Musicosexual
Fa una petita relació, un petit paral·lelisme entre la música i la sexualitat, i explica com ambos àmbits al fer-se més exterioritzats, perdent el misticisme, perdent la intimitat i convertint-se en una temàtica completament sense vergonya, el que ha passat és que l’hem convertit en un pur instint biològic, una pulsió.
No ho diu així textualment, de fet diu que “desmitificant el sexe, s’han desmitificat un tipus de relacions espirituals i s’ha despullat l’aura de misteri per limitar la seva funció a un simple i intranscendent contracte alliberador d’una obsessió instintiva”.
Bàsicament, que ha canviat la seva essència, igual que l’essència de la música. Quan abans era una actitud social on tothom era partícip de la música, ara ens hem dividit entre professionals, aficionats i oients. Existeix en la nostra quotidianitat, però no és la nostra manera quotidiana de relacionar-nos.
S’obren dos temes importants aquí, però el que és comú és que hem canviat l’essència de dos conceptes bàsics en l’home.
No podria estar més d’acord amb el que comenta la Marina Font, amb el que em fa reflexionar en la meva pròpia vida sexual i si, se’m treuen les ganes de follar com un animal, com un salvatge. Perquè és sexual i pornogràfic però hem perdut completament el sentit de l’erotisme.
Hem prostituït a l’erotisme i hem arribat a un punt on el solapament amb la sexualitat ens obliga a canviar la paraula solapament per fusió parcial.
La qüestió és que no crec que ningú estigui en contra que s’hagin trencat els tabús que portàvem a sobre durant tants anys i que per fi, sembla que mica en mica ens anem destapant. Per altra banda, ens hem despullat sense estil, sense gràcia, sense orgull i sense erotisme. Ens hem despullat i ens hem tret la vergonya com animals.
Tinc ganes de recordar-me a mi mateix que fins i tot al llit, apart de carn també tinc ànima.
Comentarios
pren tantes formes diferents, s'hi pot donar tant joc i tanta inventiva, que mai repetiries la mateixa combinació (de notes, de carícies...).
De la combinació dels 2 arts ja ni diguem què en pot sortir! no cal arribar a banalitzar-ho per haver-li tret el tabú. Pot seguir sent especial!
No cal banalitzar-ho per haver-li tret el tabú, evidentment que pot seguir sient especial, de fet el que estic dient és que no sembla que sigui així.
No dic això, de fet, penso que això que dius és el que hauria de ser desitjable. No és que l'haguem banalitzat, és que l'hem convertit en una funció biològica. Parlem de necessitat molt habitualment.
Si per tu no ha perdut mai aquesta aura misteriosa fantàstic, però no sembla que sigui el més habitual. És això al que em refereixo.
Dius que s'hi pot donar tant joc i tanta inventiva que mai repetiries. S'hi pot donar, però que tingui la capacitat de poder-s'hi donar per se no implica necessàriament que es doni. Si s'hi donés, no caldria ni discutir-ho.
x gaudir-lo plenament "necessito" entendre'l més enllà d'una necessitat fisiològica
com en tot lo q pot ser artístic, surten mil coses esgarrifoses ("mi mamá me mima"...) per cada poques creacions selectes.
^^ És broma, quedava enginyòs...