plau si us plau no marxis si us plau no hi ha res més al món per mi! No se que fer no tinc res més en aquesta vida. Esperança morta, he mort ja i segueixo respirant però si us plau ajuda'm!!! Ja no em queda res, ja no hi ha res per mi ja no vull res ja no necessito res, només vull seguir visquent però vull pensar que no estic mort. Només un tros de cel, un respir de vida, necessito de tu necessito pensar que puc viure i que hi ha alguna cosa més desprès de mi. No sóc res i res és jo. No se com demanar-t'ho però jo ja no sóc res del que vulguis esperar perquè sóc mort per mi perque sóc m...

Mentres estava matant minuts a l'aula d'informàtica amb historietes mentals on jo sóc una persona normal, i mica en mica vaig adquirint força, fama, elimino els malvats dels exèrcits, adquireixo més força i més fama, més poders, habilitats especials. Mentres creava tot una trama on també hi havia histories d'amor, històries passades, històries que no sortiran mai a la llum, personalitats, personatges, ficció i tot molt molt lluny de la realitat. En aquest moment va començar la realitat. Apareix una noia per la porta i saluda a dues noies que estaven situades a darrera del meu PC (personal computer -> que es vegi que hi ha cultura). Passa per el meu costat i ens creuem amb les mirades, no feia falta ni girar el cap, haviem vist prou. Seu amb les seves amigues o companyes, o potser una mica de cada i xiuxiueja alguna cosa com "és ell oi?" "si si" "ja m'ho havia pensat" "li diré alguna cosa" "estàs boja!". Es sentia tot,...

La setmana passada vaig quedar amb aquell tipus de persones que solies anar quan eres més jovenet. Aquell tipus de persones a les que deies "mai em separarè d'ells", "serem amics per sempre"... i et fas moltes altres falses promeses que un dia van ser promeses fins el dia que decideixes posar "falses" a tot el que havies pensat que mai es mouria del seu lloc. La setmana passa vaig quedar amb aquest tipus de persones, i quan hi ets, ets un forani, un extranger, un passatger. Saps que vas de visita, i tots ho saben. Però la veritat és que no costa molt donar-te compte (sobretot si t'ajuden aquest tipus de persones) que encara que hagis marxat durant molt temps, per ells només han estat unes vacances, i que el que tu pensaves que era una visita, en realitat era tornar a casa. Mai no talles amb ningú fins que no li has arribat a fer mal, i si es dona sempre es pot tornar a guarir. Les persones no obliden qui has estat i qui ets, i per això t'apreci...

http://www.tackfilm.se/en/?id=1259633517218RA94 El nou Che, el nou Bob Marley, el nou Karl Marx... el nou revolucionari que sens dubte us canviarà el punt de vista que teniu de tot. A mi em va canviar.

Un día, Discordia penetró en la sala donde El Escultor creaba el aspecto de cada humano del Nuevo Mundo a semejanza de Bel·la. (...) Ella permanecía immóvil, como una piedra, y su imágen inspiraba a El Escultor para que miles de diferentes caras aparecieran en la nueva faz. Al oír el ruido que hizo Discordia al entrar, El Escultor dejó sus herramientas encima de un taburete y se dirigió a él: - Ah, Discordia. A qué se debe tu visita? - con tono amable a la vez que sorprendido. - Esas manos, ese talento que se te ha concedido, tu don divino. Tú que con la belleza de Bel·la consigues infinitas tonalidades. Acaso no eres lo suficientemente habilidoso como para crear una humana exactamente igual de bella que tu musa? - No tolero tus impertinéncias en el lugar dónde trabajo. - respondió indignado - Por supuesto! Por supuesto soy capaz de crear a una humana con el mismo rostro que Bel·la. Pero para qué querría alguien ver tal obra de arte? - Porqué estoy enamorado de ella. Y no soy el único ...

Avui he endreçat l'habitació. Si ets una persona responsable i ordenada això no té cap mèrit. Però si ets jo pots estar a punt de viatjar en la Odissea més gran de la teva vida. He començat per dalt de tot, però al arribar a baix m'he donat que feia 7 anys que no tocava alguns pilots de papers que estàven a la vista de tothom, amb un tros d'estovalla arrancat d'algun restaurant/pizzeria barata de quan feia ESO. Fotocopies del document d'identitat, fotocopies de les fotocopies del document d'identitat.... No només això. M'he trobat postals, papers, entrades a concerts,... però el que més m'ha alegrat era el que comportava cada un d'aquests documents. Molts eren records de situacions viscudes amb altres persones, i molts altres eren coses que jo havia fet (o escrit) per altres persones i encara no els hi havia donat. Quan començava a pensar que acabaria sol perquè em costava pensar en els altres, em donc compte que amb la poca memòria que tinc, encara...

Robar, aunque lo nieguen es un trabajo, bueno y digno. Además, tambíen es un arte. Es como un pintor, que por su creación y habilidad se le es recompensado con dinero. Nosotros, en su defecto por objetos que luego pueden ser intercambiador por dinero. Hay algunos magos a los que prefiero llamarlos "ladrones implícitos", que en sus espectáculos utilitzan NUESTROS trucos para robar relojes o carteras. Luego, en mitad del show los devuelven y 2000 manos aplauden al unísono y 1000 personas han pagado por ello. Favorecemos la igualdad económica y reducimos el etilismo. Robamos a los ricos y nos lo quedamos los pobres, nosotros. Igualito igualito a Robin Hood. Pero claro, si sale en una gran pantalla en lugar de en un periódico a todo el mundo le parece heroïco, y en nuestro caso ruïn y blasfemo. Contradicciones de la gente a la que le han robado las ideas. Podríamos ser de peor calibre: asesinos, banqueros o soldados. Calaña pura! No matamos a nadie, a veces asustamos pero no heri...

