Dream Teather

"Segur que forma part del guió"

S'obre el tel·lò, i el teatre està ple de gent.

Havia arribat feia en prou feines 10 minuts a l'assaig com cada dissabte. De cop i volta em trobo darrera l'escenari amb tots els meus companys mirant-me amb mala cara i el director cridant "Subnormal! T'hem estat esperant, la funció ja comença amb retràs! T'hem estat trucant! On tens el telèfon?", el tenia a casa. "La funció? Què collons! Serà una puta broma?".

"Una broma? Avui era el dia de l'estrena subnormal!", sempre ens deia subnormals quan estava de mala llet. " Espavila't a canviar-te i surt a l'escenari! Que surts a la primera escena."

"No porto ni la roba ni portava preparat el guió ni res de res! Com vols que surti?" deia jo, suant com un porc, suor freda i nerviosa que regalima per tot arreu (per darrera de les orelles i fins i tot a la ratlleta del cul). Un desastre, era un desastre! Què cony faria? Sortiria tal qual?

"Mira, posa't aquesta camisa almenys", mentres es desbotonava i me la tirava a la cara. Surto i el teatre estava ple. Potser hi havia mil persones. Mil persones i jo no recordava el guió ni s'havia preparat com tocava. Ahir a la nit havia... bé, és igual ara ahir a la nit.

El públic comença a aplaudir i un company exclama la primera frase: "Quin goig de veure'l per aquí, no l'esperava pas, a què es deu aquesta grata sorpresa?"

"Doncs... jo, bé, ehm, no sabria dir, la veritat és que he de marxar!", i de cop vaig marxar corrents darrera les cortines. El director va venir a trobar-me i li vaig dir "No puc fer-ho, no veus que no recordo el guió?". De fons s'anava sentint el meu company improvitzant un sol·liloqui que no podia sentir però de moment semblava que el públic no sospitava res.

El director tant ràpid com va poder em porta un guió i brama "Llegeix, però no la caguis més!". I vaig primer de tot explicar al públic que si m'amagava era perquè hi corria una damisela per aquelles terres que si em veia em voldria matar. Tot seguit vaig començar a llegir "Doncs he vingut per... ehm... trobar-me amb... el-el, el...".

El director amb un atac de nervis deia "què passa ara no saps llegir o què?", mentres el company seguia improvitzant amb certa genialitat. Jo li contestava "no se què passa, que no llegeixo bé les lletres! Em costa molt no les entenc!". I per més que mirava i enfocava la meva vista, les lletres dansaven i s'apartaven, es barrejaven, entre elles jugaven i jo no podia llegir res de res. El director colèric m'aparta amb una empenta i diu "Treu d'aquí i marxa lluny abans no et mati a cops de puny, ja ho faig jo", aquí vaig veure la cara del públic, desconcertats, tots anaven xiuxiuejant de si això formava part de l'espectacle o era un error.

- Segur que forma part del guió, aquesta gent ho fa molt bé.
- Potser li ha passat alguna cosa a l'actor perquè no pugui sortir.
- Jo havia llegit la obra i no era pas així l'inici.
- Home, ho deuen haver versionat així per fer-ho més còmic.

Finalment es posa a llegir el director les dues primeres frases, i tot seguit llença el guió enrere i surt ell a representar el meu paper.

Obro els ulls i l'únic que quedava de tot allò era la suor freda reposada damunt el meu cos.