El bitllet més car

Tracta d'una història verídica:

Estava amb un amic en un bar molt apartat, vell i brut d'un poble a prop de Figueres. Vam decidir trobar-nos en aquell poble perquè ens quedava a mig camí de casa dels dos, tot i la nostra proximitat geogràfica. Vam entrar al primer bar que vam trobar, que no va ser el millor, però el lloc era el de menys.

En aquest bar només hi havia una taula amb 4 o 5 persones d'orígen marroquí que parlaven animadament, i nosaltres dos. El cambrer/propietari estava ausent, probablement a la seva saleta dintre la cuina amb una taula tranquila en la que descansar i on, per poques estones al dia, es pogués servir a ell mateix una copa.

Van entrar dos homes, i un li va dir a l'altre "merda, havia deixat el moneder en aquesta taula i ja no hi és", i l'altre "ostres, en 5 minuts ja l'han agafat i l'han robat". Van donar una ullada al voltant per veure si trobàven algun sospitós però ningú semblava culpable.

Al cap d'uns 5 minuts vaig començar a molestar amb el meu amic amb un dels meus sermons de "no fumis", seguit de la tonteria de "t'agafo l'encenedor i no fumaràs". Tonteria que quan un fumador té molt de mono, l'enfurisma. Tanta emoció junta fa volar l'encenedor lluny d'on sortia vapor dels nostres tés, fins a quedar-se amagat sota un moble vell.

"Ja me l'estàs anant a buscar!". Evidentment, em tocava. Un moble amb un espai entre el terra i el començament del moble justa per una mà fregant terra. Un terra ple de pols, xiclets i altres restes d'aliments que no volia analitzar ni perdre temps palpant. Ni rastre de l'encendor però alguna cosa que tenia més volum estava entre aquella reunió de bacteries, microbis i virus.

Un monedero, petit, per posar monedes, però vaig relacionar-ho amb l'home que acabava d'entrar.

No vaig pensar, i el vaig posar a la butxaca.

Un cop acabi l'entrada, tot això són coses que vaig creure que podia haver pensat, la realitat és que no vaig pensar fins al final de tota l'escena, però per ordre lògic això hagués sigut el que hauria d'haver vingut. En aquest punt (al final de la història) dialogo amb mi mateix i em dic:

- "Perquè no proves d'anar a buscar el tio" -> Ja fa massa estona que han marxat, no els trobaré

- "Perquè no li deixes a el barman" -> Aquell tio no feia pinta de tornar a demanar per un monedero.

- "Perquè no li dius al colega" -> Està buit, és un monedero que acaben de robar i que han amagat.

I no importa cap perquè. Perquè no vaig pensar res i vaig acabar trobant l'encenedor i li vaig donar al meu amic i vam seguir xerrant.

Quan ens vam despedir, cadascú va anar al seu cotxe, em vaig palpar les butxaques buscant la clau i vaig trobar el monedero. Vaig mirar el contingut de el monedero:

20 euros en bitllet i 3'15 cèntims. Un bitllet de tren. Cap identificació.

Merda! No havia robat però... com havia sigut tant cabrò! Podia pagar-me les begudes amb el colega, convidar-lo a sopar... m'ho vaig estar mirant i vaig pensar... com he pogut fer això, si no els necessito, no els vull! Estan bruts! Si és cert que no esperava trobar res, però el dubte no va aparèixer quan tocava, al dubte va aparèixer quan ho vaig voler evidenciar, aquí és on em vaig fer tantes preguntes que no tenien resposta.

Amb aquest sentiment vaig proposar no obtenir cap benefici d'aquests diners. Quasi no hi actua la moral, crec que hi actua més la fe. Fe que allò que no em pertany pugui ser d'algú que necessiti. Ja no només és sentir-me millor, és creure que sóc més bona persona, i ser-ho.

Vaig proposar a gent que em donés idees de com invertir 23'15 euros. Van sortir vàries idees "comprar xorrades als nens dels hospitals" però ho necessiten més altres nens, els dels hospitals necessiten riure; "donar-ho a una ONG" però fiat de que arriben on han d'arribar, fiat si ho dones a algú que va amb carpeta pel carrer, que l'únic que vol és omplir fitxes, no diners en metàl·lic"; "Comprar globus i donar-ho als nens per fer-los somriure" però uso altres mitjans per fer això, i ja tenia una altra idea que és la que ha començat:

- Amb els 3'15 m'he comprat un bolígraf/rotulador. Dona igual la marca i el que fos, és el que ha costat 3'15. I els 20 € aniran passant, de mà en mà, a altres persones que vagin explicant aquesta història i marcaran amb el bolígraf que han posseït aquell bitllet i poden passar 3 coses: O bé que segueixi rodant, o bé que els gastin per un bé que no sigui per ells mateixos (i per tant que el bitllet trobi el seu objectiu) o bé que se'l perdi egoïstament. Sigui com sigui, si passa per 2 mans, són dos persones que hauran après el verdader valor d'aquell bitllet i segur que de moltes altres coses, com he descobert jo.

A qui pensava donar-lo, mentres li vaig explicar la història em va dir "Jo m'ho hagués quedat". Per tant no li vaig donar, però vaig trobar a la persona perfecte, que entenia el significat del que estava fent, entenia el profund, entenia el que ni jo mateix podia entendre. Ara ja ha tingut el bitllet i ja sap a qui l'ha de donar.

El bitllet més car del món, ja està a la tercera mà.