Els somnis no són projectes de futur. Són cinema. A vegades confonem les il·lusions, l'esperança, els desitjos fins i tot per somnis. Últimament somio molt, aquesta nit he somiat que plorava molt, exageradament i sense parar. Per sort, desprès he fet la migdiada i he somiat que feia orgies (Tenia idees per fer 4 entrades i he acabat posant els títols de les meves idees en 1 de sola... que malament que estem...Cada dia penso que m'estic podrint més per dins, que tota la matèria que donava voltes incessantment ara s'ha convertit en un arbre sense fulles que a la tardor, per llàstima es suicida les branques. ) Moli, puntuació 0'9 sobre 10. Un fracàs sobretot desprès de portar tant sense escriure...

El andén del metro, lleno de miradas apagadas. Miradas hacia abajo. Miradas hacia arriba. Ojos cerrados. El metro lleno de muchedumbre con almas agujereadas, almas desinteresadas. Cientos de voces desgarradas. Gente, caras acompañas de labios que se mueven soltando fonemos gritando a la nada. El asesino, el violador, el violento doméstico, el homosexual, los despreocupados, la que ansia el cigarro de "acabo de salir del metro", la vieja, la puta, la que no sabe nombrarse, y el menos importante y menos implicado...el ojo. El ojo borracho, botella de vino a medias en la mano derecha, tapón en la otra y tragos en la boca. Todos pueden ver al ojo, nadie quiere ser como él, lo desprecian. Todos pueden ver al ojo pero sin duda él los ve a todos, y sin nariz les huele la esénca y se la relee unos segundos. Con eso tiene bastante, ve a alguien diferente, ve a alguien que no mira ni arriba ni abajo, mira recto, observa, espera, piensa. Alguien que quiere hacer algo que no se dirija a ...

Ja que em vaig saltar radicalment el 100 entrades de l'Eduard Molinet a causa de la fusió blogal - tècnicament dit - anirem a celebrar l'entrada 150 TOTAL!!! Si tingués molts fans i seguidors muntaria una festa de celebració, alcohol gratis i canapès d'aquests catxondos rollo boda. Portaria prostitutes de luxe, prostitutus i tot plegat seria una orgia ideològica màxima. Buscaria els millors camells de la ciutat i els hi compraria el millor llibre que tinguèssin. Us convidaria tots a brindar per una opiniò, destruir-la a cada glop i tornar-ne a crear una de nova al tornar omplir la copa. Com que no tinc gaires seguidors, us convido a continuar seguint aquí llegint, i a expandir-ho i potser d'aquí 100 entrades més podem celebrar-ho sexual i alcohòlicament de veritat. Feliç aniversari per tots vosaltres, la meitat del mèrit és vostre, i l'altre meitat dels que encara han de venir...

Buff és que em fa sako de mandra fer aquesta entrada. És llarga, xunga i pesada És sobre l'amor romàntic contra la visió biològica de l'amor i les funcions que pugui tenir. Ja ho parlarem amb qui li interessi....

Els límits, no els entenem. Els provem i juguem amb ells. El pitjor de tot és que creiem que només és cosa de nens, d'adolescents. Els nens et proven a veure on perds la paciència. Els joves son més vius, els poden detectar i et provoquen a través dels límits. Els adults no ho fem? Els adults també fem coses que pensem que l'altre gent no faria però tothom s'ha imaginat algun cop. Algun adults decideix fer-ho i a la resta d'adults ens sembla una idea aterradora i desafiant. Infantil. Absurda. Fora de lo comú. Indignant. I tot perquè ells no ho farien. I al cap de la fi, si ells volen ser així, jo prefereixo ser adolescent.

Pensava que no ho hauria de fer mai... Atenció SENYORES I SENYORS aquesta és la ÚLTIMA entrada del Denúncia Social. Què dir, he aprés més de mi que de cap altre manera podria haver fet. M'ha ensenyat a canalitzar l'odi, i ara, al final del camí he aprés a controlar-lo, a que no tot és insultar i odiar sinó entendre què és el que no t'agrada i com pots fer per canviar-ho. Crec que aquesta actitud més "hippie" és el que m'ha fet veure que ja no és necessari aquest blog, que hi pot seguir havent-hi denúncies socials però que les puc fer des del meu primer blog (Eduard Molinet). Crec que el Salva Gaia intenta d'alguna manera també buscar solucions, i si en busca és que hi ha problemes, hi ha crítiques. I aquesta visiò més constructiva ja hi era en el primer blog. És com si dues parts de mi mateix s'haguessin fusionat. Com si al nèixer m'hagués trencat en peces, i durant el camí et vas construint, en vas trobant de noves i et vas fent. Els dos blogs si...

Racista es aquella persona que siente desprecio u odio hacía otras personas por el color de piel o otras características físicas. Mas o menos sería la definición (es mia, no de diccionario) ya que tal y como lo entenderíamos cotidianamente, no se podría entender: "Desprecio u odio a otras razas"; puesto que raza, dentro de los humanos hay solo 1. Entonces el racista ya es estúpido de por si por creer que existen sub-espécies dentro de la raza humana. Tampoco me parece menos estúpido al pensar que el racista es completamente estúpido al odiar particularmente un color de piel, ya que probablemente su piel tambien sea un poco diferente a la de sus padres (cosas de la pequeña genética), y eso además ya se ha demostrado que es solo una variación en la melanina de la piel, pero los racistas no son científicos. Luego hay un grupo de racistas que se fusiona con la población normal, se hacen llamar los "soy un poco racista". Tampoco son particularmente espavilados ya que de ...

