Dark side of the Mood

El títol fa al·lusió al disc de Pink Floyd "Dark side of the Moon", sense massa originalitat, però cal dir d'on venen les referències.

Últimament he sentit de tot respecte les meves entrades publicades recentment, que si masses referències a l'alcohol, que si personatges castigats i ressignats, que si estic posant una part de mi que no pertoca, que si catàrsis, que si mil històries amb vinagre balsàmic.

Imagino que atropellar iaies no és la cosa més innocent del món, està clar, i ara algun avispat que hagi llegit el meu blog dirà, "és la tercera vegada que ho dius això". I per un increible mecanisme de inducció que s'ha quedat en les seves basseroles primitives arribarà a la conclusió que "és una agressivitat continguda".

I és que es poden dir mil històries sobre el que un escriu, algunes seran veritat, altres seran mentida. Jo penso que en el punt en què s'escriu ja és nostre, ens en fem responsables d'allò que hem escrit, fins i tot quan copiem un fragment d'algú altre, ens fem responsables d'haver-lo volgut fer, d'alguna manera, propi.

Fa poc tenia una conversa amb un company sobre "els dos costats de l'home", el ying i el yang, el brillant i el fosc, no és ni el bo ni el dolent. Eros i Tanatos. Pulsions de creació i destrucció, però tots dos formen part de la mateixa moneda, són dos cares.
I el problema ve quan només ens mirem una cara de la moneda, només n'ensenyem una part. Amaguem tota una cara sencera al darrera. I jo sempre m'he dit "malfia d'aquell que no tingui vicis".

Un s'ha de reinventar amb noves formes i noves situacions, que els elements que un hi inclogui no són elements que formin part de la persona, simplement neixen d'ella.

I malfia també d'aquell que ho negui!

Comentarios

Guasch ha dicho que…
Jo crec que intentar reduïr la cara més fosca de la moneda és un procés vital per millorar com a persona. Ens resignem a l'equilibri entre ambdós costats? vull pensar que no som tan conformistes! una cosa és acceptar la part destructiva, l'altra és resignar-te a que no es pugui tornar menys opaca
23 de marzo de 2011 a las 10:25
Moli ha dicho que…
No et pots reduir, és com la Lluna, pots veure-la més gran, més petita, més plena i de moltes cares diferents!

Però el que no veus en la lluna no vol dir que hi sigui. Nosaltres, a diferència, el que mostrem no està sotmés a lleis físiques.

Jo no he dit que calgui un equilibri, dic que totes dues parts són naturals en l'home. I buscar l'equilibri tampoc és un conformisme, no hi ha conformisme! Jo no he parlat de conformar-se.

Un és el que és, i de la mateixa manera que no diria que "t'has de conformar" quan dius que "tens dos ulls". No crec que sigui qüestió de conformitat allò que és natural.

Primer l'acceptes, i desprès la mostres o no la mostres, i que cadascú es guardi l'opinió de si és més favorable amagar-la o no. No es fa petita.

Dijous m'ho expliques Joan
23 de marzo de 2011 a las 16:37
Guasch ha dicho que…
No crec que estem tan determinats com per no poder evolucionar, "un és el que és" fins que desitja deixar-ho de ser, llavors ja guanya llum sobre la fosca, aquest desig pot fer augmentar els seus impulsos de vida per sobre dels destructius, no trobes? Per més que siguin dues parts naturals en l'ésser humà, no crec que siguin estàtiques i que només puguis decidir fins quan mostrar o fins quan ocultar: també les pots modificar.
25 de marzo de 2011 a las 16:11
Anónimo ha dicho que…
la pel·lícula "cisne negro" resulta molt interessant perquè parla d'una persona que es retroba amb la seva part obscura, i com n'és de dolorós quest procés!

Marina
25 de abril de 2011 a las 21:27
Moli ha dicho que…
Algunes parts de nosaltres són doloroses i terribles. És el que som
25 de abril de 2011 a las 22:51
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más