SpiderWoman

Ella era una aranya, jo ja ho sabia, però vaig fer veure que no.

Ja només quan la vaig veure per primer cop, amb aquells ulls negres penetrants i que em miraven des de lluny vaig començar a sospitar de la seva verdadera naturalesa. Allà vaig començar a creure que podria ser una aranya.

I poc a poc s'anava apropant, d'amagatotis, com aquella qui no vol la cosa, però la volia, tenia una presa al cap i al cor i era infalible. I jo que la sobrevolava l'anava observant, de què estava feta.

Tenia aquelles mans i aquelles mans amb moviments dolços que encisaven i hipnotitzaven, aquells cabells també negres com els ulls que s'oloraven des de la llunyania, i que al tocar-los et senties com quan toques el cel.

Els llavis i el somriure mentider que cridava "apropa't" quan en realitat et volia dir "et devoraré". Llavis tendres, un reclam del bes que busca un lloc on morir tranquil.

I tot el seu cos es movia i s'endolcia en si mateixa com si fos mel.

Em vaig anar apropant i em vaig anar donant compte de totes les sensacions que tenia, i com més m'apropava més intenses eren. Com més m'apropava més senzill era donar-me compte de la seva naturalesa. Fins que em vaig apropar el suficient com per poder assegurar que si era una aranya.

A aquella distància ella encara no em podia atrapar, podia ser lliure i fugir de les seves mandíbules. Sigui com sigui, i no per massoquisme, em vaig llençar de cap a la seva teranyina, com un suicida, un kamikaze de les sensacions. Em vaig començar a moure impossibilitant-me a fugir i esperant a ser devorat per la seva bellesa.

Jo era una presa fàcil, si, però per ella era una presa segura.