Claudia i Joan
- Entrada formulada a partir de posar a prova les crítiques més recents que he rebut -
La Claudia era una noia (perquè ara ja és una dona gran i àvia de tres néts) amb la mirada molt profunda i amb uns ulls que jugaven a ser verds i marrons segons l'antull del dia.
En Joan era un noi (perquè ara ja és un home gran i avi de tres néts) senzill, poc xerraire i no gaire entremeliat, amb un gran cor i sempre disposat a ajudar als altres.
La Claudia i en Joan es van conèixer a l'escola, quan tenien sis anys. Els primers anys no havien jugat mai junts. Anaven a classes diferents tot i que feien el mateix curs però no solien ajuntar-se els respectius grups durant l'hora del pati. Els amics d'en Joan jugaven a futbol i ell els seguia, les amigues de la Claudia saltaven a la corda o seien a parlar mentre es feien cues i trenes al cap.
Quan si van començar a relacionar-se va ser quan estudiaven l'Educació Secundària. L'escola on havien estudiat només es podia fer fins a sisé de Primària, amb el qual tots els nens s'escampaven i es repartien per els Instituts de la zona. Com els primers passos en un nou lloc sempre són difícils, i més quan la gent ja es coneixen entre ells, un tendeix a agrupar-se amb els que comparteixen la seva mateixa condició.
I així va ser com la Claudia i en Joan van començar a parlar. Pocs eren els que havien anat a parar del Ramón Reig al Sant Vicenç de Paúl al barri de Sants, i es van reconèixer de seguida el primer dia.
Poc a poc la por inicial es va anar dissipant i els membres del grup es van anar separant per obrir les portes a tot aquell munt de gent nova que s'havia presentat en les seves vides.
Durant els quatre anys que va durar la Secundària van passar moltes coses: la Claudia va tenir el seu primer nòvio, que li va durar 4 mesos, en Joan es va fer el seu primer petò, va tenir el primer rotllo i per poc li fan una mamada (llàstima Joan, llàstima!)
Però el més important és que la seva amistat es reforçava. I quan l'amistat entre un home i una dona es reforça, és que està a punt de petar la corda i un dels dos perdre la xaveta per l'altre. Aquest cop va ser en Joan, que un dia es va despertar pensant que no hi havia noies com la Claudia.
- No hi ha noies com la Claudia... - va pensar, i va pensar també que no s'hi havia fixat mai, però que amb els anys s'havia posat preciosa, havia començat a agafar cos de dona.
- No m'hi havia fixat mai... però amb els anys s'ha posat preciosa, ja comença a agafar cos de dona.
I així va començar a sentir allò que en diuen amor i que els adolescents senten amb força. Però la Claudia no veia a en Joan amb els mateixos ulls, fins que una nit de "juerga" en Joan es va liar amb una noia del grup en una festa a casa d'un noi del grup, i ella li va proposar anar a l'habitació per follar i en Joan va dir que no estava preparat:
- No, és que no estic preparat.
I la noia va agafar una ratllada monumental i va començar a còrrer com la pòlvora que si en Joan no es volia follar a aquell tros de dona és que deuria ser burro o marica. Però quan la Claudia li va preguntar perquè no s'havia follat a la seva amiga ell només li va poder dir que perquè l'estimava a ella.
- Perquè t'estimo a tu...
I a la Claudia va tenir una pertorbació espai-temporal i el món se li va capgirar i l'estòmac li bramava mentres el cor saltava sense parar. Li va dir que no, però al cap d'un mes ja estaven sortint.
Quan van començar la gent deia que era d'aquelles relacions que durarien per sempre. I és cert, anava a durar per sempre. S'estimaven molt.
Al llarg dels següents anys van trobar algunes dificultats: homes que apareixien per fer proposicions indecents a la Claudia, la distància de viure a llocs diferents durant els anys d'Universitat... i poc més.
Perquè en Joan en prou feines tenia èxit amb les dones, ni li interessava massa. Era un tio que no prenia alcohol i que no fumava. Només un cop va provar una calada de maria i no li va agradar gens. No li parlis d'altres drogues ni de cap bici, sexe lo just i necessari amb les quatre postures reglamentàries. Ell era un conformista ambiciòs. Quina cosa més rara...
La Claudia va tenir un parell de crisis perquè durant els anys d'universitat va conèixer un noi que li agradava, però mai va acabar de passar res i al final va tenir claríssim que ella només tenia ulls per en Joan.
