28 B (banal)

Em sembla increible amb la banalitat que s'estan enfocant aquestes eleccions. A la gent li suda la polla!
Sentia per el carrer l'altre dia "jo votaré al partit aquell del president del Barça. Com es deia?" i el seu amic deia "en Laporta" i contestava l'altre "ah si aquest!"

Què cony vol dir que votaràs a algú del qui no saps el nom, ni saps què vol fer per la teva puta Comunitat (amb perdò dels que volen posar-hi País a aquí).

El gilipollisme és quelcom d'allò més estès. Com es pot votar indiscriminadament?

Com es pot dir que "el sufragi universal és un dret necessari?". Com es pot permetre que tothom tingui el dret de votar? És inconcebible!
Eren dos nois joves, amb carpetes d'universitat, en teoria amb uns mínims de coneixement i cultura. Quin fracàs! Quines idees més pobres! Quins cervells més cremats!

Com pot haver-hi tanta gent que recolzi al partit CORI quan el president/a ensenya les tetes i el públic aplaudeix? És vergonyòs! Inacceptable!

Però que no es dona compte la societat política, i parlo de societat perquè em sembla quelcom diferenciable de la resta de la població, com no es donen compte d'aquesta tendència tant preocupant? Em recorda a quan Chikilikuatre va anar a Eurovisión a donar una lliçó a Europa: "vosaltres cada vegada us esteu rifant més d'aquest festival que era allò més prestigiós en música, España us ensenya el que voleu veure: el cul".

I ara també ho fem amb la política. Així ens preocupa el futur de la nostra terra.

Enlloc de convertir-nos, amb tota coherència, amb éssers apolítics, acceptant la nostra ignorància, ens posem a decidir sobre allò que no tenim coneixement! Si ho coneixes bé per escollir o no fer-ho.

Fem verdadera llàstima, estic fart de veureu's les cares a la televisió, al carrer, al diari...

Comentarios

Guasch ha dicho que…
jo vaig conèixer algú que no votava el PP perquè no li agradava com li quedava la barba al Rajoy. Tal qual.

Sé que les meves paraules causen polèmica, però crec que la democràcia no és una manera justa de fer bona política. Si anem comptant ignorants, què quedarà a la presidència?

opino que, si a tothom se li ha de permetre el vot (discutible), entre les persones votants aquest hauria de tenir diferent pes. El problema seria en delimitar qui és mereixedor de tenir un vot de més o menys pes, i a més, els "trapicheos" potser serien pitjors que el que hi ha ara.

pel moment, un hauria de responsabilitzar-se del seu vot. si sap que no sap, que s'abstingui.
23 de noviembre de 2010 a las 23:55
Moli ha dicho que…
Jaja doncs la que votava a en Rajoy, tal qual!

Mmmmh, si, suposo que no és justa de la manera que està aplicada, és com sempre, en el llibre els ideals són preciosos, a la pràctica els ideals moren.

I si, això de donar més pes als vots... és complicat, és complicat, és complicat...
24 de noviembre de 2010 a las 13:27
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más