Adeu

Suposo que faig tard en dir tot això, també perquè no he tingut temps, també perquè ara que ha acabat Octubre i comença Novembre cal fer un “remember” d’algunes situacions paral·leles que he viscut i amb una temàtica molt semblant. Octubre ha estat un mes de adéus i de pena, però també ha estat un mes de ràpida acceptació.

Perquè no, el dol és bell i un ha d’aprendre a acomiadar-se i a saber reconèixer que les coses es mouen, que el món és foc i que la flama sempre canvia, que el riu mai és el mateix. Un gran home va dir en una entrevista a La Vanguardia “si no te renuevas en un mundo donde manda la innovación, estas muerto”.

D’acord, era jo en una entrevista “fake”.

La qüestió també és que una molt bona cançó de Bob Dylan diu que “els temps estan en canvi”. I això val per sempre. Per ara, per ahir, i per ara una altra vegada, que no és el mateix ara que he dit abans.

Ell que va marxar a Escòcia en busca d’alguna cosa nova, una ruptura i un canvi per a sentir-se més feliç, menys ofegat i més lliure.

Ella que va marxar a Mèxic a trobar-se amb el seu amor, deixant amics, família i feina. Perquè l’amor és un motor.

Ells, sobretot ells que els he vist créixer, que han estat com filles per mi, que han après a frivolitzar a la vida, que han après a fer-se gran i a enfrontar-se a un món difícil, han après de la il·lusió, de les ganes i de com tot pot reduir-se a un absurd. Que han après a somriure i a convertir-se en animals, en porcs. Han après a guanyar-se les coses, han après que a vegades la vida és injusta i que a vegades encara que no ho vulguis les coses s’han de fer, i algú ho ha de fer. Crec que tot allò que han après és més fàcil que ho diguin elles, però jo estic convençut que el que a mi m’han donat, primer de tot, que ja no ho puc perdre, i segon, que no crec que ningú altre ho pugui donar.

A tots vosaltres us estimo, us trobaré a faltar, però no massa perquè accepto que tot continua.