A l'acabar l'universitat els dos van trobar feina i es van poder agafar un pis plegats. Als 27 anys es van casar i als 29 ja tenien la primera criatura. Als 32 la segona i per sort ja tenien la hipoteca pagada. Als estius anaven de vacances a un poble petit de la Costa Brava a passar un parell de setmanes amb les criatures fins que van ser grans i ja escollien ells què fer amb els seus diners i les seves vacances.
I fins al dia d'avui, amb 70 anys que es conservaven perfectament, portaven 5 anys jubilats fent el mateix cada dia. Fins que a en Joan un dia el cervell se li va regirar i va pensar.
En Joan va començar a pensar en tot el que podria haver fet: Cardar el camp i deixar la seva feina de merda contant tot el dia números i parlant amb papers, follar-se a una guarra mal maquillada d'aquelles que amb quatre moviments de cadera et fa escòrrer, fotre's de whisky fins al coma etílic i despertar-se desitjant la mort.
El tio es va adonar que havia tingut la vida més avorrida i monòtona de la història de la humanitat, que escrita en un llibre resultaria un "worst-seller" vomitiu. Que en prou feines havia explorat com de merda en podria arribar a ser l'existència humana però alhora magnífica explorar els racons més foscos de la seva ànima. Com de divertida podria arribar a ser la decadència que descriu qualsevol blogger aficionat a tractar sobre els tòpics de les putes, el whisky i el sexe.
Fart del record de la seva pròpia vida va agafar una pistola i es va fotre un tret al cervell, esquitxant de sang un menjador net amb olor a detergent d'aloe vera.
"Muraleja" : Els meus personatges són relativament tòpics i bastant típics, però segurament sempre és més interessant parlar de les coses que remouen que no de les coses més normals. O intentar parlar d'allò que un més coneix.
PD: Solc ser més indulgent amb les crítiques, però volia provar de fer-me el durillu, desprès de tant temps sense tocar el blog, alguna cosa per fer d'entrenament...
La Claudia era una noia (perquè ara ja és una dona gran i àvia de tres néts) amb la mirada molt profunda i amb uns ulls que jugaven a ser verds i marrons segons l'antull del dia.
En Joan era un noi (perquè ara ja és un home gran i avi de tres néts) senzill, poc xerraire i no gaire entremeliat, amb un gran cor i sempre disposat a ajudar als altres.
La Claudia i en Joan es van conèixer a l'escola, quan tenien sis anys. Els primers anys no havien jugat mai junts. Anaven a classes diferents tot i que feien el mateix curs però no solien ajuntar-se els respectius grups durant l'hora del pati. Els amics d'en Joan jugaven a futbol i ell els seguia, les amigues de la Claudia saltaven a la corda o seien a parlar mentre es feien cues i trenes al cap.
Quan si van començar a relacionar-se va ser quan estudiaven l'Educació Secundària. L'escola on havien estudiat només es podia fer fins a sisé de Primària, amb el qual tots els nens s'escampaven i es repartien per els Instituts de la zona. Com els primers passos en un nou lloc sempre són difícils, i més quan la gent ja es coneixen entre ells, un tendeix a agrupar-se amb els que comparteixen la seva mateixa condició.
I així va ser com la Claudia i en Joan van començar a parlar. Pocs eren els que havien anat a parar del Ramón Reig al Sant Vicenç de Paúl al barri de Sants, i es van reconèixer de seguida el primer dia.
Poc a poc la por inicial es va anar dissipant i els membres del grup es van anar separant per obrir les portes a tot aquell munt de gent nova que s'havia presentat en les seves vides.
Durant els quatre anys que va durar la Secundària van passar moltes coses: la Claudia va tenir el seu primer nòvio, que li va durar 4 mesos, en Joan es va fer el seu primer petò, va tenir el primer rotllo i per poc li fan una mamada (llàstima Joan, llàstima!)
Però el més important és que la seva amistat es reforçava. I quan l'amistat entre un home i una dona es reforça, és que està a punt de petar la corda i un dels dos perdre la xaveta per l'altre. Aquest cop va ser en Joan, que un dia es va despertar pensant que no hi havia noies com la Claudia.
- No hi ha noies com la Claudia... - va pensar, i va pensar també que no s'hi havia fixat mai, però que amb els anys s'havia posat preciosa, havia començat a agafar cos de dona.
- No m'hi havia fixat mai... però amb els anys s'ha posat preciosa, ja comença a agafar cos de dona.
I així va començar a sentir allò que en diuen amor i que els adolescents senten amb força. Però la Claudia no veia a en Joan amb els mateixos ulls, fins que una nit de "juerga" en Joan es va liar amb una noia del grup en una festa a casa d'un noi del grup, i ella li va proposar anar a l'habitació per follar i en Joan va dir que no estava preparat:
- No, és que no estic preparat.
