Good News

Recentment una companya va venir amb una notícia increïble, va arribar plorant emocionada i repetint "mi hermana no tiene cáncer, mi hermana no tiene cáncer". Quan feia poc se l'hi havia diagnosticat un i últimament tornava a tenir algun símptoma molt sospitós.


Tothom va anar a abraçar-la somrient, i ella plorava amb un somriure d'orella a orella. Jo estava entre les abraçades fascinat. No només alegrat per la gran notícia, si no perquè em costava entendre-ho.


M'explico


Podia entendre que el que ella estava visquent era una alegria immensa, descomunal i descontrolada. I no és que jo no n'hagi viscut mai d'aquestes, però la veritat és que no em podia posar a la seva pell. Per més que ho intentès no podia, no penso que hagués passat per res comparable a això, crec que em podia fer una idea del que sentia però només es quedava a això, en una idea, no hi havia una empatia verdadera o una compassió. Hi havia un enteniment.


I l'únic que li vaig poder dir va ser "me alegro tanto, tanto! Es que no puedo ni imaginarme como debes sentirte, soy incapaz" i m'emocionava amb ella.


Em vaig donar compte de les meves pròpies limitacions al entendre a l'altre gent, aquesta necessitat de "empatia" que ens diuen que és tant important i que tothom hauria de tenir. Amb ella vaig descobrir que hi ha situacions que ens desborden, que creiem que entenem i podem posar-nos a la pell dels altres, però hi ha coses realment autèntiques que s'allunyen molt de nosaltres. Coses úniques.


I no és cap problema.


Em va emocionar veure-la tant contenta, em va emocionar la notícia, em va emocionar la veritat del que ella sentia i em va emocionar tanta felicitat.


Espero i desitjo que no paris de rebre bones notícies!