A l'ombra de les magnòlies

Sonava a través de l’altaveu de la tauleta de nit “Debe ser” de Valeria Castro i la Sílvia Pérez Cruz, “Que algo de dentro de mí se muera” deia una d’elles, sentidament, “Tiene tu nombre”. 

L’últim gemec feia pocs segons que s’havia esfumat dels nostres llavis. Unes últimes respiracions ràpides seguien, com quan un apaga una màquina de vapor però l’escalfor residual de les calderes manté en moviment les turbines.

Somreia amb l’estranya sensació d’entendre per fi una cançó que havia escoltat feia molts anys i no sabia de què parlava i ara, empès i il·luminat amb algun do extravagant, la lletra i la música es fusionaven en un sol sentit holístic. Podríem dir que, d’alguna manera, era gràcies a tu, tot i que tu no me l’havies explicat en cap moment. Però tenir-te al costat era com tenir la Pedra Rosetta, una traducció simultània d’allò ocult entre les línies. Aquella connexió màgica entre tu, jo, la música, en definitiva, el mon. O potser l’únic racó que sentia salvable d’aquest mon.

La cançó continuava i et mirava i pensava en aquell instant que m’agradaria tant dir-te que t’estimo que només em veia amb cor de fer-ho així, mal dit, o dit com un simulacre, dit sense dir-ho, com un condicional en el que les condicions propícies no es donen, els moments oportuns que encara no han arribat, els quasi-kairós.

Dir-te “t’estimo” així, entre cometes.

Dir-ho menjant-me algunes lletres de la gran paraula, com un t’estim. Fer-ho més curt, com un bon part, amb un gran patiment per treure-ho però un cop ja ha sortit, s’abraça amb tot l’afecte possible, si el “t’estimo” és desitjat. I així, poc a poc el volia desfer: “testim” com un dau de sucre “tstim”, com la sal quan cuines “tstm”, com la cera d’una espelma, “tsm”, com el gelat que ens hem menjat aquesta tarda “ts”, com em desfaig jo entre els teus llavis “t”, dissolent-se com el no-res: “ “

Buscant eufemismes, metàfores, analogies, aforismes. Dir-te que busco un centre de gravetat permanent. Mai dir-te que buscava una mitja taronja. Dir-te que les coses que s’estimen no es busquen sinó que es troben, perquè és la única manera que deixin de ser coses i tant sols siguin entitats estimables.

O potser dir-ho afegint paraules que siguin balsàmiques per empetitir una gran veritat. “Crec que t’estimo”.

Dir-te el que m’agradaria dir-te sense dir-ho.

Potser dir-ho per escrit, com faig ara.

Fer un “.rar” de l’amor que sentia al veure’t dormint al meu costat. Comprimir el que sento com comprimia el teu cos entre els meus braços després de desitjar-nos.

Ni dir-ho del tot per, en realitat, acabar-ho dient vestit de camuflatge. Un “t’estimo” camaleònic, disfressat de l’amor més simple per aixoplugar-se d’un amor més complicat d’entendre.

Un “T-‘-E-S-T-I-M-O” escrit lletra a lletra, cosit puntada a puntada, per dissimular i mai sospitar el significat de la paraula absoluta conformada per cada una de les seves parts, un puzle que només cobra sentit quan l’acabes de construir.

Unes conjectures que van tornar-se absurdes quan em vas mirar als ulls i em vas dir que “ja sabies el que estava pensant” i que amb aquesta vergonya absurda que s’esdevé quan a un li han llegit la ment, com quan a un li descobreixen una mentida, em vaig posar tímidament vermell, com un nen petit amagat darrera la cama de la mare, mentre m’acaronaves la cara en silenci somrient amb uns llavis que no es movien però que dibuixaven a l’aire un “jo també”, dissipant els fantasmes de la veritat sense haver de dir res.

Mentre a tu et queia una llàgrima per la victòria d’una gran guerra vençuda, a mi em queia mentre agraíem haver-nos trobat. Desitjava per primer cop, i alhora amb temor de que no es complís, que a cap dels protagonistes del meu conte els passés una desgràcia. Que sobrevisquessin.

Que en un mon en guerra els nostres dos cossos nus abraçats en un llit lluïssin com una esperança divina, un acte de rebel·lió, un a contra cor. Els nostres petons com a acte vandàlic, obscenament terrorista.

I pensava profundament en el nostre anarquisme, i ja no podia deixar de pensar-hi més, no ens podia veure de cap altra manera. Una insurrecció basada en les paraules sinceres compartides en la nuesa dels nostres cossos.

I en la nostra lluita de paraules et confessava tot allò respecte la resurrecció de la il·lusió basada en la troballa, i em proposaves un intercanvi de perspectives, on segurament no era la il·lusió el que m’havia commogut sinó la culpa. Jo et mirava estranyat mentre t’escoltava.

Em confessaves que, contràriament al que sol pensar la majoria, la culpa mou amb més força que la il·lusió.

Que som fidels a les nostres parelles pel sentiment de culpa, truquem els nostres pares els diumenges, anem a treballar fins i tot quan ens trobem mig malament, ens trobem a vegades amb els amics per culpa, realitzem tasques que en realitat no volem realitzar... i que en les èpoques que ja no tenies il·lusió per les coses, que t’haguessis quedat al sofà estancada, havia estat la culpa la que havia fet que t’hi llevessis i la vida prosseguís. Però que la il·lusió, sovint, portava per camins errats, que “il·lusió” també es deia allò que un creu tenir a davant i no deixa de ser un miratge. Que la culpa era més real, ens feia persones.

També parlàvem dels primers amors, de saber ben bé si allò que es sent ho és d’amor, o si tant sols son ganes d’enamorar-se i dir “t’estimo”, més que no pas dir-ho a seques, enamorar-se de la idea d’enamorar-se, o si és simplement una indigestió, un àpat mal posat que dura mesos (o fins i tot anys), si és una taquicàrdia “a deux”, un problema de la glàndula tiroides, o potser petits atacs d’ansietat davant d’un estímul fòbic que és tenir a l’altre al davant.

I em deies que t'espantava que potser era el primer cop que podia haver anat així, en aquesta mutualitat, aquest complot nostre en contra de tota la resta de complots del món. Una conspiració silenciosa i alhora a la vista de tothom. Que ho vas sospitar per primera vegada quan ens trobàvem estirats a l’ombra d’aquella gran magnòlia en un parc petit de Madrid. I que t’espantava i t’atreia amb la mateixa força. 

I jo, com si en fos un gran entès d’això de l’amor, un erudit de l’estima, et deia que no hi havia manera de saber-ho, que només es podia saber movent-se cap endavant, encara que fos mogut per la il·lusió, en aquest cas, millor que la culpa. Perquè a vegades dels miratges dels oasis n’hi havia alguns que eren tant bonics que semblaven de veritat.

I et deia que res importava massa, perquè enamorar-se per primer cop, en realitat, no és gens diferent i alhora, és tant difícil com enamorar-se per últim.