Cuento: Alérgia al sol

Hi havia una vegada un nadò que va nèixer en un país soleiat, a una ciutat a prop de la costa, amb gent viva, fugaç, calenta, colèrica, esbojarrada, riallada, embogida, sanguinia, incontrolable, alegre. Aquest nadò va nèixer amb una enfermetat que no el permetia estar en contacte gaire estona amb el sol, o se li botien les extremitats i se li posaven vermelles com pebrots.
Podria morir si passés masses hores al sol (ui anem a posar-hi emoció)
La qüestió és que aquest home jugava sol quan era petit, quan va anar a l'escola tothom anava a jugar a fútbol i ningú li feia cas, a l'institut ja ningú ni se'l mirava, ni li deien per sortir ni que fos de nits amb ells perquè tothom pensava que ell no volia estar amb ningú.
Però ell es sentia sol. Cap noia volia anar amb ell perquè no li agradava gaire sortir de casa i s'avorrien amb ell. Fins que va arribar a l'universitat. Estudiava i treballava mitja jornada i quan va passar un any va agafar els seus estalvis i se'n va anar a Groenlandia.
Va viure feliç i va menjar perdís!
(Bastant dolent, però bé era per dir que la soledat és una opció, peró si es converteix en un sentiment desagradable doncs és desadaptatiu i t'aïlla més del entorn on vols entrar, tu esculls què pots fer, canviar d'entorn, canviar tu, intentar fer canviar als altres però sentir-se sol és una opció immadura que no porta a enlloc bo, és com quedar-se sense fer res)
Peleaaaaaa!!!

Comentarios

Entradas populares de este blog

Al partir

Arden