L'altre dia em va passar una cosa que encara no m'havia passat. Vaig anar a sopar a casa d'una amiga i una de les noies que viu amb ella (que ja m'havien presentat feia temps) em va dir: - Tu ets el que vol salvar al món oi? En aquells moments vaig sentir quasi vergonya, quasi com amb ganes de dir "no no no, quines tonteries" però em va sortir un: - mmhh psei. - Bé, m'encantaria ajudar-te, em sembla una idea molt bona, tens pensat alguna cosa de moment? A lo que va sortir una conversa força llarga de les poques idees que tenia jo per la gran quantitat d'informació que volia abarcar, i una gran quantitat d'idees que tenia ella i que creia que podien ser útils, a més a més de la bona voluntat de els dos. Així amb un moment vaig aprendre que no estava sol, que queda molt per fer, que he de començar a fixar objectius i el més important de tot, no estic boig!

És veritat la fe mou muntanyes. Coneixem mil històries de cristians, i unes cinc-centes de musulmans. Però donem-nos compte, la fe de la societat actual és tant forta... La fe ho pot fer tot. Ha conseguit que milers d'ateus evitin entrar a l'esglèsia el diumenge.

Fer teràpia a nivell grupal és molt satisfactori a nivell individual. Obrim-nos a tothom!

Estava llegint una pàgina concreta d'un diari concret (no m'agrada fer propaganda) davant del meu pare, una pàgina que llegeixo a diari en un diari (paradoxa) fins que ell em talla la lectura: - Saps què t'agradaria llegir sempre? L'apartat de "Tendèncias". - A on està? - Obre el diari i passa les pàgines de "Políticas" i desprès... No importa la resta de la conversa. Curiòs que una instrucció arriba d'alguna manera a ser un consell. O no.

I si de cop veiès a algú que realment no existeix. Surto de l'habitació, giro al menjador i allà hi és, assegut, com si hi hagués estat sempre o com si tingués les claus de casa meva algú completament desconegut. Com seria? Físicament vull dir, que faria el meu cap, la mitjana de tota la gent que conec en totes les característiques? Seria home o dona? I què m'explicaria o què em faria fer? De què parlariem? Em faria canviar d'idees? Potser seria com una part disgregada de mi mateix que mantindria una conversa amb la part sencera que seria de la que jo tindria consciència. Com si em volgués fer fer coses malfetes! I si fos al revès? Que jo estigués disgregat? Llavors ell vindria a portar-me pel bon camí! Crec que al final, seria el meu amic imaginari el que m'inventaria a mi, o almenys seria el més fàcil!

Això és el que la gent té al cap quan et pregunten: - Quin és el teu objectiu a la vida? I tu respons "Salvar al món" De cop i volta et trobes amb paraules com "il·lús", "utòpic", "impossible", "tú sol no podràs!", són les respostes típiques. Després et surt una resposta que és obvia - Sol no ho puc fer, ni ho farè sol... em vols ajudar? Aquí hi ha un moment molt important, un moment de desconcert, de dubte, em pregunto que deu tenir la gent al cap en aquell moment? "Mai m'havien posat al cap la idea de que algú em demanés per salvar al món", "Quina tonteria més noble". No ho se pas, no ho se! Però d'alguna manera, sense dir ni que si ni que no, els hi veus que volen, davant l'absurd de la idea, guanya la noblesa de l'home (l'humà) i pregunten: "com?" I aquí acaba la conversa, i comença algú nou al grup: "Tranquil, això ja ho descobrirem".

Accepta els teus errors! Si t'has de justificar, un bon principi són les qualitats del vencedor, i si no n'hi ha prou continua per les teves carències. No et justifiquis amb excuses del moment com malalties, o el dolor. No existeix la mala sort (ni la bona); la mala sort és un aconteixement atzaròs al que donem una connotació negativa, però no hi ha una vinculaciò. És una solució senzilla d'entrada, per exculpar-nos. Què tal veure on l'has cagat? Què tal veure si ho pots millorar o no? Ets un loser, ara i avui. No creus que pot ser genial ser un winner gràcies únicament a l'esforç que tu has fet en canviar-ho? I no gràcies a un cop de sort? PD: avui he aprés a justificar els textos del meu blog! Winner!!!

Las cosas no siempre salen bien. Bueno, mejor dicho, no salen como uno quiere que salgan perfectamente. Cuando se salen las cosas de tus casillas. A no ser... que lo que haya pasado, aunque no me guste porque se salga de mis casillas, sea un paso necesário para conseguir otra cosa que yo quiero. A modo de ejemplo tonto: Necesito dinero y voy y tengo un accidente en coche y pienso "lo que me faltaba" pero es culpa del otro y me dan una cantidad razonable. Porque esto era un ejemplo absurdo, pero cosas así pasan siempre pero a un nivel impercebible, y no vemos que una consecuéncia negativa puede al final ser la causa de algo muy positivo, después de una larga cadena causal que hace que perdamos el hilo. Y si lo que digo es cierto... estoy ya en el camino donde quiero estar? Si es así, que alguna divinidad me envie una señal!! A no ser... que no enviarme la señal sea señal de que no estoy en el camino y que debo moverme... (WTF?)

Últimament m'he adonat que he disminuït considerablement les crítiques a grups o col·lectius concrets i m'he centrat més en característiques humanes i de la societat (perquè al cap i a la fi el blog és denúncia social i no denúncia emo!). Així també vull donar una visió nova a canvis que podem fer tots fonamentalment, oblidant l'odi a altres grups. Crec en una relació respectuosa com a base. Crec que alguns d'aquests podrien tenir papers importants en la construcció d'un ésser social global (en grans ciutats i urbes que és on sobretot es donen aquest tipus de tribus urbanes i grups tant diferenciats), en construïr la societat. Potser tenen un paper fonamental que s'ha de descobrir. Crec que certes crítiques més focalitzades en col·lectius concrets s'han de fer des d'un punt de vista més constructiu. Així, sense odis ni enveges, baixem un escaló del cel en el que crèiem que estàvem, i ens posem tots al mateix nivell (que és on realment sempre estem) i tor...

