Cinema

Que què tenim? Dels productes que podem dir que tenim característics de la nostra terra, ens atribuïm alguns dels més grans artistes, escriptors i pintors, alguns dels llocs més característics i grans personatges històrics.

Des de la Fageda d'en Jordà a Mercè Rodoreda, de Lluïs Companys a Salvador Dalí, de Quim Monzó a la plana de l'Empordà, de Sant Martí al Canigó, de la Muga als Aigüamolls. de la Sagrada Família de Gaudí a Montserrat Cavallé, de Besalú a Cadaqués, de Miró a Camprodón, del Celler de Can Roca als vins del Penedès, del Barça al Puigneulòs.

Sens dubte tenim un territori envejable, una riquesa paisatgística incomparable que ha acollit una història i uns personatges únics. I per exemple, tot just ara comencem a recollir algunes de les grans llavors plantades, per exemple en el terreny esportiu, culinari o cinematogràfic.

En aquest últim fa no masses anys estàvem immersos en el gènere "Cine Español", i que per sort, aquest gènere s'ha pogut anar dividint en subgèneres, treient el terme del cutrisme cinematogràfic al merescut respecte que mereix. De la mateixa manera quan es va escindir el "Cinema Català" de "l'Español" i també ha agafat altres tonalitats, separant l'origen del film del gènere.

En aquest sentit, un dels grans gèneres, si no m'equivoco, exclusiu dels catalanoparlants és el bateig que s'ha fet als gèneres entre el terror i el gore, que en català tota la vida ha estat catalogat com a "pel·lícula de Sang i Fetge". Sempre m'ha fet molta gràcia aquesta catalogació, que mès que un gènere propi del cinema català és una manera en com els catalanoparlants en diem d'un determinat gènere que ja existia.

El Sang i fetge em sembla una mostra fantàstica de com es pot anomenar amb certa ingenuïtat i d'una manera genuïna alhora. Penso que és una manera de fugir dels tecnicismes, molt més proper a lo col·loquial i quotidià, molt més el dia a dia de la gent que viu en aquesta petita zona.

Penso que és un subgènere que ha quedat oblidat, tant perquè ja ha perdut la seva popularitat i alhora perquè en les crítiques cinematogràfiques s'ha entrat en una americanització dels gèneres i s'ha especialitzat de tal manera que el més convencional és saber del que estàs parlant o no parlar.

A mi m'agradaria que la gent deixès de fer veure que sap del que està parlant i tornèssim a aquella època en què res era tant concret i que tot allò que fes por, fos violent i sanguinari que tornés a remoure'ns l'estòmac i la bilis, que tornessim a fer al·lusió als elements físics més presents en aquest tipus de pel·lícules: La Sang i el Fetge.

Ñam!