La vida és Déu
No cal que Déu existeixi perquè la vida et sorprengui, perquè el pur atzar de les circumstàncies ja és en si sorprenent i màgic.
Desprès de quedar-me sorprés trobant-me un cop més (i amb aquest són 3) els candaus de la bicicleta al terra, just al lloc on els havia deixat (Sense bicicleta, evidentment), i desprès de cagar-me en tota la ciutat de Barcelona, país, raça, i posteriroment sentir-me d'una raça diferent. Desprès de no sentir cap mena de remordiment per tenir el sentiment de voler matar a 6.000.000 de gent sacrificant així només a 100 éssers dignes de ser anomenats persones per destrossar i desquartitzar a 5.999.900 escòria. Desprès de tot això em disposava a una estació concreta de Metro on només allà venen la tarjeta que passaria a utilitzar a partir de llavors en endavant. Perquè un no és tonto, i desprès de 3, ja t'han robat fins i tot la vençuda.
Al dirigir-me cap a aquella estació vaig pensar "puc esperar uns quants dies, ja que encara tinc bitllets de fa temps". Així que no vaig anar ni a l'estació habitual, ni a la del bitllet, sinó que em vaig redirigir a una tercera que tenia més a prop.
Ì allà dempeus estaven 3 pacients meus, contents de veure'm (feia uns dies que no hi anava, i entre salutacions em fixo que van arreglats i ben vestits que els veia radiants com mai i em diuen "que han quedat 7 o 8 per sopar dels que tenien permís de cap de setmana, però que no ho expliqui als meus companys". Que no ho expliqui als meus companys?
Dios!
Evidentment que ho hauria d'explicar! Estaven bé, rehabilitats, amb ganes de fer coses a fora, arreglats i maquillats quan a dins de la Clínica no s'atrevien ni a mirar-se al mirall. No era motiu de silenci ni de vergonya sinó de joia.
Així que vaig marxar a casa amb la sensació, no de que m'haguessin robat, sinó amb la sensació que estem fent les coses bé.
I al arribar a casa, llavors va venir el millor...
La vida fins i tot quan no et mira és bella, i quan et mira t'embelleix
(No photo - creat al merda pc de la Clínica)
Desprès de quedar-me sorprés trobant-me un cop més (i amb aquest són 3) els candaus de la bicicleta al terra, just al lloc on els havia deixat (Sense bicicleta, evidentment), i desprès de cagar-me en tota la ciutat de Barcelona, país, raça, i posteriroment sentir-me d'una raça diferent. Desprès de no sentir cap mena de remordiment per tenir el sentiment de voler matar a 6.000.000 de gent sacrificant així només a 100 éssers dignes de ser anomenats persones per destrossar i desquartitzar a 5.999.900 escòria. Desprès de tot això em disposava a una estació concreta de Metro on només allà venen la tarjeta que passaria a utilitzar a partir de llavors en endavant. Perquè un no és tonto, i desprès de 3, ja t'han robat fins i tot la vençuda.
Al dirigir-me cap a aquella estació vaig pensar "puc esperar uns quants dies, ja que encara tinc bitllets de fa temps". Així que no vaig anar ni a l'estació habitual, ni a la del bitllet, sinó que em vaig redirigir a una tercera que tenia més a prop.
Ì allà dempeus estaven 3 pacients meus, contents de veure'm (feia uns dies que no hi anava, i entre salutacions em fixo que van arreglats i ben vestits que els veia radiants com mai i em diuen "que han quedat 7 o 8 per sopar dels que tenien permís de cap de setmana, però que no ho expliqui als meus companys". Que no ho expliqui als meus companys?
Dios!
Evidentment que ho hauria d'explicar! Estaven bé, rehabilitats, amb ganes de fer coses a fora, arreglats i maquillats quan a dins de la Clínica no s'atrevien ni a mirar-se al mirall. No era motiu de silenci ni de vergonya sinó de joia.
Així que vaig marxar a casa amb la sensació, no de que m'haguessin robat, sinó amb la sensació que estem fent les coses bé.
I al arribar a casa, llavors va venir el millor...
La vida fins i tot quan no et mira és bella, i quan et mira t'embelleix
(No photo - creat al merda pc de la Clínica)
Comentarios
Joder a quina merda de ciutat que vius tu!
I en tens una altra o no? Si et pilles una així de segona mà mig petada segur que no te la roben!