(Escrit 1 mes enrere, publicat a la data que posi avui) Tinc unes marques a la boca. A dins la boca, com llagues, botides i vermelles. M'ha arribat a sortir sang, quasi no se que fer! Ho tinc molt clar, m'han sortit per les ortodòncies que porto. Però és curiòs, no sempre em fa mal. Ben pensat, em posaré a pensar en quan em fa mal... Ho miro una estona i em donc compte que només em fa mal en una posició, i és quan somric. Si és de tant somriure, ja no fa tant mal!

Simplificant molt direm que hi ha dos tipus de ments, unes més simples i unes més complexes. Les simples pensen que són complexes. Les complexes saben que són complexes i veuen quines són les simples. Ser simple és divertit, no penses massa, vius. Pateixes com tothom però al cap i a la fi vius per viure i ho fas. És una vida normal tirant a guay. El problema ve amb les complexes. En segons quins tipus de ments complexes poden aparèixer pensaments com "joder, és que el millor seria no pensar com aquesta troupe que hi ha per aquí i ser feliç". Per aquests va el blog d'avui! ESTEU TOTALMENT EQUIVOCATS! Una ment complexe pot ser feliç, i molt més que una ment simple, i amb molta més facilitat. Amics que pensàveu que pensar és un martiri... pensar és un privilegi! Pensar ha sigut fruit de milions d'anys d'evolució, com podria ser un martiri? Deixem aquestes tonteries de banda. L'Spiderman també hi ha moments on dubta del seu poder i de la ètica i del que és millor...

Mor un jugador de futbol, dies enrere. Jarque, no se ni el nom. Milers de persones es volquen, a tot el món es fan minuts de silenci. Tots els jugadors fan homenatges al marcar un gol. Samarretes amb el seu nom. Minuts de silenci en tot el món. Diaris amb portades plenes. Llàgrimes, moltes i de moltes persones. A prop de l'estadi de l'Espanyol, un hospital, un nen de 12 anys pateix leucèmia, aquell dia es va despedir, com cada dia abans d'una sessió de quimio, dels seus pares. Aquell dia es va despedir per últim cop. Volia ser educador social i ajudar als altres. Quan va entrar a l'hospital li va interessar l'enfermeria i la medicina. Ell tenia clar que seria dels bons, i dels que somriurien després de parlar amb ell, perquè era com sempre havia volgut sentir-se després de parlar amb un metge. No ho se, em pregunto si sap més greu la mort d'en Jarque que la mort del nen, que no ha sortit per la tele, ningú s'ha donat compte de la seva mort. Els seus companys...

Best-sellers. Si t'ho mires bé, Best-seller no vol dir "els millors llibres" sinò que vol dir "els que es venen més". El nom ja ho diu tot, que hi ha tot un procés de comercialització, amb un procés de difusió i propaganda, amb un probable futur merchandising fent pel·lícules i venent objectes. A veure els Best-sellers, no són llibres dolents. Però són llibres triats perquè puguin fer pasta. No importa la qualitat. Reconec que és molt complicat escriure un llibre de 1000 pàgines que es pugui llegir en 5 minuts sense perdre l'interès. És més, és un recurs super important perquè la gent mantingui l'interès en la lectura, però això no treu que hi ha milers d'escriptors tant o més bons com els que es fan rics perquè van saber on portar el seu llibre. Perquè les editorials moltes vegades no veuen qualitat sinò bitllets. Igualment té molta relació amb l'última entrada. Que el que llegim no és el que hi ha, sinò el que ven. I a vegades agafant un llibre...

Els mitjans de comunicació t'ho diran. Ara treballo en un Restaurant. Posem música de fons. Mentres estem servint menjar no estic escoltant res, estic concentrat en la meva feina, això es tradueix a de 12:30 a 17:00 no estic escoltant la ràdio, pero de 11:00 a 12:30 i de 17:00 a 19:00 si. Cada puto dia posen les mateixes putes cançons 20 vegades en la mateixa puta emissora, i no vull escoltar les altres. Les mateixes putes cançons que et venen a la tele perquè et descarreguis amb el mòvil. Les mateixes putes cançons que sonen a tots els putos mp3. La música pop ve de "popular". Música que escolta tothom. La mateixa definició inclou ritmes senzills i baixa complexitat instrumental. El contrari de la música de culte. Jo respecto tots, o quasi tots els tipus de música, el pop de fa molts anys era música que la gent feia popular, encara que fos per la seva simplicitat. Era la música de la gent. Era música de les masses, però pertanyia a elles. Ara hi ha tot un procés de comer...

Suposem un eix de coordenades de dues dimensions (X,Y). Jugarem amb 2 punts (A i B) i entre aquests es pot dibuixar sempre una recta. Si la X i la Y de cada punt són diferents entre els 2 punts, els tindrem disposats en diferents llocs de l'eix, i podrem dibuixar-hi una recte que les uneixi. Suposem que igualem la X o la Y en els dos punts, per exemple A(2,4) B(2,8). En aquest cas, tot i compartir una situació en un dels eixos, la diferència en l'altre eix els separa, de manera que podem dibuixar una recte que els uneixi. Suposem que mantenim un valor en un eix dels dos punts, i anem variant successivament un altre dels valors en només un dels punts A(2,4) B(2,7) i anem reduint el tamany de la recta que els uneix (suposant que la recta acaba al arribar a un dels punts). Arribarem a un punt on els punts es toquen A(2,4) B(2,5) la distància és mísera però podem seguir dibuixant una recta entre els dos punts. Només hi ha un moment, tant sols un on la recta desapareix, i no hi ha p...

