El despertar de Gaia

Entre els anys 60 i 70 és quan es va donar (a Espanya) el consum més alt de la història d'heroïna. "Por aquel entonces..." unes 100.000 persones es trobaven amb problemes físics o psicològics a causa d'aquesta droga. Quan parlo de problemes no parlo de consumidors, ni parlo dels efectes normals de la droga, parlo únicament de problemes/malalties. Si no el número puja. D'entrada sembla una xifra preocupant, tot i que per la nostra sort això ha anat disminuint amb el temps. Acutalment un 10% de la població té problemes psicològics o físics a causa de l'alcohol. En el cas d'Espanya es tradueix amb 4.000.000 malalts. Quatre milions xavals. Substància legal que consumeixen o han consumit alguna vegada més d'un 93% de la població, amb un síndrome d'abstinència que pot causar la mort. Moltes campanyes de "no consumeixis cannabis, coca, etc..." però a vegades el pitjor enemic el tens a dins de casa.

I no l'antropocentrisme del que parlaven al Renaixement (moments on es van començar a abandonar les postures teocentristes on el Déu era el centre del funcionament de l'univers) sinò a les teories que van sorgir segles més tard (postures on l'home era realment el centre de l'univers i tenia el dret i deure a modular tot el seu entorn a les seves necessitats). Lo que ha predominat, vamos! Aquest cap de setmana un bon home va venir a segar la gespa al Cau, jo vaig ser dels ultims en marxar quan de cop vaig veure com començava a donar hosties al terra amb un tronc. Jo era l'únic que encara caminava per allà i em va semblar curiòs i vaig anar a mirar que passava. El pavo em diu "mira". Miro i un peazo de serp de metre i mig estava intentant desenroscar-se del pal i marxar. El bon home va donar un altre hostia amb el pal al terra i jo li vaig dir "para para!, però no cal matar-la home, llença-la al camp del costat!" "vols dir?" "Si, cre...

Mentres esperava el tren a l'andana, mirava fixament les vies quan creuant el meu angle visual un senzill animal anava fent saltets per el rail. Era un ocell de merda, el típic, petitet i marronet. Com no hi entenc d'espècies tampoc se quin era. Però per poc em parteixo el cul de riure, quina manera més curiosa de moure's, a saltets. I quins saltets! Per ell devien ser saltassos, i sense utilitzar les ales. De cop es troba amb un company i tots dos a donar saltets fins que pugen d'una aletada a l'andana de l'altre costat. I seguint donant saltets tots dos fins que el tren arriba i els espanta... Per pocs moments m'hagues agradat veure a càmara lenta aquells salts, amb un zoom a lo bèstia, observant el moviment de cada ploma, observant la seva cara, la seva expressiò. M'he preguntat si evolucionavem cap a algun lloc, o que el límit màxim d'evolució ja hi haviem arribat feia milers d'anys i que a partir d'ara només era decaure. Potser aquell oc...

Que l'únic que vols és ficar-la en un forat, emborratxar-te, sudar completament dels estudis perquè "pa ke me van a servir a mi!". Tu que només vols mirar pàgines warres a internet i viciar-te a la consola. Tu que et creus coneixedor de la realitat i que els teus amics t'acompanyen en els teus errors. Tu que t'has equivocat de petit, t'equivoques molt més ara, i et seguiràs equivocant d'aquí molts anys. Tu cervell inútil i indefens. Tu que no mereixes el respecte dels molts que tu els hi faltes. Tu que no serveixes per res, ni per menjar, ni per cuinar. Tu que ets púrria. Tu que algun dia has d'alimentar a alguns xavals que surtin de la panxa d'una noia que et dirà que són teus però mai ho sabràs del cert. Tu que el teu futur més proper és trallar al lavabo d'un bar de merda. Tu que no promets ni sembles tenir cap valor. Tu, si tu, al cap i a la fi, el món també està a les teves mans, així que confiem en que un dia et canvii la cara de llepafig...

Tenim un cotxe, tots des que naixem. Potser quan ets petit és un tricicle, però tots anem per una carretera. Això si, cadascú per la seva carretera personal! No anèssim a trobar-nos amb accidents o tràfic per viure la mateixa vida, perquè d'altres accidents ja poden passar. Hi ha punts de la teva carretera que no et pots saltar, hi ha uns peatge obligatoris, un cop passes aquests peatges doncs tens mil altres carreteres secundàries, primàries, autovies, etc... per escollir (forma part de la teoria semifixe del destí que algun dia desenvoluparè més). Tot i així dels peatges no te'n salva ni Déu! Vamos que ningú te'n salva! Arriba un punt on els camí s'acaba, allà deixes de saber a on vas tu, i deixes de veure els camins dels altres també. I ja que fem referència als camins dels altres, hi ha moments on es creuen i es posen de costat, com si fos una carrera però en realitat no estan allà per competir sinò perquè no et pensis que en aquesta via només hi ets tu, sinò que hi...

