Tack

Obria un armari a les golfes i en treia una caixa grossa plena de pols, mal precintada, perquè en el moment que la va enterrar es va creure que la tornaria a treure aviat, i no feia falta tancar-la amb massa cura. S'enganyava.

Però havien passat anys i anys, i ell s'havia alimentat de tanta merda que ja ni distingia quina part n'era la seva pròpia essència, i quina part s'havia convertit en aquella massa indefinida putrefacte. Només era aquell mort que vivia, aquell que vivia mort.

De la caixa de cartró en sortia una màquina d'escriure vella, atrotinada i plena de pols. Si ningú l'havia tocat més havia de funcionar tant bé com l'últim cop, excepte els accents, mai havien marcat prou bé, però no importava. Era de bones paraules, de bon contingut però de mala ortografia. Ja tenia l'excusa perfecte per equivocar-se un cop més, "eren els accents", podia dir a tothom.

Se la posà a sobre de la taula del menjador i assegut en una cadira incòmode va començar a escriure un títol: "Dir adéu, mai hagués pensat que fos tant fàcil". Mai s'haguès pensat que fos tant difícil.

La Olivetti no funcionava sola, necessitava d'uns dits, i els seus dits ja no funcionaven amb el seu poder de pensament, doncs aquest s'havia exhaurit. Whisky bo (i no aquella merda americana de Jack Daniels) era la sang que el feia funcionar, era la gasolina, era el cor que bombejava un altre cop, era la sàvia, era ell, era l'única merda que el netejava per dins, era l'única gota de vida que li quedava. La seva vida ja no estava en ell, estava emmagatzemada en una ampolla de vidre fràgil i eterna alhora.

"McCallan, McCallan" parlava amb el seu alter ego, "diga'm tu com cony em dic adéu a mi mateix". Però l'ampolla no responia. "McCallan, McCallan, hòstia! Diga'm com cony sóc, diga'm qui cony sóc!". Beguent l'última gota d'aquell licor ben fermentat i fent-la esclatar contra el terra en centenars de trossets de vidre.

McCallan no responia, McCallan no era ningú. Olivetti ja funcionava quasi sola.

Els dits li volaven com un pianista virtuòs sobre les tecles d'aquella màquina vella. L'esperit li bullia.

Posseït per el seu propi fantasme, lliure escriptor en lúgubres condicions, ferit de la vida i cercador de la mort.

Al matí següent es despertà vomitat per sobre, vomitat a la màquina i havent vomitat sobre la seva última creació. Afectat més per l'estat de la màquina que no per les condicions en les que es trobava, llençà a la paperera el text inacabat i inentel·ligible a causa dels seus àcids viscerals.

Revisà cada tecla de la màquina desprès de netejar-la amb amor. Es donà compte que la "ç" havia deixat de funcionar. Només hauria de començar a escriure en castellà, no tenia massa importància.

Desprès de la mala sort de perdre una llengua sencera en una tecla, recordà com es va espatllar la tecla dels accents. Una nit més com aquella i hauria de comprar-se una màquina nova.

Va agafar la caixa de fusta d'on l'havia tret, la va guardar sense precintar. Sabia que en no massa temps hauria de tornar a repetir el seu ritual de purificació, així que no valia la pena desar-la amb massa cura.

Es va dutxar, es va posar una camisa negre i va tornar al lloc que li corresponia, allà on la gent l'esperava, aquella gent que no sabia que el dolor de l'ànima tenia un límit i que no tot es podia empassar, i que quan un està ple de merda, o es suicida o beu fins a vomitar per tornar a recuperar la integritat.

Era un dimecres de ressaca, un dimecres feliç, un dimecres nou, el primer dimecres en molts anys de somriures sincers, un nou dimecres en el que ell mateix se'n recordava que havia nascut per fingir.

Nascut per fingir, així era ell, això era l'únic que es podia llegir en aquell full brut.