E(L o R)eccions

Mentres estava matant minuts a l'aula d'informàtica amb historietes mentals on jo sóc una persona normal, i mica en mica vaig adquirint força, fama, elimino els malvats dels exèrcits, adquireixo més força i més fama, més poders, habilitats especials. Mentres creava tot una trama on també hi havia histories d'amor, històries passades, històries que no sortiran mai a la llum, personalitats, personatges, ficció i tot molt molt lluny de la realitat. En aquest moment va començar la realitat.

Apareix una noia per la porta i saluda a dues noies que estaven situades a darrera del meu PC (personal computer -> que es vegi que hi ha cultura). Passa per el meu costat i ens creuem amb les mirades, no feia falta ni girar el cap, haviem vist prou. Seu amb les seves amigues o companyes, o potser una mica de cada i xiuxiueja alguna cosa com "és ell oi?" "si si" "ja m'ho havia pensat" "li diré alguna cosa" "estàs boja!". Es sentia tot, les imprudents estaven sentades molt a prop, i jo ja no podia centrar-me en res més que no fos ella.

Ella era com sempre havia volgut. Ella en aquell moment va trencar la ficció i va trencar la realitat i les va unir en un vèrtex prim i fràgil que només d'il·lusió se'n podria anomenar.

S'apropa a mi i em poso vermell, sensació que no experimentava des dels 3 anys: la última vegada que havia passat vergonya, quan una veïna em va dir "que no dius res? ets molt vergonyòs!". Em va fer tornar a els meus estadis més primitius, alguna cosa creixia entre els pantalons, i una altra al pit esquerra.

- Perdona, ets l'Eduard Molinet oi?
- Si... em coneixes? Perquè jo no et conec a tu?
- Perquè vas sortir a la tele! Va ser molt divertit "em diuen Moli", era Moli oi?
- (riures) si, quin fracàs!

Desprès d'uns minuts de parlar sobre el que ens unia, vam començar a buscar nous fils per quedar-nos enganxats, per sempre. Va seure al meu costat i jo vaig deixar l'ordinador de costat (merda! era un PC!). Les broques del meu rellotge giraven malaltisses perdent el control del temps. La meva butxaca tremolava, la meva bragueta m'explotava, el meu pit se'm desgarrava.

Quan ja tots dos haviem de marxar, ella es va aixecar primer i em va dir:
- Vols venir amb mi?
- A on?
- No cal que hi vinguis ara, només dona'm la mà i diga'm que vindràs amb mi
- Vindrè amb tu

I els dos ens vam aixecar mirant-nos, tal i com havia començat tot.
...
Llàstima que amb 1 hora lliure només dongui temps de contestar mails, fer transferències bancàries i escriure una entrada al blog.