Bé de fet la lluita tal i com està mostrada en el dibuix (cap vs. cor) no és exactament així. Representem amb el cor la part més emocional del nostre cap perquè antigament quan algú estava enamorat com sentia palpitacions al cor es va pensar que era l'encarregat d'aquesta funció. Metàfora que perdura avui en dia, com la batalla que perdurarà fins als finals del temps: Raò vs. emociò. Dues parts d'un mateix òrgan. I quan prens una decisiò com saps que t'has basat en la raò i no en el cor? A vegades és senzill. Estàs enamorat d'una tia que xupa polles fins i tot al jardiner doncs és probable que si continues amb ella sigui pel cor. També és probable que si somies que et toca la loteria i no hi jugues a la realitat és perquè has utilitzat la raò. A vegaes no és tant senzill com això. A vegades tu fas de cor i la gent t'opina amb raò, però com pots estar segur que ells estan opinant amb el cor perquè et volen veure en una situació millor però la raò et donaria la r...

Les conclusions - Què canvia? Doncs personalment no canvia massa, tot i així canvia pel fet que no només és el teu cap que et parla, sinò que altra gent n'està parlant. No descobreixes res nou de l'univers, aprens nous coneixements i els comparteixes amb gent que també els ha après. I els canvis no són gran cosa, canvies un títol on posava "Save the World" i ara posa "Salva Gaia". Segons alguns no ven tant, però si que representa exactament una mica més bé el propòsit d'aquest blog. En relació a que l'objectiu no era ser un superheroi i salvar al planeta de la destrucció (com a algú li podia haver semblat) sinò quelcom més realista i un simple "preservar-lo" de nosaltres mateixos. Algo més hippie, verd i naturalista. Però s'ha de dir que en algunes coses tenen raò. Sens dubte estem parlant d'una ciència de sistemes, que com jo parlava antigament en la meva teoria, són sistemes concèntrics que fan una funció per a un sistema superior...

Nus - La hipòtesis de Gaia (J. Lovelock) A grans trets. Aquest científic britànica concep el planeta terra com a un èsser viu. Però ho deia amb dades molt lògiques. En les seves proves demostrava com tota la biosfera del planeta (o sigui qualsevol dels èssers vius que hi habiten - pels que no coneixen la definició de biosfera) podia ser considerat com a un únic organisme a escala planetària en que totes les seves parts estaven quasi tant relacionades i eren tant independents com les cèl·lules del nostre cos. La mateixa composició de l'aire de la Terra proclama la innegable existencia de vida. L'atmósfera terrestre conté una gran quantitat d'oxigen lliure, que es un element químic molt actiu. El fet que es trobi lliure en aquestes quantitats en l'atmosfera significa que te que haver-hi quelcom que hi estigui responent constantment. Si no fos així fa temps que l'oxígen hagués reaccionat amb altres elements de la superfície terrestre i hauria desaparegut. Aquest "...

Introducciò - El desconeixement del que ja saps Hi ha coses que et canvien. Però no n'estic absolutament segur de que sigui així, perquè crec que tot plegat és quelcom que ja sabia, però que mai havia llegit a algun lloc que no fos dintre del meu cap. Jo mateix havia formulat Teories al respecte (La teoria dels sistemes concèntrics), sobre el funcionament de l'univers. Aquesta no va tant lluny, però també està molt més treballada, i no deixa de dir res que jo no vulgui sentir. L'avantatge que tè també és que et dona uns objectius realistes, no només és filosofia, és biologia també. Lo de objectius realistes és discutible. No pots fer un super objectiu que els suposi tots, però si que pots fer petits objectius que siguin possibles. No ho se, per exemple em refereixo a que si tu dius: NO CONTAMINAR! doncs per art de màgia no hi ha una fòrmula que et permeti evitar-ho, completament, però si que et pots fer petits objectius com reciclar, agafar més la bicicleta... I amb petits ...

Val 1.000.000.000 € Però les coses tenen un preu més o menys fixe. Sotmés a la més única de les subjectivitats però alhora amb uns límits comuns. Vull dir, un xiclet mastegat per en George Clooney no el pagarà ningú per més de 1.000 €, tot i ja ser un valor molt subjectius. Tampoc el pagarà ningú per menys de 1 cèntim. Hi ha gent que gosa trencar els límits. Posar valor extra a les coses que no en tenen. És una estafa! Crec que en alguns casos és millor despreciar una cosa que sobrevalorar-la, sobretot quan tractem amb persones. Perquè si desprecies a algú, sempre et pot demostrar que t'equivoques (si li dones la ocasió, es clar). Però algú que el valores més del que en realitat és, ell no voldrà posar-se errors, no voldrà demostrar-te com de dolent i negatiu és, perquè per la persona tampoc és quelcom bo tirar-se merda. És més fàcil tirar-se flors. I evidentment, si ell no es posa els errors que mereix, també s'estarà sobrevalorant. D'aquí neixen els talents que en realita...