Només eren cabells...

Allò que tocaven aquelles mans al·lienes. Aquelles no eren les seves mans. Sempre havien estat les seves mans les que podien acariciar els cabells foscos de la Mireia amb aquella tendresa. No n'hi havia hagut mai cap altres que poguessin tocar-la d'aquella manera.

Fins aquella nit.

Ells dos havien estat junts tota la vida, com aquell qui diu. Es van conèixer a l'escola, tot i que allà l'únic que forjaren fou una forta amistat. Per sort o per fortuna, o per totes dues o per cap d'elles van anar a parar a la mateixa classe també a l'institut, i allà es van mirar diferent.

A l'arribar al nou Institut anaven amb gent nova, i els dos sempre havien estat molt tímids, així que es van agrupar. Fins que alguna cosa va anar creixent. Recorda aquella nit que ella es va pintar els llavis de color vermell, li va dir que semblava una treballadora "eròtico-financera". Ella es va enfadar i s'ho va treure ràpid. Però a ell li havia encantat.

Allà va ser el primer cop que va voler besar-la. Ella des que es van conèixer que mai havia imaginat en fer un petò a algú que no fos ell.

Era més evident per tota la gent del seu voltant, més evident que no pas per ells. Així que va complicar les coses el fet que ho sabés tothom més bé que ells. Doncs per no complaure a tothom, s'amagaven el que sentien.

La Mireia va acabar fent el pas, un dia desprès d'haver entrat a l'habitació d'ell i remenant els calaixos mentres ell estava al lavabo, va trobar una foto seva retallada en forma de cor. "Que cursi" va pensar, però confirmava tots els seus dubtes, i donava via lliure per poder estar amb ell.

La cosa rutllava, van ser la parella de l'any. Tots els seus antics companys se n'alegraven, tots els nous companys se'n enorgullien i feien comentaris de l'estil "a què esperàveu"?

Esperaven el moment adeqüat, ni més ni menys.

Van anar a viure junts a l'acabar l'Institut a compartir un pis a Madrid amb altres companys que van trobar per internet. Compartien habitació i llit així el preu era més assequible. Quantes vegades havien parlat de casar-se? Quantes vegades havien pensat en treballar algun lloc a mitja jornada i intentar pagar-se un lloguer per ells sols, i demanar ajuda als pares amb els gastos extres.

"Què va passar?" es preguntava mentres mirava com li tocaven el cabell. "Segueixo sense entendre què va passar". Va seguir recordant com s'havia anat desenvolupant la seva història menres la cambrera li deia "són ocho euros guapo" per un got amb tres glaçons i whisky Ballantine's. Ni la va mirar, ni es va donar compte de la gran estafa que suposava pagar aquell preu aquella per beguda alcohòlica vomitiva mal fermentada. Simplement va pagar.

Un dia va arribar la Mireia al pis on vivien, a l'habitació dient que tenia ganes de provar coses noves, d'estar amb més gent, de conèixer més nois, de no tancar-se a la vida, de fer una mica més la seva, de guanyar independència, que no era ell sinó ella. I ell li va dir que l'esperaria, li va dir que volia saber que havia fet malament. Però ell ho havia fet tot bé, però ella encara no havia fet tot el que desitjava.

No estava preparada.

Ell mai li va preguntar a la Mireia durant aquells mesos que havien estat separats amb quantes persones havia estat al llit. Sabia que més d'una, sabia que no era propi d'ella. Però esperava que ella pogués tornar a on era, pogués tornar a buscar-lo on l'havia deixat aparcat.

Durant uns mesos ella va anar a viure fora, i ell no va gosar preguntar massa. No volia saber, no volia plorar, només volia que tornés i perdonar-la per tot.

I una nit de pluja ella va tornar, va picar el timbre i va arribar amb dues maletes i totes les seves coses a dintre, i quan va intentar obrir la boca ell la va fer callar i li va dir "és igual, és igual, benvinguda a casa teva".

"Venga guapo, el quinto te lo regalo, invita la casa" i li va clucar l'ullet deixant-li a sobre un got de tub amb tres glaçons i quatre dits de Jack Daniels. Va somriure forçadament i li va mirar els llavis. Ell feia temps que no mirava a ningú als ulls, no es creia digne. Només era espectador d'aquells cabells que ara estaven tant lluny d'ell.

"Tornar va ser un error" seguia cavil·lant. Van aguantar dos mesos més. El que ella havia tingut eren tant sols històries físiques, sexe fort, cavalcant sobre altres membres diferents, provant tot allò que sempre havia fet amb altres persones, i es donava compte que faltava alguna cosa més. La Mireia es sentia culpable i ell ignorant perdonava sense saber el pecat. Era cec. I aquesta falta d'acceptació precisament, aquesta misericòrdia indiferent a ella la va fer oblidar.

Així aquest cop quan ho van deixar va ser diferent, perquè ella li va dir que "ja no sentia el mateix". Ell li va pregar que no marxés, es va posar de genolls, es va humillar, es va rebaixar. I aquesta reacció va demostrar a la Mireia que havia de marxar.

Desprès d'això havien tingut una bona relació, cap dels dos havia pogut estar amb ningú més. La Mireia ja no tenia ganes de sexe salvatge. Ell només pensava en ella, perdut sense esperança.

La Mireia pensava que podria haver-hi la possibilitat de remuntar-ho, però ell no tenia aquell esperit de lluita incansable, ell ja s'havia ressignat a perdre-la, però no a oblidar-la.

Sovint seguien fent activitats junts amb els amics en comú. Es tenien bona relació, respecte, es parlaven sovint i s'explicaven com es sentien, com estaven i com anaven les coses. Però aquell dia va passar una cosa diferent.

"Chico deberías parar, esta ya es la séptima" es va preocupar la cambrera veient-lo amb la mirada apagada i perduda mirant a la Mireia i amb un nou got amb tres glaçons de whisky barat. Cutty Shark potser?

Els seus cabells negres, els de la Mireia, els que un dia havien estat de les seves gemmes dels dits. Aquells cabells negres que no havien canviat dels 5 als 25. Aquells 20 anys havien estat més curts o més llargs però sempre negres i sempre llisos. Sempre estirats i sempre acariciant-li les espatlles.

Aquells cabells que el connectaven amb la realitat. Ara eren d'unes mans al·lienes. No sabia si aquelles mans també li tocarien els pits, si li tocarien la pell, si li acariciarien el coll. No ho sabia, probablement no, era un bon amic i no ho faria.

Només era una mostra de tendresa amistosa. Però aquells tres dits tocant els cabells de la Mireia ho canviaven tot, aquell gest sutil i aparentment buit significava una cosa de vital importància.

Ella estava preparada per tornar a començar, i ell desprès d'un Nº 7 Old Shot també.