I la noia va agafar una ratllada monumental i va començar a còrrer com la pòlvora que si en Joan no es volia follar a aquell tros de dona és que deuria ser burro o marica. Però quan la Claudia li va preguntar perquè no s'havia follat a la seva amiga ell només li va poder dir que perquè l'estimava a ella.
- Perquè t'estimo a tu...
I a la Claudia va tenir una pertorbació espai-temporal i el món se li va capgirar i l'estòmac li bramava mentres el cor saltava sense parar. Li va dir que no, però al cap d'un mes ja estaven sortint.
Quan van començar la gent deia que era d'aquelles relacions que durarien per sempre. I és cert, anava a durar per sempre. S'estimaven molt.
Al llarg dels següents anys van trobar algunes dificultats: homes que apareixien per fer proposicions indecents a la Claudia, la distància de viure a llocs diferents durant els anys d'Universitat... i poc més.
Perquè en Joan en prou feines tenia èxit amb les dones, ni li interessava massa. Era un tio que no prenia alcohol i que no fumava. Només un cop va provar una calada de maria i no li va agradar gens. No li parlis d'altres drogues ni de cap bici, sexe lo just i necessari amb les quatre postures reglamentàries. Ell era un conformista ambiciòs. Quina cosa més rara...
La Claudia va tenir un parell de crisis perquè durant els anys d'universitat va conèixer un noi que li agradava, però mai va acabar de passar res i al final va tenir claríssim que ella només tenia ulls per en Joan.
A l'acabar l'universitat els dos van trobar feina i es van poder agafar un pis plegats. Als 27 anys es van casar i als 29 ja tenien la primera criatura. Als 32 la segona i per sort ja tenien la hipoteca pagada. Als estius anaven de vacances a un poble petit de la Costa Brava a passar un parell de setmanes amb les criatures fins que van ser grans i ja escollien ells què fer amb els seus diners i les seves vacances.
I fins al dia d'avui, amb 70 anys que es conservaven perfectament, portaven 5 anys jubilats fent el mateix cada dia. Fins que a en Joan un dia el cervell se li va regirar i va pensar.
En Joan va començar a pensar en tot el que podria haver fet: Cardar el camp i deixar la seva feina de merda contant tot el dia números i parlant amb papers, follar-se a una guarra mal maquillada d'aquelles que amb quatre moviments de cadera et fa escòrrer, fotre's de whisky fins al coma etílic i despertar-se desitjant la mort.
El tio es va adonar que havia tingut la vida més avorrida i monòtona de la història de la humanitat, que escrita en un llibre resultaria un "worst-seller" vomitiu. Que en prou feines havia explorat com de merda en podria arribar a ser l'existència humana però alhora magnífica explorar els racons més foscos de la seva ànima. Com de divertida podria arribar a ser la decadència que descriu qualsevol blogger aficionat a tractar sobre els tòpics de les putes, el whisky i el sexe.
Fart del record de la seva pròpia vida va agafar una pistola i es va fotre un tret al cervell, esquitxant de sang un menjador net amb olor a detergent d'aloe vera.
"Muraleja" : Els meus personatges són relativament tòpics i bastant típics, però segurament sempre és més interessant parlar de les coses que remouen que no de les coses més normals. O intentar parlar d'allò que un més coneix.
PD: Solc ser més indulgent amb les crítiques, però volia provar de fer-me el durillu, desprès de tant temps sense tocar el blog, alguna cosa per fer d'entrenament...
Comentarios
El llenguatge m'ha semblat més tosc i groller que l'habitual (és que algunes de les crítiques es per utilitzar un vocabulari massa tècnic?). És extrany també que no sigui algun vici el tret característic d'algun dels personatges (és que algunes de les crítiques es per relacionar personatges amb beguda, sexe o drogues?).
Però saps què? Tu creus en tot això de l'inconscient? Perquè jo no ho tinc gaire clar però crec que et diré una cosa que no t'has adonat conscientment però que resta al teu subconscient. Ja el títol sembla bastant evident però amb les dues primeres descripcions, m'ha entrat por. No sé si recordes el David Guapo (sí, aquell que surt per la tele, està al teatre i ara tothom coneix i li agrada). Doncs té una cançó que segur recordes que es diu Claudia y Juan i diu "Claudia era una chica de mirada muy profunda y de garganta del color azul del mar. Juan por otro lado era un tipo muy cerrado un artista en esto de la soledad." Potser que aquesta informació hagi aparegut sense consciència a l'hora de fer l'entrada o és que és un guiño conscient i la meva paranoia considerable?
Espero que sigas escribiendo lo que quieras, y sobre lo que quieras, escribir.