Guain an guisqui plis

"Para el cotxe, és aquí", deia bruscament l'home que seia al meu costat.

"Té. agafa-ho, no t'esperis aquí, dona la volta a la mansana i m'esperes a aquella cantonada" deia senyalant la cantonada per la qual havien passat per davant, que es veia des d'on estavem, alhora que em donava una ampolla de vi oberta, beguda a la meitat.

Amb el cotxe arrancat, començo a donar la volta a l'edifici que havia entrat l'home, una mà al volant i l'altre a l'ampolla de vi. Anant amb segona era una velocitat suficient com per poder conduir amb l'ampolla a la boca. Mai m'havia sentit tant a gust delinquint. Mai m'havia quedat un sabor tant bo de boca. Estimo lo meva terra, però també estimo la Ribera del Duero. Denominació d'origen. Sense propagandes, veritats absolutes.

Arribo a la cantonada que haviem quedat. Un quart d'ampolla a les mans. Una iaia creua el carrer i penso en l'entrada anterior (tot i que jo només sóc un personatge de ficció), penso que ningú es tragaria la merda que la iaia s'ha atropellat sola.

Que coherent, encara puc amb mes. Queda un cul.

Veig que surt corrents l'home que havia entrat a l'edifici, me'l trobo vestit d'òs panda i escupo brutalment les últimes gotes d'aquell vi negre que em deleitava.

"No té cap puto sentit, és tot un somni?". Efectivament, era un somni.

A la realitat jo estaria beguent whisky, i l'home ja aniria disfressat.

I sens dubte, hagués atropellat a la iaia.