Déu era polític
La política és com la religió. És com, es refereix a una analogia, una analogia vaga i banal que no està lliure de crítiques, justament per la seva vaguetat i la poca concrecció de la comparació, però no és sinó interessant el fet de poder comparar.
Creiem en Déu alguns de nosaltres. Cadascú en el seu, siguis judaista, cristià, islamista... Déu seria la política, i cadascuna de les tradicions religioses en seria el seu partit, cadascú te l'enfoca diferent, tots prediquen valors i realitat, tots prediquen un bé millor, un bé suprem.
Tot i així hi ha gent que no creu en les institucions religioses, hi ha gent que creu que hi ha alguna cosa més, un Déu, un demiurg, un logos, un cosmos, energia, el que sigui però està clar que cap de les institucions ho pot explicar prou bé, o en volen treure un benefici.
Hi ha gent que vota en blanc, els que resen a casa, els que saben que hi ha alguna cosa més però no saben què.
Hi ha gent que definitivament ha deixat de creure en tot desprès de no veure ni un xic de llum ni un xic de realitat en les paraules llunyanes. Hi ha gent que ja no vota. No per passotisme, sinó per decisió. És diferent aquell que no vota per la inèrcia de no haver de fer res, que aquell que decideix no anar a votar.
Hem de pensar en un èsser perfecte, raò absoluta, Déu, a qui votaria?
Comentarios
Tot i que, com diu el gallego, "son muy socialistas"
Suposu que aquesta nit o demà en faras una altra amb allò que deu estar passant ara...
Per cert, respecte a lo dels vots en blanc; no sé si et sona aquest llibre del Saramago:
Ensayo sobre la lucidez. Durante las elecciones municipales de una ciudad sin nombre, la mayoría de sus habitantes decide individualmente ejercer su derecho al voto de una manera inesperada. El gobierno teme que ese gesto revolucionario, capaz de socavar los cimientos de una democracia degenerada, sea producto de una conjura anarquista internacional o de grupos extremistas desconocidos. Las cloacas del poder se ponen en marcha: los culpables tienen que ser eliminados. Y si no se hallan, se inventan. Con esta obra, Saramago, un escritor que se ha convertido en la conciencia lúcida de una época cegada por los mecanismos del poder, lanza una llamada de alerta: «Puede suceder que un día tengamos que preguntarnos Quién ha firmado esto por mí». Ese día puede ser hoy.