Sant Jordi, la veritat

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Com ningú era tant idiota com per deixar-se menjar per un drac, van començar amb els immigrants a oferir-los voluntàriament com a preses fàcils. El drac, com no era racista, i menys quan tenia gana, se'ls cruspia de bon grat. Però un dia es van acabar els negres, marroquís, xinos i sudaques. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada. Ella sabia que no s'hauria d'haver fet aquell tatuatge al braç que el seu pare, el rei, tant l'havia advertit que no es fes, que embrutiria la seva imatge davant dels altres prínceps.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

La princesa va arribar al cau del drac, i al cap d'unes hores un cavaller que passava per Montblanc va ser informat de que la princesa havia anat a deixar-se devorar per aquella malèfica criatura, i Sant Jordi, que no era tonto, sabia com de bones estaven les princeses, i que si la rescatava es casaria amb ella.

Sant Jordi va agafar la seva llança i el seu cavall i es va dirigir a la cova del drac. Un cop hi va arribar, va entrar sense trucar i va veure com la princesa li estava fent una fel·lació al drac. Davant d'aquesta situació Sant Jordi va decidir atacar al drac, pensant "pobre princesa, que es vegi forçada a fer aquestes perversions abans de cruspir-se-la". Quan estava a uns 10 metres la princesa es va girar, va abandonar la seva tasca i li va demanar a Sant Jordi que s'aturés, que mai havia s'hauria imaginat que el penis d'un drac pogués donar tant plaer, i que es quedaria a viure a aquella cova.

Sant Jordi va tornar al poble davant l'incredulitat i surrealisme de la situació

Abans d'arribar a Montblanc el rei l'esperava a l'entrada del poble, custodiat per un grup de soldats i li van preguntar que se n'havia fet de la seva filla, perquè ell tenia la intenció casar la seva filla amb el cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia, que no era prou bo per ella. El rei va admirar la seva modèstia.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

PD1: Sant Jordi es va acabar casant amb la filla de l'amiga de la seva mare, i visquent un matrimoni mediocre ple d'infelicitat.

PD2: La princesa va ésser desheredada quan el seu pare va descobrir la seva relació amb el drac. El que va causar la fúria del drac i el posterior cop d'estat del drac i la princesa, i van fer fora el rei a patades. Al cap de dos anys, l'abort va ser permés per llei a Montblanc.