Persones

I entres a la sala on ella mana, el seu paradís, el seu espai vital, on hi ha les seves normes. A la seva cuina.

Aquella mirada profunda que ha vist més dels que els ulls de cap home voldrien veure, amb alguna cicatriu d’alguna tortura, alguna amenaça o algun perill de mort. Qui sap. No importa mentre ella oscil·la en la seva salut, palpant els límits no recomanats per sobre i per sota alhora. Marxa i sap que no és el seu lloc, però que és un pas necessari en el seu camí. La certesa o incertesa de les seves decisions no estan clares en un futur que ja és present.

I arriba aquella que amb tot el seu amor delecta als sentits de aquells que s’apropen a ta

star-la, a la tarda, amb la cara massa arrugada per la seva joventut, però amb una tendresa a la mirada d’amor incondicional, amaguen un record dolorós i amarg del passat.

I aquella persona amb un càncer avançat, amb la pell cremada de la radiologia que està a punt de morir perquè la seva gola li ha crescut el doble del natural a causa d’una llarga anyada amb tabac entre les mans i els pulmons. Aquell home resignat que ja no creu que pot canviar el seu destí, que abandona i espera la mort en una cadira i fumant un cigarret. La mirada ja és la d’un mort, la d’un zombi que costa distingir si està a un costat o a l’altre.

Aquella dona cocaïnòmana que havia estat una gran advocada de molt prestigi, que una nit al guanyar un cas important va creure que “s’ho havia guanyat”, aquell dia va ser el dia que va començar a perdre-ho tot. Per culpa d’enganys i el vici ha enganyat a tots aquells que l’envoltaven i l’envolten. I segueix enganyant.

I el que més preocupa de tots, és aquell que mira tota la situació amb certa frivolitat, que afegeix un toc dramàtic a les circumstàncies perquè així són més llegibles. Aquell que està pendent de les vides d’aquestes persones i no de la seva pròpia.

Aquell que ho llegeix, ho sap.