En psicologia, el client MAI té la raó

M'encanta el tren. De tots els tipus de transports, privats o públics el millor de tots és el tren. No només per la seva velocitat moderada tirant a bona, la seva comoditat (si no et toca un Regional) superior al bus, al cotxe o a la moto. L'avió el supera en velocitat, però també en contaminació. El tren consumeix energia elèctrica, que es pot obtenir de fonts més o menys dignes, però no deixa anar querosè ni altres CO2 per el cel. Així que també és molt més net que altres. Mentres vas amb tren pots aprofitar i llegir, en altres transports et pots marejar més fàcilment. Aquest és molt més simple, del punt A al punt B i rectes i sense perdre el rumb. Un altre avantatge és la gent: pots anar-hi sol, pots anar-hi acompanyat, pots conèixer gent allà, pots crear grans mitings en el teu vagó si et fas escoltar. Sigui com sigui hi ha moltes més opcions, i la situació en l'espai sovint ho pot afavorir. Em puc passar hores adorant el tren, adorant l'espera del tren, i l'esp...

La flor que nace de las llamas de Belcebú. Cuando Belcebú arrasa laderas y praderas llenas de verde y color, sus llamas plantan semillas de esa flor que conlleva la destrucción para su conreación. Solo los elfos mas hábiles en el arte de la mágia y algunos magos hijos de Maia (algunos de los Ainur menores) pueden simular una ascua de Belcebú por donde hacer brotar la "Ignus Phyraika", conocida como "la flor de fuego" o "Colmillo de Belcebú" por sus pétalos anaranjados que simulan una hoguera. Los seres capaces de hacerla brotar son admirados y queridos, porque la flor de fuego tiene propiedades curativas inimaginables, puede resucitar a un muerto antes de que pase una luna de su defunción, aunque el precio del renacer es la petrificación nocturna. Los renacidos se convierten en esclavos del sol. PD: Una bona idea NO està feta "d'associacions absurdes". El problema és que cataloguem d'absurdes algunes idees que madurades poden ser excel·l...

11-S 2001 Atemptats a les Torres Bessones de Nova York. Aviat farà 8 anys. No ho podrè oblidar. L'últim dia en la meva vida que vaig plorar, de por, durant hores. Vaig necessitar una abraçada de la meva mare, sol no ho podia suportar. - "Què és lo que cau de l'edifici?" - "Hòstia puta, són persones, s'estan tirant..." - "No pot ser no pot ser no pot ser! Acaba de xocar un altre aviò!" - "Què està passant...?" Inverosímil, irreal, vaig perdre el contacte amb la realitat. Por. No vaig dormir de por. Mai més m'ha passat... Eren per els morts? No estava pensant-hi, em sap greu per ells. Era per por a atacs terroristes? Por a una nova guerra? Por a tenir por? Potser justament el que volien era que tingués por. Llavors van guanyar. Sigui com sigui, els potsers no porten a enlloc. Una cosa era segur, fa 8 anys no entenia bé la situació, ni el significat que podria tenir. Una cosa si sabia... significava un canvi pel món, una batalla pe...

Y de las grandes, y de las medianas y de muchas de las cosas en este mundo que conocemos, pero seguramente no lo suficientemente a fondo como para que cuando venga él nos pueda arrancar un "es cierto y jamás lo había pensado". Él no necesita hablar de grandes cosas para demostrar su potencial e inteligéncia, sino que con lo demuestra analizando las cosas que encontramos cada dia. Y hablo solamente de lo que habla, porque además es guionista, y de los reconocidos. Humorista y de los reconocidos (aunque por mi gusto en el Hormiguero cuando le ponen efectos de sonido a sus monólogos estropean su carisma y diálogo) desde hace tiempo. Mago y muy reconocido, con tradición y discípulo del mismísimo Juan Tamaríz. Es director de cine, en eso amateur pero parece que ha caído a la primera en el buen camino. Seguro que también toca bien el piano, pero eso aun no me lo ha dicho. Personaje rebosante de carisma con su pelo tibio y sus gafas de pasta negras, su voz a lo semiagudo y habla dan...

A vegades em pregunto si tot el que faig té un valor. Sóc un blogger, que "cool", escric les meves idees en una pàgina i la gent ho pot llegir i opinar i dir que són la tralla o de que el millor que podries fer és ficar-te un dit el cul per no tenir-lo ocupat al teclat escriguint (o escrivent o escrivint o com s'escrigui) gilipollades que després ningú farà puto cas. Canvia alguna cosa? Hi ha alguna gota d'aigua al món que es converteixi en àcid sulfúric màgicament? No! Segur que no! I si algú et llegeix i et contesta què et poden dir? Si et diuen que agrada no canvia res, i si et diuen que no agrada o bé d'esforces per demostrar que s'equivoquen o llavors et fan fer l'esforç de fer un canvi en tu mateix. O pots no fer-lo. Però fer-lo ja seria útil. Al final acabes deduint que escrius per tu. Una memòria limitada, internet ofereix un espai que tu no tens al cap i que et serveix per anar veient tu mateix com has anat canviant, que has anat pensant i algun d...

Les rutines. Tant útils com problemàtiques... Normalment les tenim mal considerades per l'impacte que tenen en les parelles el "sempre fem el mateix". I t'acaben deixant i acaben fent el mateix que han fet sempre però amb un altre. Però us heu parat mai a pensar, quan esteu caminant pel carrer cap a casa, i aneu submergits en les vostres divagacions i de cop obriu la porta de casa i dieu: Ja sóc a casa. Però realment no heu estat pensant com arribar a casa, perquè ho havieu "rutinitzat" (si no existeix, m'ho invento ara). Però també te la seva part dolenta. A vegades vas al metro i has d'agafar la línia de sempre però en la direcció oposada. Aquell dia arribes tard. Putes rutines! Però donen per omplir una entrada.

