Pit enfora

Mentres esperava el tren a l'andana, mirava fixament les vies quan creuant el meu angle visual un senzill animal anava fent saltets per el rail.

Era un ocell de merda, el típic, petitet i marronet. Com no hi entenc d'espècies tampoc se quin era. Però per poc em parteixo el cul de riure, quina manera més curiosa de moure's, a saltets. I quins saltets! Per ell devien ser saltassos, i sense utilitzar les ales. De cop es troba amb un company i tots dos a donar saltets fins que pugen d'una aletada a l'andana de l'altre costat.

I seguint donant saltets tots dos fins que el tren arriba i els espanta...

Per pocs moments m'hagues agradat veure a càmara lenta aquells salts, amb un zoom a lo bèstia, observant el moviment de cada ploma, observant la seva cara, la seva expressiò. M'he preguntat si evolucionavem cap a algun lloc, o que el límit màxim d'evolució ja hi haviem arribat feia milers d'anys i que a partir d'ara només era decaure. Potser aquell ocell ens guanyava en tot, i nosaltres només l'intentavem fer arribar al mateix lloc on estavem nosaltres rebentant-li les cases per posar-hi vies de tren.

"Si tengo que morir, os llevaré a todos en mi tumba". Devem ser tots així en el fons. Pit enfora!