Incomoditats

Ja s'estava tancant la porta de l'ascensor quan la meva veïna al quart pis va tancar la porta de casa seva i va dir "espera'm!, que baixo amb tu".

És un edifici petit amb pisos petits apartat del centre de la ciutat on hi viuen parelles de vells majoritariament que decideixen buscar una vida més tranquil·la que la del soroll dels cotxes, del metro i de l'aire viciat i impossible de respirar. Una autèntica llar de jubilats si no fos per excepció del quart A on visc jo, i al quart B que viu la Sasha.

La Sasha és una noia jove, independent que va marxar de casa als 18 anys per treballar i viure la seva vida independentment de les ajudes familiars. Sempre ha hagut d'anar a viure als suburbis o zones allunyades on els preus dels lloguers estaven més econòmics. "Jo no necessito els diners dels meus pares! Si ells són rics doncs que s'ho quedin ells!", deia sempre. Una noia preciosa i delicada, algún cop l'havia convidat al pis a prendre alguna cervesa, però portavem una relació cordial amb certa distància, tot i que a mi sempre m'ha causat certa atracció... i en certs moments crec que ha estat recíproca.

Els veïns quan veuen gent jove per abaix de l'edifici tots els veïns ja els envien directament cap al quart. No hi ha més gent jove. Al haver tancat la porta de l'ascensor amb els dos a dintre, es va començar a sentir una lleugera pudor característica de la formació de gasos al budell, la inconfusible olor que produeix el gas metà.

Quan l'ascencor va baixar es va començar a fer present i evident la pudor. Al donar-me'n compte vaig pensar que ella també se'n estaria donant compte. I a jutjar per la cara que posava, ella ja se'n havia donat compte.

Vaig començar a mirar amunt, avall, incomodat per aquella pudor que jo no havia provocat. Potser havia estat el veí anterior que havia deixat l'ascensor impregnat de la seva ventositat visceral, un desbudellament espontani que havia regalat al següent usuari que es disposés a utilitzar l'ascensor.

"Deu pensar que he estat jo" pensava. Ella no em mirava a la cara. Vaig pensar en fer algún comentari com "ostres! has sentit aquesta pudor?", o "Mira que llançar les escombraries a aquestes hores... aquests avis fan el que els rota..." per exculpar-me del succeït, però vaig pensar que aquest intent el podria interpretar com un intent de dissimulació i d'exculpació que faria més evident que hauria estat jo.

I si feia veure que havia estat jo? Potser li semblaria divertida la situació... potser pensaria que sóc atrevit o poc vergonyòs, podria dir que ho havia fet abans de saber que ella pujaria a l'ascensor. No cony! No! Quedaria com un puto guarro!

Podia no dir absolutament res, i que allò quedès en la confusió i la seva lliure interpretació. Però el silenci d'aquell viatge etern de 4 pisos va quedar trencat quan ella va dir : "quina vergonya, però és que estic amb gastritis..."

Un somriure forçat i un recordatori per a l'eternitat: les dones també es tiren pets, encara que se'ns oblidi.

La caiguda d'un mite, "todo mi gozo en un pozo".