L'anarquisme és una manera de viure, que tot i que jo hagi pogut dir moltes vegades: "anàrquics, hippies, alternatius de m..." tenen una ideologia que no és gens despreciable. La ideologia és que no hi ha normes, llibertat absoluta, lo qual és èticament perfecte. Sorgeixen varis conflictes. Un d'ells és que només posen en pràctica aquesta ideologia en grups petits, la qual fa que funcioni correctament. Tot i que s'ha comprovat que quan el número de subjectes augmenta més d'una centena, comencen a aparèixer "pseudonormes" que no estan escrites a enlloc però que acaben estipulant perquè "la llibertat sigui per tots i que ningú pugui treure la dels altres". Una solució seria fer barris de 30 persones i conviure amb aquestes lleis. Un altre conflicte que sorgeix és que tot i que el grup sigui reduït com perquè funcioni lliurement acabaran apareguent certs rols. Rollo "jo faig millor les taules, per tant faré taules per tots mentres em feu ...

Entre els anys 60 i 70 és quan es va donar (a Espanya) el consum més alt de la història d'heroïna. "Por aquel entonces..." unes 100.000 persones es trobaven amb problemes físics o psicològics a causa d'aquesta droga. Quan parlo de problemes no parlo de consumidors, ni parlo dels efectes normals de la droga, parlo únicament de problemes/malalties. Si no el número puja. D'entrada sembla una xifra preocupant, tot i que per la nostra sort això ha anat disminuint amb el temps. Acutalment un 10% de la població té problemes psicològics o físics a causa de l'alcohol. En el cas d'Espanya es tradueix amb 4.000.000 malalts. Quatre milions xavals. Substància legal que consumeixen o han consumit alguna vegada més d'un 93% de la població, amb un síndrome d'abstinència que pot causar la mort. Moltes campanyes de "no consumeixis cannabis, coca, etc..." però a vegades el pitjor enemic el tens a dins de casa.

I no l'antropocentrisme del que parlaven al Renaixement (moments on es van començar a abandonar les postures teocentristes on el Déu era el centre del funcionament de l'univers) sinò a les teories que van sorgir segles més tard (postures on l'home era realment el centre de l'univers i tenia el dret i deure a modular tot el seu entorn a les seves necessitats). Lo que ha predominat, vamos! Aquest cap de setmana un bon home va venir a segar la gespa al Cau, jo vaig ser dels ultims en marxar quan de cop vaig veure com començava a donar hosties al terra amb un tronc. Jo era l'únic que encara caminava per allà i em va semblar curiòs i vaig anar a mirar que passava. El pavo em diu "mira". Miro i un peazo de serp de metre i mig estava intentant desenroscar-se del pal i marxar. El bon home va donar un altre hostia amb el pal al terra i jo li vaig dir "para para!, però no cal matar-la home, llença-la al camp del costat!" "vols dir?" "Si, cre...

Mentres esperava el tren a l'andana, mirava fixament les vies quan creuant el meu angle visual un senzill animal anava fent saltets per el rail. Era un ocell de merda, el típic, petitet i marronet. Com no hi entenc d'espècies tampoc se quin era. Però per poc em parteixo el cul de riure, quina manera més curiosa de moure's, a saltets. I quins saltets! Per ell devien ser saltassos, i sense utilitzar les ales. De cop es troba amb un company i tots dos a donar saltets fins que pugen d'una aletada a l'andana de l'altre costat. I seguint donant saltets tots dos fins que el tren arriba i els espanta... Per pocs moments m'hagues agradat veure a càmara lenta aquells salts, amb un zoom a lo bèstia, observant el moviment de cada ploma, observant la seva cara, la seva expressiò. M'he preguntat si evolucionavem cap a algun lloc, o que el límit màxim d'evolució ja hi haviem arribat feia milers d'anys i que a partir d'ara només era decaure. Potser aquell oc...

Que l'únic que vols és ficar-la en un forat, emborratxar-te, sudar completament dels estudis perquè "pa ke me van a servir a mi!". Tu que només vols mirar pàgines warres a internet i viciar-te a la consola. Tu que et creus coneixedor de la realitat i que els teus amics t'acompanyen en els teus errors. Tu que t'has equivocat de petit, t'equivoques molt més ara, i et seguiràs equivocant d'aquí molts anys. Tu cervell inútil i indefens. Tu que no mereixes el respecte dels molts que tu els hi faltes. Tu que no serveixes per res, ni per menjar, ni per cuinar. Tu que ets púrria. Tu que algun dia has d'alimentar a alguns xavals que surtin de la panxa d'una noia que et dirà que són teus però mai ho sabràs del cert. Tu que el teu futur més proper és trallar al lavabo d'un bar de merda. Tu que no promets ni sembles tenir cap valor. Tu, si tu, al cap i a la fi, el món també està a les teves mans, així que confiem en que un dia et canvii la cara de llepafig...

Tenim un cotxe, tots des que naixem. Potser quan ets petit és un tricicle, però tots anem per una carretera. Això si, cadascú per la seva carretera personal! No anèssim a trobar-nos amb accidents o tràfic per viure la mateixa vida, perquè d'altres accidents ja poden passar. Hi ha punts de la teva carretera que no et pots saltar, hi ha uns peatge obligatoris, un cop passes aquests peatges doncs tens mil altres carreteres secundàries, primàries, autovies, etc... per escollir (forma part de la teoria semifixe del destí que algun dia desenvoluparè més). Tot i així dels peatges no te'n salva ni Déu! Vamos que ningú te'n salva! Arriba un punt on els camí s'acaba, allà deixes de saber a on vas tu, i deixes de veure els camins dels altres també. I ja que fem referència als camins dels altres, hi ha moments on es creuen i es posen de costat, com si fos una carrera però en realitat no estan allà per competir sinò perquè no et pensis que en aquesta via només hi ets tu, sinò que hi...

