Comença la funció...shht!

S'obre el teló:
Surt Artur Mas dient amb un to humorístic "sóc un fracassat! El públic m'escolta però llavors venen els meus enemics i em tapen la boca! Jo em conformo en que la majoria absoluta de vosaltres em feu cas!" i deixa anar una llàgrima

Es tenca el teló i es torna obrir:

Apareix Josep Montilla plorant al terra, arrossegant-se com un cuc "si us plau! Torneu a confiar en mi un altre cop, us he fallat però no ho tornaré a fer, us donaré piruletes, globus, posaré l'autopista més barata, us pujaré els impostos, us necessito!". El públic exlcamava espantat davant els seus crits

De cop a l'escenari apareix Alicia Sanchez Camacho i a patades el fa fora. Es posa a davant de tot de l'escenari, mira fixament a tothom als ulls i diu "Atención a todos, veo muchos imigrantes, muchos parados, muchos imigrantes parados y esto es el problema por el que este espectáculo no funciona, porqué el público no se ríe!"

Es tenca el telo i l'aixafen, l'encarregat segurament no era de dretes, o pitjor, ho era més!:

Apareix Albert Rivera amb una màscara i res més, accentuant les seves vergonyes "CREMEM ALS IMMIGRANTS! QUE MARXIN AL SEU PAÍS QUE LA TERRA ÉS NOSTRA" i demana perdò per haver-ho dit en català.

Es tenca el telò i es torna a obrir:

Apareix Joan Puigcercòs per fer l'interludi i recordar-nos a tots que si estem celebrant aquest gran esdeveniment al Palau és perquè ell i els seus amics ho han escollit per quedar-se amb els diners de l'entrada.

Descans i tornem a l'escena:

Apareix Joan Herrera anant amb bicicleta per l'escenari, amb unes rastes que li pengen fins el coll dient que "Catalunya serà verda" però de cop el fum dels cotxes el fa estossegar, caure i estavellar-se contra el decorat.

Finalment, quan tot està pels terres i fet pols...

Apareix Joan Laporta i diu: "JO LLUITARÉ PER UNA CATALUNYA INDEPENDENT!"

El públic s'emociona, criden, aixequen banderes, ho viuen. Veus com els personatges es van transformant al llarg de la funció. Quina creativitat hi creix tot darrera, els personatges que no són gens plans, fan canvis en el gir argumental i canvis en la seva personalitat inesperats, sorprenents!

Els que es disculpen pel que han fet, els que es creixen, els que riuen victoriosos...

La veritat és que no m'enganxa massa l'argument, no vull saber el final, marxo en mig de la funció, entre el guirigall del públic, ningú es dona compte que algú ha deixat de creure en tot aquest teatre.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Al partir

Arden