Camins...

Tenim un cotxe, tots des que naixem. Potser quan ets petit és un tricicle, però tots anem per una carretera. Això si, cadascú per la seva carretera personal! No anèssim a trobar-nos amb accidents o tràfic per viure la mateixa vida, perquè d'altres accidents ja poden passar.
Hi ha punts de la teva carretera que no et pots saltar, hi ha uns peatge obligatoris, un cop passes aquests peatges doncs tens mil altres carreteres secundàries, primàries, autovies, etc... per escollir (forma part de la teoria semifixe del destí que algun dia desenvoluparè més). Tot i així dels peatges no te'n salva ni Déu! Vamos que ningú te'n salva! Arriba un punt on els camí s'acaba, allà deixes de saber a on vas tu, i deixes de veure els camins dels altres també.

I ja que fem referència als camins dels altres, hi ha moments on es creuen i es posen de costat, com si fos una carrera però en realitat no estan allà per competir sinò perquè no et pensis que en aquesta via només hi ets tu, sinò que hi ha més gent com tu anant a ritmes més avançats i ritmes més retrassats, però sigui com sigui no és una carretera que fas sol.

Com deia abans, quan s'acaba el teu camí deixes de veure els camins dels altres també, però això no vol dir que els dels altres acabin amb el teu, sinò tot el contrari, tots els camins segueixen avançant, no sabem fins a on, però si que tenim alguna idea de quan poden parar d'avançar i de sortir nous camins:

Comentarios

Hest ha dicho que…
No m'ho puc creure!Hem tingut una sinapsis neuronal alhora...bueno va deixo de patillar-me coses. No fora conyes és molt béstia ahir vaig escriure una entrada que el titol era camnis i que anva més o menys com el que tu has fet. Sí, es cert que encara no l'he penjat per què s'havia de perfeccionar però m'ha resultat molt curiós.
27 de mayo de 2009 a las 13:51
Moli ha dicho que…
Hester que si et vols copiar ja et deixo no passa res. En el món sempre hi ha un primer i desprès venen tots els altres ^^ Segur que són diferents...

És broma, jo fa un parell de dies que ho tenia programat perquè sortís avui.
27 de mayo de 2009 a las 14:57
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más