Bé de fet la lluita tal i com està mostrada en el dibuix (cap vs. cor) no és exactament així. Representem amb el cor la part més emocional del nostre cap perquè antigament quan algú estava enamorat com sentia palpitacions al cor es va pensar que era l'encarregat d'aquesta funció. Metàfora que perdura avui en dia, com la batalla que perdurarà fins als finals del temps: Raò vs. emociò. Dues parts d'un mateix òrgan. I quan prens una decisiò com saps que t'has basat en la raò i no en el cor? A vegades és senzill. Estàs enamorat d'una tia que xupa polles fins i tot al jardiner doncs és probable que si continues amb ella sigui pel cor. També és probable que si somies que et toca la loteria i no hi jugues a la realitat és perquè has utilitzat la raò. A vegaes no és tant senzill com això. A vegades tu fas de cor i la gent t'opina amb raò, però com pots estar segur que ells estan opinant amb el cor perquè et volen veure en una situació millor però la raò et donaria la r...

Les conclusions - Què canvia? Doncs personalment no canvia massa, tot i així canvia pel fet que no només és el teu cap que et parla, sinò que altra gent n'està parlant. No descobreixes res nou de l'univers, aprens nous coneixements i els comparteixes amb gent que també els ha après. I els canvis no són gran cosa, canvies un títol on posava "Save the World" i ara posa "Salva Gaia". Segons alguns no ven tant, però si que representa exactament una mica més bé el propòsit d'aquest blog. En relació a que l'objectiu no era ser un superheroi i salvar al planeta de la destrucció (com a algú li podia haver semblat) sinò quelcom més realista i un simple "preservar-lo" de nosaltres mateixos. Algo més hippie, verd i naturalista. Però s'ha de dir que en algunes coses tenen raò. Sens dubte estem parlant d'una ciència de sistemes, que com jo parlava antigament en la meva teoria, són sistemes concèntrics que fan una funció per a un sistema superior...

Nus - La hipòtesis de Gaia (J. Lovelock) A grans trets. Aquest científic britànica concep el planeta terra com a un èsser viu. Però ho deia amb dades molt lògiques. En les seves proves demostrava com tota la biosfera del planeta (o sigui qualsevol dels èssers vius que hi habiten - pels que no coneixen la definició de biosfera) podia ser considerat com a un únic organisme a escala planetària en que totes les seves parts estaven quasi tant relacionades i eren tant independents com les cèl·lules del nostre cos. La mateixa composició de l'aire de la Terra proclama la innegable existencia de vida. L'atmósfera terrestre conté una gran quantitat d'oxigen lliure, que es un element químic molt actiu. El fet que es trobi lliure en aquestes quantitats en l'atmosfera significa que te que haver-hi quelcom que hi estigui responent constantment. Si no fos així fa temps que l'oxígen hagués reaccionat amb altres elements de la superfície terrestre i hauria desaparegut. Aquest "...

Introducciò - El desconeixement del que ja saps Hi ha coses que et canvien. Però no n'estic absolutament segur de que sigui així, perquè crec que tot plegat és quelcom que ja sabia, però que mai havia llegit a algun lloc que no fos dintre del meu cap. Jo mateix havia formulat Teories al respecte (La teoria dels sistemes concèntrics), sobre el funcionament de l'univers. Aquesta no va tant lluny, però també està molt més treballada, i no deixa de dir res que jo no vulgui sentir. L'avantatge que tè també és que et dona uns objectius realistes, no només és filosofia, és biologia també. Lo de objectius realistes és discutible. No pots fer un super objectiu que els suposi tots, però si que pots fer petits objectius que siguin possibles. No ho se, per exemple em refereixo a que si tu dius: NO CONTAMINAR! doncs per art de màgia no hi ha una fòrmula que et permeti evitar-ho, completament, però si que et pots fer petits objectius com reciclar, agafar més la bicicleta... I amb petits ...

Val 1.000.000.000 € Però les coses tenen un preu més o menys fixe. Sotmés a la més única de les subjectivitats però alhora amb uns límits comuns. Vull dir, un xiclet mastegat per en George Clooney no el pagarà ningú per més de 1.000 €, tot i ja ser un valor molt subjectius. Tampoc el pagarà ningú per menys de 1 cèntim. Hi ha gent que gosa trencar els límits. Posar valor extra a les coses que no en tenen. És una estafa! Crec que en alguns casos és millor despreciar una cosa que sobrevalorar-la, sobretot quan tractem amb persones. Perquè si desprecies a algú, sempre et pot demostrar que t'equivoques (si li dones la ocasió, es clar). Però algú que el valores més del que en realitat és, ell no voldrà posar-se errors, no voldrà demostrar-te com de dolent i negatiu és, perquè per la persona tampoc és quelcom bo tirar-se merda. És més fàcil tirar-se flors. I evidentment, si ell no es posa els errors que mereix, també s'estarà sobrevalorant. D'aquí neixen els talents que en realita...

Mi punto de vista es el mejor! Desde mi punto de vista.

Música. Música i sexe, ho tinc al cap posat. La música no para, i segueixo pensant en sexe, amor, sexe, amor. Ja no ho entenc, de l'amor en vull sexe i del sexe en vull amor i crec que al final no tinc cap de les dues coses. No entenc res de res. El problema el tinc jo, i no l'altre gent. Para la música. Com polles sabia que arribariem tots plegat a la situaciò a la que estem? On estava escrit que pogués llegir el dia d'avui? Com sabia que "en qualsevol moment tot se'n podia anar a la merda" quan encara no entenia què era tot, ni com podia arribar d'anar-se'n a la merda. Tot és un puto vaixell que va a la deriva en un mar de merda, estem en la puta merda i l'únic que podem esperar és arribar a una merda que ens deixi clavats fins que ens la mengem sencera i poguem continuar navegant. Quina il·lusiò però que tothom creu està navegant en mars de llibertats i en mars de despreocupacions i en mars d'ignorància. Xavals, és un mar de mierda, no ho ve...

