Pelea, pelea!

Mario és boig. Un boig de veritat.

Mario només pren alcohol i porros perquè sap que les altres, tot i que les ha provat, fan mal de veritat. A la seva cara es veuen rasgs de substàncies que poques vegades hem sentit, i moltes menys hem vist.

Mario és boig. De Figueres, tothom el coneix, és el mític, el que recull gots a barrakes i es fa d'or. El que deambula per la ciutat i ningú sap exàctament a què es dedica. Uns quants sabem que està amb una organització que busca feina per discapacitats i l'ajuden a tenir un futur.

Mario no és mala persona, i no és violent. Quan s'enfada potser si, però per sort, la seva memòria dura unes hores i al dia següent no recorda que vau estar a punt de tenir una baralla, però li sona la teva cara i probablement et saludi de bon humor. És una sort, enfadat fa por i amb els punys a prop de la cara més. Però no és mala persona. No ho recordo bé, però segur que el vaig provocar.

Ahir Mario estava on els bars tancaven, i es va ajuntar a saludar a un grup de joves. Va xerrar una estona amb ells i quan veien que la cosa s'allargava van decidir marxar. En un carrer només hi ha 2 camins possibles, mentres tots van agafar-ne un, un dels joves i en Mario van coincidir en el seu trajecte. El jove s'avorria de les tonteries que deia, i deia més tonteries per entrar en el seu discurs i mostrar una mica d'empatia.

L'últim dels bars va tancar, amb 2 grups de 2 persones (2x2=4). Mentres 2 marxaven cap a casa, els altres dos els van perseguir i se'ls hi van tirar a sobre. Davant del jove i d'en Mario va començar una baralla de 2, on un només cridava "no he hecho nada de verdad, por favor no me pegues, para, por favor, dejame" i l'altre no escoltava, li bullia la sang i l'odi per dintre. Odi que no podia entendre. Com si no n'hi hagués prou, i per no ser menys, l'altre va començar a apallissar el company, i ja eren els 2 amics lamentant-se junts de "ves a saber què havien fet" però no podia ser molt greu si desprès estàs de genolls passivament rebent una pallissa i suplicant misericòrdia.

Un glop d'empatia va fer moure el peu del jove apuntant en la direcció de les baralles. Mario va veure el gest i el va agafar del braç i li va dir "No te acerques allí, llevan cuchillos y estos tíos los usan, se quien son", a lo que el jove va tornar a col·locar el peu on el tenia, tot i que ell sabia que mai hagués fet un pas endavant, perquè en aquella batalla, no hi havia lloc per la raò.

Surten dues noies del bar que estava suposadament tancat, i finalment tanquen amb una clau l'enreixat de la porta. Els dos triomfadors paren d'hostiar a els dèbils i els deixen tirats al terra a la vorera i se'n van amb les noies. El jove es va preguntar si la raò de tot allò podia ser una mirada coqueta, potser una frase i tot a una d'aquelles dones.

Amb la cara sagnant, un d'ells s'aixeca i s'apropa al seu amic, l'ajuda a aixecar-se i veient l'estat en el que estaven, el jove i el boig per fi creuen una mirada i pensen el mateix. S'apropen i un dels apallissats diu "no llamen a una ambuláncia". Agafen i caminant marxen.

- Mario, cuídate!

Els camins tornaven a ser diferents.