Teoría del relativismo parcial!

Una de les coses que més odio que em diguin és que una cosa "és relativa". La meva polla és relativament grossa o petita? No ho se, depén de si estic a Xina o a l'Àfrica Profunda on les polles encara no s'han començat a fondre dins de bosses de plàstic.

I que cony no és relatiu? Un cony potser no ho és.
Doncs si et dona la gana tot ho pot ser. Un diari és un diari si està fet amb paper que deixa tinta a les mans? Un cacahuet flotant en una piscina segueix sient un fruit sec?

Torna a ser un dels contraarguments que omplen però no diuen res. És com quan un està dintre un carrer sense sortida i la seva sortida més ràpida és dir que no té sortida. Ja ho sabem, no té sortida, però et mulles i surts o et quedes i aparques.

Però tampoc n'espero res, la gent no sap conduir.

Comentarios

José Alberto Pou ha dicho que…
Tinc una pregunta relativa a la teva entrada.
Dius que la gent no sap conduir. No sé si és que tu condueixes molt bé o, per contra, que no formes part del grup que has auto-denominat "gent". Un grup relatiu, està clar.
Per cert... clara referència a en Piedrahita eh! Apa cuida't.
13 de abril de 2009 a las 18:19
Ulises ha dicho que…
Que no confondre amb relativitat especial ni general, ehh! Si et sóc sincer jo sóc d'aquesta mena de persones que sempre diu "és relatiu", encara que tot depèn de com t'ho miris, i ja no parlo de física sinó de la vida qüotidiana. El bé i el mal, per començar: Què és ser dolent i què és ser bo...només puc dir tres paraules: Niiiii punyeteeeera ideeeeea! Apa

Pd: Molt bona la imatge del Forges!!
24 de abril de 2009 a las 1:37
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más