Benvinguts a la prostitució de la cultura! Avui com ho vols? un quadre ros amb els pits gegants, una escultura russa per petar-li el cul, una mica de música negra regordeta, o prefereixes un llibre moreno amb el cabell llarg? - Doncs em quedo amb el llibre, perquè és el que toca un cop a l'any. Jajaja que toca? Il·lús! No toca! Hem fet veure que toca però ho hem decidit en realitat per vendre més! Perquè no se si te'n dones compte però, fa 4 anys "el codi da vinci", fa 3 anys "àngels i dimonis", fa 2 "la catedral del mar", l'any passat "pilares de la tierra" i aquest any toca els d'en Larsson (los hombres bla bla bla). Fa uns quants van ser els Potter... És més senzill enganyar a 10 milions de persones que a 1 de sola. Només has de passar a tres programes de ràdio quin llibre és el que sembla que es vendrà més, per la tele un cop, i el boca a boca farà la seva funciò. Era rotund, ningú sabia de què anava (els més savis sabien que ...

Sovint, massa sovint em trobo amb aquestes senyals: Senyals que em diuen què no puc fer, sense donar-me alternatives. Senyals que em diuen que no puc continuar sense explicar-me perquè. Senyals que prohibeixen, fins i tot a on sempre has pogut entrar. Senyals que t'obliguen a quedar-te en un punt del teu camí i esperar a que tots els altres t'hagin passat per davant abans no puguis continuar avançant tu. Senyals que et limiten. Senyals que et diuen fins a on pots arribar. Una d'aquestes senyals es va quedar enganxada al meu coll i la vaig portar a sota la samarreta durant anys. Era com el típic collar que et regala la xicota i que és horrible i que si te'l deixes a casa et pregunta que "si no el portes perquè no t'agrada", i que perquè la gent no se'n rigui de tu l'amagues. Aquell dia anava a la platja i volia veure si el meu cos estava preparat perquè la gent el pogués veure. La meva sorpresa va ser quan al mirall hi vaig llegir una cosa ben difer...

Recordeu quan hi jugàvem al pati? Joder, sempre triomfava més ser poli, és el que et cardava hòsties indiscriminadament i et pillava costés el que costés. En canvi el lladre només corria i intentava amagar-se. Ara penso en el joc i, no ho se, em pregunto, què polles van fer els lladres perquè els polis els volguèssin pillar d'aquesta manera? Potser no hi havia motiu perquè no feia falta. No sempre calen motius perquè t'atrapin i et peguin. La putada és quan no és un joc.

Una de les coses que més odio que em diguin és que una cosa "és relativa". La meva polla és relativament grossa o petita? No ho se, depén de si estic a Xina o a l'Àfrica Profunda on les polles encara no s'han començat a fondre dins de bosses de plàstic. I que cony no és relatiu? Un cony potser no ho és. Doncs si et dona la gana tot ho pot ser. Un diari és un diari si està fet amb paper que deixa tinta a les mans? Un cacahuet flotant en una piscina segueix sient un fruit sec? Torna a ser un dels contraarguments que omplen però no diuen res. És com quan un està dintre un carrer sense sortida i la seva sortida més ràpida és dir que no té sortida. Ja ho sabem, no té sortida, però et mulles i surts o et quedes i aparques. Però tampoc n'espero res, la gent no sap conduir.

De les subnormalades més grans que sento últimament, una és "Home, no podem generalitzar". O sigui, tens la polla d'afirmar que tots els sudaques són perillosos i el millor contraargument que tindries seria dient dient "bé, no sempre perquè no es pot generalitzar". Doncs evidentment! Mai ho podries fer, és que trobo que és una cosa que es pot omitir de qualsevol conversa. És que si no generalitzessim mai diriem absolutament res, perquè res seria cert. Generalitzem perquè és més senzill comprimir la informació de l'exterior en petits packs de prejudicis que et fan la vida una mica més IKEA. I Ke passa? Em crema els genitals quan sento algú que no pot generalitzar. O sigui tots els negres són negres, NOOOO no perquè clar n'hi ha un 0'01% que són negres albins, doncs no podem generalitzar!!! Doncs sigues més llest que la resta i si algú et diu que els "pelaos" són mala gent tu respons: Si, són uns fills de puta. I et quedes tranquil.

Estava llegint, era un llibre. De veritat era un llibre, no era la Playboy. Tampoc era un còmic, de veritat encara que no us ho creieu, encara venen llibres a les llibreries. I a les biblioteques, biblies. Vaig fixar la vista un moment, la vaig forçar. Vermells, se'm estaven posant vermells. Els vaig tencar un minut. Millor. Vaig seguir llegint, una línia més i de cop deixava d'entendre, les lletres eren taques negres indescriptibles, indesxifrables, indesitjables. Però què cony passa? Tornem-hi. No, no no no no! no llegeixo res. Quins putos nervis, ni amb ganes, ni amb sang la lletra entra. Era definitiu, havia deixat d'entendre, llegia les lletres i no llegia res. Però no podia acabar així, no, ja no només no podia llegir les lletres, sinò que no sabia ni quina lletra era, tot eren ratlles negres. Quina broma, era una broma pesada. Era el llibre que estava fet així! Oi tant, vaig dir-me: "torna a on estaves abans, que potser t'has deixat alguna cosa per llegir a...

De rumor a tumor va una letra. Los dos se expanden de boca en boca, de célula en célula, y de persona en persona. Uno parece verdad pero en verdad no lo es, y el otro es verdad pero desearíamos que no lo fuera. Ninguno de los dos es agradable para quien los vive, pero los que oyen sobre él, pueden parecer afectados según el grado de cercanía que tengan con el afectado. El tumor es un agrandamiento de los tejidos anormal, y un rumor es un agrandamiento anormal de las mentiras. Uno se solucionaría si se usaran premisas objetivas, el otro con premisas objetivas no se ha podido solucionar. Otra cosa es segura, los dos son una mierda. Y la última: una la ha vivido todo el mundo. La otra, aún no. Ya será cierto.