El gran discurs de merda

Sent jove, treballant amb jove, tenint contacte amb educadors, professors... i tota la panda del gremi te'n adones d'algunes coses.

El discurs és molt senzill. Ens el sabem, l'aprenem i en sentim ultra-crítics, perquè tenim un discurs que és crític amb tot allò que ja era concebut anteriorment. Tenim discursos per tot:

- Al Nadal el més important no són els regals
- Hem d'acceptar als immigrants com si fossin d'aquí
- La dona i l'home són iguals. Les dones que follen molt no són putes i els homes que follen molt no són uns triomfadors.
- Hem de respectar a tothom
- (no cal extendre-ho, ja s'entèn)

I ens ho creiem, i ho prediquem com si fossim profetes. Només hem xupat com una puta esponja allò que hem de dir per no semblar immorals i per ser normals i socials amb tothom. Som la puta crema

Però desprès de les paraules als actes hi ha un abisme que no ens atrevim a creuar.

Som incongruents i irracionals, poc originals perquè fins i tot quan ens sentim super originals amb les nostres conviccions crítiques, ens tornem a convertir en el mateix que ja èrem, però utilitzant unes paraules diferents.

I seguim predicant i vomitant, però seguim gastant la paga doble per Nadal, les dones que follen molt són unes putes zorras porques, els Partits amb polítiques d'immigració estrictes han augmentat el seu nombre de vots i seguim hostiant a les nostres dones.

Som uns gilipolles hipòcrites, uns putos lloros que només sabem repetir paraules.